Em ve a la memòria l’anècdota del veterà fotògraf de l’ABC Jaime García García, que freqüentment feia broma amb els seus cognoms quan s’identificava en algun esdeveniment: “No se vaya a equivocar con mis apellidos, que són claramente ingleses”, deia, més o menys. Sembla que un dia se’n va cansar, i no sé si per casualitat o per regularitzar la seva vida professional, va acabar adoptant com a signatura el seu tercer cognom, Mora, sintetitzant el seu doble García en una G intermèdia. És sabut que avui la llei permet que el cognom patern pot deixar de ser el primer “per defecte”. Hom pot indicar l’ordre dels cognoms, sempre que els cognoms que resultin del canvi no pertanyin a una sola línia, sinó que siguin un de la paterna i l’altre de la materna. Quan estudiava m’explicaven que “històricament la península ibèrica és l’únic lloc a Europa on les dones no han perdut el seu cognom, on no van prendre el cognom del marit”, segons el llibre de Salazar y Acha. Històricament, ens deien, “els espanyols han utilitzat molt el cognom de la mare”, fins i tot quan “l’ordre era un caprici”, especialment entre les classes nobles, que escollien els seus cognoms d’entre els seus avantpassats amb més llibertat. Crec que així estava escrit al llibre d’història de Salazar y Acha.
El fet és que, amb canvis o sense, ningú s’ha atrevit a pronosticar l’hegemonia dels cognoms més freqüents, com García, el primer de l’alcalde de Badalona. Hi ha cognoms la presència dels quals és tan forta que prendria diverses generacions perquè es notés la seva reducció. Així que segueixen sent la més habitual.
L’alcalde badaloní és un García quan vol. Ell mateix s’ha conscienciat que pot anomenar-se de tres maneres: García, García-Albiol, Albiol, tot i que de fa un temps sembla que “prima” l’Albiol a seques i posa el García a la nevera que només obre quan li convé. El més curiós, per anomenar-ho d’alguna manera, és que els periodistes li fan el joc. Amb l’excusa de no confondre’l amb cap dels tres milions d’espanyols que porten el cognom García (com a primer o segon) primer li donen l’estatus de noblesa i li adjunten el García amb l’Albiol. Ara, més darrerament, fan pinya amb el comunicador que comunica el que diu el polític i ja tenim només el senyor Albiol, fill de la senyora que gaudia de les simpaties del barri de la Morera, on sembla que tenia bon nom com a perruquera.
Sempre he cregut que els cognoms tenen una càrrega molt important, perquè són el vincle principal que ens uneix públicament a les nostres famílies, que no és petita. A mi em sembla que històricament el cognom té un pes gens menyspreable. Aquestes dues són grans raons. I una tercera, la del comunicador que comunica, és la d’arraconar subtilment el cognom per substituir-lo per un altre ben curt, també, però més “negligible” per menys comú. L’expert en comunicació sap que Albiol és un antic cognom català d’origen toponímic, tant a Catalunya com al País Valencià. Albiol prové del topònim del mateix nom al Baix Camp, i el filòleg Joan Corominas va escriure que Albiol ve de l’alvèol llatí, “conca petita”.
Si fos jo, no manllevaria el cognom García. L’Ander Ros, secretari de la societat basca d’onomàstica, explica que en el seu origen “era un nom navarrès, que podria provenir del ducat de Gascunya” entre els segles VIII i IX, i de Navarra es va estendre a l’Aragó, la Rioja, Burgos… “El cognom s’ha tingut com a basc perquè s’ha associat amb harz (ós) i gazte (jove)”, escriu Ros.
Si l’alcalde badaloní és juganer i especula amb quatre cognoms (quin li deu agradar més, García, García Albiol, García-Albiol, Albiol?) els que no ho han de fer són els periodistes. En Xavi García, com se’l coneixia al Círcol Catòlic –on jugava a bàsquet– i a la Penya, quan s’hi va acostar i va arribar a tenir-hi bona veu, com també al Javier de l’empresa constructora García Navalón, de Sant Adrià de Besós, quan el jove badaloní acabava els seus estudis –crec que de pèrit industrial– i s’iniciava en allò de com s’asfalten carrers i carreteres per terres del Nord d’Àfrica. Aquest Xavi, Xavier o Javier García en tenia prou per moure’s suficientment bé. Ara, el joc polític l’ha acostat al García Albiol, García-Albiol i García, a seques. I els periodistes s’han posat també a jugar amb ell.
El 25 de maig vaig cercar a LinkedIn “Xavier García Albiol”. Només posa una informació personal: “Candidato del Partido Popular de Catalunya a la Presidencia de la Generalitat en Partido Popular de Catalunya”. Textual. Cap altra cosa, ni formació ni currículum laboral. Res més. A la resta de xarxes, igual. Es pot deduir que el batlle de Badalona fa servir la ciutat de trampolí cap a la presidència del país? Per ara, mostra els dos cognoms darrere el seu nom, en català. No podem intuir, per tant, la seva hipotètica targeta de visita de president: García, García Albiol, García-Albiol, Albiol? Si hem tingut un president Montilla, perquè no un candidat García? Que n’hi ha molts? Un Xavier García Albiol deu ser únic.
Si els periodistes continuem compartint amb ell el parquet i les cistelles, tenim joc per estona.
Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació / Comunicació21
About the author
- More at
