Benvinguts al futur post text

Aniré al gra: llegir prosa en una pantalla està passant de moda. Estem fent un recompte de l’internet ara mateix, amb escriptors que donen cobertura al món digital i cataloguen algunes de les tendències més transcendentals que li donen forma. Si indagues sobre aquests corrents i fas un cop d’ull al que es veu a venir a internet, una veritat surt a la llum: la narrativa definitòria del nostre moment digital gira entorn del declivi del text, així com el poder i l’abast explosius de l’àudio i el vídeo.

Durant anys, aquest internet multimèdia ha estat guanyant terreny contra l’internet basat en el text. No obstant això, l’any passat tot es va accelerar dramàticament i ara l’àudio i el vídeo són imparables. Els comunicadors més influents en línia alguna vegada van treballar en pàgines web i blocs. Ara estan fent audioseries (podcasts), programes de Netflix, memes de propaganda, comptes a Instagram, canals de YouTube i aplicacions com HQ Trivia.

Analitzem les innovacions digitals més atractives que estan sorgint: els assistents de veu que van ser un èxit en la temporada nadalenca, el mòbil d’Apple que detecta la cara, la intel·ligència artificial per buscar fotografies o traduir la llengua parlada, i la realitat augmentada (que insereix qualsevol imatge digital en una vista en viu del teu entorn).

Aquests avenços es basen en les càmeres, els micròfons, la teva veu, les teves orelles i els teus ulls. En conjunt, ens estan enviant el mateix missatge: benvinguts al futur post-text. No és que el text vagi a desaparèixer del tot. A internet res mor de veritat i el text encara té els seus èxits. Tot i així, tot just hem començat a albirar les possibilitats més profundes i cinètiques d’una cultura en línia on el text es queda en el fons, i els sons i les imatges es converteixen en el llenguatge universal.

Quan va néixer l’internet es feia servir el text perquè aleshores va ser l’únic format que els ordinadors entenien. Després vam començar a donar ulls i orelles a les màquines -és a dir, es van inventar els telèfons intel·ligents- i ara els hem donat cervells per desxifrar i manipular les característiques multimèdia. I tot d’una hi hagué un revés: ara, sovint és més fàcil comunicar-se amb les màquines a través d’imatges i sons que mitjançant text.

És més que parlar únicament amb assistents digitals. La intel·ligència artificial aviat podria permetre’ns buscar i indexar gran part del repositori mundial d’àudio i vídeo; els sons i les imatges tindran el poder de domini de què ha gaudit el text durant tant de temps a internet.

La tecnologia no només va fer que les funcions multimèdia fossin més fàcils de produir-se. També va democratitzar els formats no textuals, que durant tant de temps havien estat accessibles només als estudis. Les àudio sèries es van convertir en una nova forma de fer blocs, una manera perquè els aficionats i obsessius compromesos s’endinsessin en els racons i misteris poc explorats de la vida. Hi ha un serial d’un noi que passa més d’una desena d’episodis explicant la genialitat del cinquè àlbum d’estudi de Kanye West. Ho fa aprofitant un arsenal de material documental que va trobar -on més? – a YouTube. Mentrestant, les xarxes socials els van atorgar a tots els creadors multimèdia una audiència potencial i van permetre que el públic es connectés per parlar d’aquest treball, la qual cosa va engrandir la relació dels fanàtics a nivells d’obsessió.

És com una passió que al final conforma un art més profund i fonamentalment nou. Tan sols cal veure tot l’espai que l’internet els va obrir a les idees eclèctiques i esbojarrades. El millor i més recent programa de Netflix, American Vandal, és una paròdia de Serial, l’àudio serie de crims veritables, i de Making a Murderer  una altra sèrie de Netflix.

La confusió de la desinformació que pesa sobre la vida a la xarxa només empitjorarà amb el món multimèdia -pensa que el teu mòbil és un estudi d’efectes visuals digne de Hollywood que podria usar-se perquè qualsevol sembli dir o fer qualsevol cosa-.  La capacitat de cercar àudios i vídeos tan fàcilment com ho fem amb el text implica, en efecte, el final de qualsevol espai privat.

Després hi ha la qüestió més bàsica de com les fotos i els sons alteren la nostra manera de pensar. Un sistema d’informació dominat per les imatges i els sons dóna prioritat a les emocions per sobre de la racionalitat. És un món on els eslògans i els memes tenen més poder d’adhesió que els arguments. (Això els recorda a algú?). A més, per favor, que algú pensi en els nens: saps quant poder té YouTube sobre els teus fills? Et fa por esbrinar-ho?

No obstant això, què farem? Sembla que no hi ha marxa enrere. El destí del text està segellat.

Per Farhad Manjoo, columnista “State of the Art” ( The New York Times) / d’El Butlletí de l’AMIC