Una obvietat: els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental en el funcionament del sistema democràtic, especialment durant les campanyes electorals, proporcionant la informació necessària perquè els ciutadans exerceixin el seu dret al vot de forma lliure i racional. Una cosa que no escapa als partits polítics, que troben en els mitjans, sobretot a la premsa de proximitat, primer, i després a la televisió, les vies idònies per fer arribar als ciutadans el seu missatge i donar a conèixer als seus líders. Hi ha, però, una diferència, lamentablement també òbvia: mentre la televisió rep carretades d’anuncis de pagament, la premsa local, no. Incongruència mai corregida.
Projectant a la pantalla la premsa de proximitat, ens adonem que en aquestes municipals ha tornat a ser un garant de la igualtat d’oportunitats de totes les formacions que han concorregut a les eleccions en totes les ciutats, viles i pobles, imposant la neutralitat i el respecte al pluralisme polític a la informació electoral. És un senyal d’identitat de la premsa de casa.
No pretenc pas analitzar des d’aquí les municipals que hem viscut fa poc, només faré una passada des d’un punt de vista crític sobre les lleis que regulen a Espanya l’accés dels partits als mitjans (prohibició de contractar publicitat electoral, espais gratuïts, etc.). Una regulació que, fins ara, s’ha basat més en la idea de la propaganda que en la de la confrontació política entre les diferents opcions. Per això he tornat a trobar a faltar la fórmula del debat electoral com la millor via perquè els ciutadans coneguin les diferents propostes polítiques i decideixin millor el seu vot.
Val a dir que la panoràmica resultant del recull de reflexions que han circulat per les xarxes socials a partir dels actes públics d’aquest mes de maig, ens dóna, però, l’oportunitat de percebre que estem en un moment important pel que fa a la reivindicació de la llibertat de premsa, imprescindible si el procés segueix endavant. No es tracta de quedar-nos mirant al cel clamant que no ens caigui el xàfec a sobre (o que, en el millor dels casos, no ens esquitxi gaire), sinó de veure cada raig d’aigua freda com una oportunitat de mantenir-nos desperts. És tasca de periodistes (i de mestres de periodistes) dir (i ensenyar a dir) que plou quan plogui, i que se’ns pixen a sobre quan se’ns pixin a sobre. Aquestes eleccions municipals –ben sorprenents pel que fa a resultats– han permès dibuixar com serà la graella de sortida d’aquest setembre.
Sobre aquesta qüestió em va semblar molt encertada la reflexió que fa a la revista Ámbitos Maria Holgado González, professora de Dret Constitucional de la Universitat Pablo de Olavide, de Sevilla. Diu la professora Holgado: “Reconeixent la dificultat d’aconseguir el just equilibri entre l’exigència de neutralitat i respecte al pluralisme polític que els mitjans han de guardar, d’una banda, i l’exercici de la llibertat d’informació, d’una altra, no hi ha dubte que caldria avançar cap a la seva consecució”. “El que requereix una major voluntat per part de les forces polítiques i un major grau de confiança en els professionals dels mitjans de comunicació, que han de ser i són els primers interessats a exercir la seva tasca periodística amb el rigor que l’electorat mereix i que exigeix el dret a la informació com a suport de la democràcia”.
La reflexió em sembla oportuna i ben clara. Aplicable a la premsa barcelonina i a la premsa de comarques, la gran i la petita. Pel que he seguit durant aquesta darrera campanya electoral, la premsa de proximitat, comarcal i local, ha estat a l’altura d’una de les exigències més grans de les darreres dècades. En general, la informació recollida i sospesada dels mitjans locals ha estat d’una elevadíssima professionalitat. Ara bé, al meu entendre cal encara una major flexibilitat en la informació electoral d’aquesta tardor, sobretot en el món de la televisió local. Ha de ser el periodista de proximitat qui, amb la diligència del professional que exerceix la llibertat d’informar veraçment (com ha demostrat en les municipals) decideixi quins fets revesteixen la condició de noticiables i informar sobre ells sense haver d’ajustar-se en la seva actuació a directrius, expresses o implícites, dels partits polítics representats en els consells d’administració o directius de les publicacions.
Perquè una cosa és que es controli l’adequat reflex en el mitjà televisiu de la pluralitat d’opcions polítiques entre les quals els ciutadans han de triar amb el seu vot, i una altra molt diferent que els espais d’informació electoral es converteixin, com ve sent la tònica, en una reiteració dels espais de propaganda. Perquè per a la propaganda ja se’ls cedeixen temps als partits; ha de ser ja l’hora definitiva que la informació electoral compleixi amb la seva veritable comesa: la d’informar, i prou. Sé que estic parlant d’una minoria, a més minoritària, però fins i tot aquesta ha de donar al cop de pit i posar-se al costat de la immensa majoria dels mitjans de proximitat del país que han cobert unes eleccions municipals d’una manera exemplar. Amb res a envejar de cap gran mitjà de comunicació.
Després del 27 de setembre hi ha molt en joc i la premsa “de casa” tornarà a ser la més brillant, desimbolta, transparent i lliure. I sí, traurà pit si es fa el cim.
D’El Butlletí AMIC
About the author
- More at
