El model de comunicació de proximitat a Catalunya

Catalunya és fecunda en mitjans locals i comarcals. Amb la restauració de la democràcia es van recuperar moltes capçaleres fins aleshores en mans del Govern de Franco per tal de reconvertir-les en diaris democràtics i lliures, alhora que s’implementaven ràdios i televisions municipals.

La fi de la dictadura va generar un fenomen bastant generalitzat arreu del territori: la societat civil democràtica, cansada dels diaris corró, anhelava tenir uns mitjans de comunicació que expliquessin la realitat propera, aquella que els mitjans de Barcelona ignoraven i els locals del règim maquillaven. Diaris com ‘El 9 Nou’ o ‘Regió 7’, per exemple, van néixer fruit dels esforços de petits inversors i subscripcions populars d’accions. Els periodistes que vivien a comarques hi van veure també una oportunitat i s’hi van implicar a fons, sovint treballant durant els inicis en condicions precàries o, directament, sense cobrar. A finals dels anys setanta va arribar el primer èxit editorial: la fórmula de la premsa local i comarcal va resultar ser un bé comercial, ja que les notícies que publicava no hi eren enlloc més. Era una premsa que apostava també pel català.

L’èxit econòmic costaria més, però també acabaria arribant. El procés de professionalització va ser lent i, durant molt de temps, es va haver de lluitar contra l’estigma de ser premsa de segona –la diferència de salaris no ajudava a esborrar la frontera–. Però als anys noranta la premsa local i comarcal ja era, a molts indrets, una realitat consolidada, moderna i plenament homologable.

Malgrat això, a dia d’avui, difícilment es pot considerar que a aquesta premsa de proximitat li ha arribat el just reconeixement. L’argot popular parla de ‘grans diaris’ per referir-se als rotatius nacionals i és veritat que els rànquings d’audiència de la premsa a Catalunya són encapçalats per aquestes capçaleres, però també ho és que la premsa local i comarcal té una penetració enorme al conjunt del país, només que ho fa de manera fragmentada.

L’enorme pes demogràfic de les tres comarques més poblades –el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental– distorsiona la fotografia general, que sol ometre una dada reveladora: a 38 de les 41 comarques catalanes, el lideratge informatiu correspon als diaris de proximitat. De fet, els grans diaris generalistes concentren la distribució a les comarques de l’àrea metropolitana (Barcelonès, Maresme, els dos Vallès i el Baix Llobregat). Així, el 72% de lectors d’‘El Periódico’ són d’aquestes comarques (les xifres són similars per a ‘La Vanguardia’, 68,9%, o ‘El País’, 72,4%). Si la premsa comarcal fos una única capçalera seria, de fet, la més llegida, amb 838.000 lectors (pel que fa a diaris) i 434 seguidors (de setmanaris). A tall d’exemple, el diari generalista més llegit és ‘El Periódico’, amb 707.000 lectors.

El retrat robot del lector de premsa local i comarcal aporta algunes dades rellevants: representa el 47% de la població més gran de 14 anys, té una renda familiar un 3% superior a la mitjana de Catalunya i hi són presents el 47% de les oficines bancàries (és, per tant, un territori amb activitat econòmica).

Més enllà del dibuix dels lectors, el sector de la premsa comarcal i local d’informació general és també una realitat econòmica: a Catalunya hi ha 130 empreses editores, que publiquen 137 títols diferents (tenint en compte que només es computen aquí les empreses de premsa de pagament). L’ocupació que generen és de 2.500 persones, aproximadament, i van aportar fins a 86,6 milions d’euros a l’economia catalana l’any 2008. Tot i aquesta gran dispersió empresarial, el 95% de les publicacions no gratuïtes estan associades a l’ACPC, que treballa amb el doble eix de fomentar la professionalització dels editors més petits i liderar projectes per als més grans.

La incidència de la premsa gratuïta és més volàtil, ja que el nombre de capçaleres s’ha demostrat més inestable. A més, dins d’aquest subsector, la tipologia és molt diferent i inclou des de publicacions homologables amb la premsa de pagament pel que fa a volum i quantitat de continguts fins a revistes on els anuncis copen el 80% de la paginació, i la resta es tracta d’articles merament testimonials. En tot cas, la seva aportació a la informació de proximitat és indiscutible, avui, per bé que el seu model de negoci susciti encara dubtes i discussions entre partidaris i detractors.

Més enllà del paper, la ràdio i la televisió també han estat importants a l’hora de vertebrar la comunicació al país. Un altre cop cal referir-se al restabliment de la democràcia per poder observar el fenomen de l’eclosió de mitjans audiovisuals per les comarques catalanes.

En el cas de la ràdio, la pionera va ser Arenys. L’11 de setembre de 1979 va donar el tret de sortida a la creació d’emissores municipals democràtiques. Avui, el sector ja compta amb més d’un centenar d’emissores locals i comarcals, la major part de les quals estan associades a la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, un organisme creat l’any 1996 amb l’objectiu de potenciar la comunicació radiofònica de proximitat.

Les antenes federades corresponen a emissores de titularitat municipal o bé gestionades per associacions culturals. A diferència de la televisió, l’hegemonia pública sobre aquesta modalitat de ràdio és gairebé absoluta. Algunes de les excepcions destacables són Ràdio Valls, Ràdio Ripoll o Ràdio Olot, i també emissores lligades a editors de premsa, com Ràdio Vic o Segre Ràdio, que es troben sota el paraigua de l’Associació Catalana de Ràdio. No existeix un índex d’audiència conjunt per a la ràdio local a Catalunya, ja que és formada per la suma de moltes emissores que les diferents eines de mesura –Baròmetre de la Comunicació i EGM– no detecten en tractar-se d’audiències massa petites. El retrat de la ràdio local es completa amb el paper de Com Ràdio, que efectua tasques de sindicació d’espais i treball en xarxa, de manera que articula moltes de les emissores disperses pel territori, que hi connecten per als informatius o per a franges horàries concretes.

Idèntic camí també per a la televisió. En aquest cas, la pionera va ser Cardedeu, que va encetar les emissions el 7 de juny de 1980, tot i que la seva planificació arrenca a la meitat de l’any anterior. En tot cas, van ser uns inicis moguts, que desafiaven el monopoli estatal televisiu, la qual cosa li va valer un tancament a mans de la Guàrdia Civil. No seria fins al setembre del 1981 que les emissions es convertirien en regulars, si bé arrossegant un estigma d’al·legalitat que s’encomanaria a totes les altres televisions locals. De fet, la regularització no va arribar fins a la celebració del concurs de llicències de TDT locals, en què el Govern va aprofitar el trànsit a la tecnologia digital per ordenar el panorama televisiu i consolidar legalment el sistema de televisions locals. Això s’ha traduït en 96 llicències disponibles, entre públiques i privades, tot i que en alguns casos es tracta d’emissores que emeten en cadena (però obligades a emetre programació pròpia local durant quatre hores al dia).

Malauradament, la regularització administrativa no ha comportat una normalització econòmica del sector, que travessa problemes endèmics de solvència econòmica i que encara ha d’assolir un grau de maduresa empresarial similar al de la premsa per poder parlar de plena consolidació.

Coincidint amb l’arribada del nou segle, un nou fenomen ha sacsejat el panorama de mitjans de proximitat. D’una banda, per l’aparició de diaris digitals locals i blocs ciutadans lligats a una localitat concreta. De l’altra, per la modificació del concepte ‘de proximitat’. Aquest terme, tradicionalment, s’havia emprat en un sentit geogràfic però, amb la globalització, el seu significat s’ha estès també a les proximitats temàtiques. En aquest capítol es poden consignar les més de 150 revistes associades a l’APPEC (Associació de Premsa Periòdica en Català), moltes de les quals són referents en els seus àmbits d’especialització, mentre que els casos de ràdios o televisions de proximitat temàtica en català encara són esforços migrats i esparsos.

Tradicionalment, s’ha considerat que la fragmentació empresarial de Catalunya, especialment sagnant als mitjans, era un factor que li anava en contra, ja que deixa el país sense grans grups de comunicació que treballin en favor de la cultura pròpia. Però aquesta anàlisi s’ha de revisar per força en aquests temps digitals, en què es dóna per fet que la fragmentació de les audiències serà clau per articular el nou paradigma mediàtic. I, en aquest nou context, la segmentació per territoris que ofereixen els mitjans locals i comarcals, i també la premsa especialitzada, s’apunta com a clau per a la seva consolidació, sempre que s’acompanyi d’un procés d’exploració d’altres suports, especialment els que estan lligats a l’era digital (web, televisió per Internet, aplicacions per a mòbils, etcètera).

Article extret de Culturcat. Web oficial de Gencat