Els gurus digitals crien als seus fills sense pantalles

La professora, armada amb guixos de colors, suma fraccions en el gran pissarra, emmarcada en fusta rústica, que cobreix la paret frontal de la classe. Els nens de quart grau, de 9 i 10 anys, fan els seus comptes en els pupitres amb llapis i quartilles. L’aula està folrada de papers: missatges, horaris, treballs dels alumnes. Cap ha sortit d’una impressora. Res, ni tan sols els llibres de text, que elaboren els propis nens a mà, ha estat realitzat per ordinador. No hi ha cap detall en aquesta classe que pogués desentonar en els records escolars d’un adult que va assistir al col·legi el segle passat. Però estem a Palo Alto. El cor de Silicon Valley. Epicentre de l’economia digital. Hàbitat dels que pensen, produeixen i venen la tecnologia que transforma la societat del segle XXI.

Escoles de mig món s’esforcen per introduir ordinadors, tauletes, pissarres interactives i altres prodigis tecnològics. Però aquí, al Waldorf of Península, col·legi privat on s’eduquen els fills de directius d’Apple, Google i altres gegants tecnològics que envolten a aquesta antiga granja a la badia de San Francisco, no entra una pantalla fins que arriben a secundària.

“No creiem en la caixa negra, aquesta idea que fiques alguna cosa en una màquina i surt un resultat sense que comprenguis el què passa a dins. Si fas un cercle perfecte amb un ordinador, perds l’ésser humà tractant d’aconseguir aquesta perfecció. El que detona l’aprenentatge és l’emoció, i són els humans els que produeixen aquesta emoció, no les màquines. La creativitat és una cosa essencialment humana. Si li poses una pantalla a un nen petit limites les seves habilitats motores, la seva tendència a expandir-se, la seva capacitat de concentració. No hi ha moltes certeses en tot això. Tindrem les respostes a 15 anys vista, quan aquests nens siguin adults. Però volem assumir el risc?”, es pregunta Pierre Laurent, pare de tres fills, enginyer informàtic que va treballar a Microsoft, Intel i diverses startups, i ara presideix el patronat del col·legi.

Les seves paraules il·lustren el que comença a ser un consens entre les elits de Silicon Valley. Els adults que millor comprenen la tecnologia dels mòbils i les aplicacions volen als seus fills lluny d’ella. Els beneficis de les pantalles en l’educació primerenca són limitats, sostenen, mentre que el risc d’addicció és alt.

Els pioners ho van tenir clar des de molt aviat. Bill Gates, creador de Microsoft, va limitar el temps de pantalla dels seus fills. “No tenim els telèfons a la taula quan estem menjant i no els vam donar mòbils fins que van complir els 14 anys”, va dir el 2017. “A casa limitem l’ús de tecnologia als nostres fills”, va explicar Steve Jobs, creador d’Apple, en una entrevista a The New York Times el 2010, en què va assegurar que prohibia als seus fills utilitzar el seu acabat de crear iPad. “En l’escala entre els caramels i el crac, això està més a prop del crac”, apuntava també a The New York Times Chris Anderson, exdirector de la revista Wired, bíblia de la cultura digital.

Laurent, que no li va donar un mòbil al seu fill petit fins novè grau (14 o 15 anys), alerta d’un perillós canvi en el model de negoci de què ha estat testimoni en la seva vida professional. “Qualsevol que fa una aplicació vol que sigui fàcil d’usar”, explica. “Això és així des del principi. Però abans volíem que l’usuari estigués content perquè comprés el producte. Ara, amb els smartphones i les tauletes, el model de negoci és un altre: el producte és gratis, però es recullen dades i es posen anuncis. Per això, l’objectiu avui és que l’usuari passi més temps en l’aplicació, per poder recollir més dades o posar més anuncis. És a dir, la raó de ser de l’aplicació és que l’usuari passi el major temps possible davant la pantalla. Estan dissenyades per a això”.

El problema de la relació dels nens i la tecnologia és que el ritme vertiginós al qual es transforma dificulta la reflexió i l’estudi. Una investigació de Common Sense Media, organització sense ànim de lucre “dedicada a ajudar els nens a desenvolupar-se en un món de mitjans i tecnologia”, dóna una idea de la velocitat dels canvis: els nens nord-americans de zero a vuit anys passaven el 2017 una mitjana de 48 minuts al dia davant el mòbil, tres vegades més que el 2013 i 10 vegades més que el 2011. “Quan va començar tot aquest furor pels telèfons intel·ligents?”, es pregunta Maria Álvarez, vicepresidenta de l’organització. “No té més que 12 o 13 anys. I les primeres pastilles encara menys. Fa falta molta investigació encara per determinar quin és realment l’impacte que aquesta exposició a les pantalles pot tenir en els nens petits. Però hi ha alguns estudis que comencen a veure una relació entre aquesta tecnologia i certes fites en l’educació. Ofereixen indicacions que els pares han de tenir en compte”.

Una investigació publicada al gener d’aquest any a la revista mèdica JAMA Pediatrics va revelar que passar força temps davant la pantalla als dos i tres anys està associat amb retards dels nens a aconseguir fites de desenvolupament dos anys després. Altres estudis relacionen l’ús excessiu de mòbils en adolescents amb la falta de son, el risc de depressió i fins de suïcidis.

L’Acadèmia de pediatres dels Estats Units va publicar unes recomanacions en 2016: evitar l’ús de pantalles per als menors de 18 mesos; només continguts de qualitat i visionats en companyia dels pares, per a nens d’entre 18 i 24 mesos; una hora al dia de continguts de qualitat per a nens d’entre dos i cinc anys; i, a partir dels sis, límits coherents en el temps d’ús i el contingut.

Passa que posar límits no és fàcil per als pares treballadors. I això porta a una redefinició del que significa la bretxa digital. Fins fa no gaire, la preocupació era que els nens més rics comptessin amb un avantatge per accedir abans a Internet. Avui, segons Common Sense Media, el 98% de les llars amb fills als EUA tenen telèfons mòbils, davant d’un 52% el 2011. Quan la tecnologia s’ha generalitzat, el problema és el contrari: que les famílies amb un elevat poder adquisitiu tenen més fàcil impedir que els seus nens es passin el dia davant el mòbil. Mentre els fills de les elits de Silicon Valley es crien entre pissarres i joguines de fusta, els de les classes baixes i mitjanes creixen enganxats a pantalles.

Els adolescents de llars amb menys ingressos, segons un estudi de Common Sense Media, passen dues hores i 45 minuts al dia més davant les pantalles que aquells de llars d’ingressos alts. Altres estudis indiquen que els nens blancs estan significativament menys exposats a les pantalles que els negres o hispans.

La bretxa es veu fins i tot dins de Silicon Valley. Conduint 15 minuts cap al nord des del Waldorf of Península, centre en el qual la matrícula ronda els 30.000 dòlars anuals, s’arriba al col·legi públic Hillview. El primer no introdueix les pantalles fins a la secundària. El segon publicita un programa pel qual cada alumne compta amb un iPad. En el primer, rep al visitant un rústic espantaocells situat en una horta que cultiven els alumnes. En el segon, una pantalla de leds que exposa els anuncis del dia.

“Quantes famílies treballadores es poden permetre el luxe de allunyar els seus fills completament de les pantalles?”, es pregunta Álvarez, de Common Sense Media. “No crec que sigui una cosa realista per a la majoria de les llars. Jo tinc un fill de 12 i un altre de 6. Ni sé les vegades que s’han tirat a terra cridant com bojos si jo els trec la tauleta. He estat en aquesta posició com a mare i sé que no és fàcil”.

Treballadors de les grans tecnològiques es van reunir l’any passat en una iniciativa batejada com La veritat sobre la tecnologia. El seu objectiu és convèncer les empreses de la necessitat d’introduir paràmetres ètics en el disseny d’eines que utilitzen diàriament milers de milions de persones, inclosos nens. “L’enginyeria informàtica durant molt de temps era una cosa molt tècnic, no hi havia una idea clara de l’impacte que tindria en la gent, i menys encara en els nens”, explica Pierre Laurent. “No existia una consciència que havia de lidiar amb l’ètica. Una cosa que sí que passa, per exemple, si treballes en la indústria mèdica. En la tecnologia no hi ha hagut un codi ètic clar”.

És una lluita desigual. Pares multitasca contra equips d’enginyers i psicòlegs que dissenyen tecnologia per mantenir els seus fills enganxats. Però alguna cosa està començant a canviar. Els gegants tecnològics, cada vegada més qüestionats en les seves polítiques comercials i de privacitat, comencen a introduir canvis en els seus productes, tímides excepcions al sacrosant principi de captar més atenció.

Apple, per exemple, ha decidit adoptar mesures contra l’addicció dels nens als mòbils introduint Screen Time, una nova eina que ajuda a controlar i limitar l’ús del mòbil. Google ha incorporat una eina similar, Digital Wellbeing. Per als crítics, són només pedaços que no ataquen el problema de fons: la natura addictiva dels productes. Fins que això s’abordi, seran els pares els responsables de guiar els seus fills en aquest món de potencial incert.

Per Pablo Guimón – Palo Alto (Califòrnia) / El País – El Butlletí de l’AMIC

Foto: Crónica Viva