A la llarga marxa del poble català cap a la consecució de l’Estat propi la manifestació monstre del passat 11 de setembre li va donar un cop d’acceleració. Des de fa anys es publiquen tota mena d’estudis prospectius sobre la viabilitat del nou Estat, centrats gairebé tots en els aspectes econòmics, però no hi ha res fet (que coneguem) sobre l’important sector dels mitjans de comunicació. I no hi ha cap dubte que un canvi tant transcendent en la vida política i econòmica de un poble ha de tenir conseqüències en els seus mitjans de comunicació.
Hi ha diversos aspectes que, amb independència o sense, tindran una continuïtat. El primer de tots és que la continuació de l’actual crisi econòmica i social és una amenaça constant per a la supervivència del conjunt dels mitjans de comunicació, siguin gran o petits, forts o dèbils. L’enfonsament econòmic cap al qual camina Espanya (primer vindrà el rescat, desprès les quitances, etc.) reduirà als mínims el sector dels mitjans de comunicació. L’eventual independència de Catalunya donaria la possibilitat (no la certesa) de poder sortir abans de la crisi i reduir o minorar els mals que pateix la industria de la informació.
Una segona línia de continuïtat és l’avenç desbocat i constant dels canvis tecnològics i la multiplicació de plataformes i aparells que transporten i vehiculen informació i comunicació. Amb independència o sense aquesta allau tecnològica, amb forta incidència social i sobre els costums, seguirà. La societat evoluciona cap a nous hàbits de consum de la informació i la comunicació. Encara no hem vist totes les potencialitats de les xarxes socials.
Premsa, radio i televisió
En el camp dels tres mitjans de comunicació que podem anomenar clàssics, premsa, radio i televisió, les tendències generals de les últimes dècades seran les mateixes. L’efervescència política que ara vivim està alterant alguns paràmetres de consum com és l’augment de les tertúlies i espais destinats a analitzar i comentar l’actualitat política i la llarga llista d’èxits esportius del Barça també fa pujar les audiències. Però a mitjà i llarg termini no sembla que s’albirin canvis substancials. La premsa escrita (paper) seguirà reculant (en el món occidental), la radio retrocedeix lentament i la televisió manté elevats índexs d’audiència massiva però cada vegada més segmentada.
On més es poden notar els canvis és en el terreny lingüístic. Tenir les mans lliures per poder legislar en favor de la llengua pròpia, com serà l’obligació del nou Estat, pot accelerar els actuals processos d’avenç continuat a les últimes dècades de la presència de la llengua catalana en els nostres mitjans de comunicació. Els diaris generalistes son tots en català o tenen les dues edicions, la catalana i la castellana. Ara falta que facin aquest pas els diaris esportius, fet que propiciaria poder arribar a un equilibri, a un meitat i meitat. Actualment el consum de diaris en català se situa al voltant del 30%.
A la radio les audiències de programes en català i en castellà estan pràcticament empatades, amb la tendència creixent de les primeres sobre les segones. Un Estat propi convertiria en clarament majoritària la radio en català, tal com van les coses en aquests moments. I en televisió, el mitjà de major audiència i penetració social, el normal seria que TV3 consolides i amplies la seva relativa hegemonia i es potencies les altres televisions catalanes per tal de capgirar l’actual situació de domini de les televisions foranes en castellà.
El factor polític
Aquestes prospeccions, basades en la lògica de les tendències de les últimes dècades, porten a pensar en un canvi de ritme, més fort, dels canvis que ara estem vivint en cas de assolir un Estat propi. Però hi ha una condició indispensable, que el nou poder polític tingui uns objectius definits en el camp dels mitjans de comunicació. Si el futur govern fa com l’actual, que dedica la meitat dels ajuts destinats al sector a un sol grup de comunicació, poca cosa canviarà.
Un Estat propi ha de legislar en favor de la llengua pròpia, respectant al màxim les altres llengües parlades al territori, i donar suport econòmic i polític al sector dels mitjans de comunicació. El nostre sistema (ecosistema) comunicatiu és pot qualificar d’únic en el món per la seva riquesa, la seva diversitat, la seva pluralitat. La premsa comarcal i local, la gratuïta, les revistes, els mitjans digitals, les radios i televisions conformen un espai comunicatiu d’una forta densitat que articula la societat, li dona solidesa i és un potent factor d’integració dels nouvinguts. Aquesta riquesa cal potenciar-la, no reduir-la ni eliminar-la deixant que sobrevisquin sols els més forts. Per sobre dels interessos dels partits hi ha l’interès del país i l’enfortiment de la democràcia.
La consecució d’un Estat propi hauria de ser ocasió no solament per a ser més lliures a casa nostra sinó per millorar la nostra vida quotidiana i per disposar de uns mitjans de comunicació més forts, plurals i diversos.
About the author
- More at
