La comunicació local com a producte de valor d’informació de proximitat

Recentment, el rapitenc Jaume Guzmán i Casals va presentar la seva obra sobre la premsa històrica escrita al Montsià: La comunicació local i premsa històrica al Montsià (Onada Edicions). Un treball de recerca de la història de la premsa escrita d’aquesta comarca que interpreta i analitza de forma lineal quina tipologia de premsa ha existit a la comarca entre els anys 1975 i 2014. El llibre parla de la necessitat de conèixer el patrimoni comunicatiu local i com ha afectat la seva evolució en els diferents ciutadans del territori ebrenc per tal de determinar què representa el món dels mitjans de comunicació locals i comarcals i les diverses tecnologies de la comunicació i la informació emprades per a millorar aquesta comunicació de proximitat. Guzman explica en el llibre que, en essència, la comunicació de proximitat és un instrument de vida per als ciutadans per conèixer un passat escrit i recordat a través de la història de la comunicació del territori.

Imagina Ràdio l’entrevista i en treu una lliçó: sense comunicació ni hi hauria futur ni esperança possible. Reproduïm l’entrevista a Jaume Guzmán, doctorand en Ciències Humanes, del Patrimoni i de la Cultura a la Universitat de Girona.

Dins de la teva recerca quines són les publicacions més antigues que vas trobar i quina temàtica tenien?

Com a precedents de premsa escrita a la comarca del Montsià trobem el republicà El Faro (1912) i el monàrquic El Eco de la Comarca (1914), tots dos a la capital, Amposta. Les capçaleres més importants com ara La Ràpita (1950), Amposta (1966) i Ulldecona (1972) convertides en poc temps com a revistes locals, excepte Ulldecona, són les capçaleres més destacades de l’actualitat juntament amb Santa Bàrbara Magazín que precedia de l’anterior revista titulada Santa Bàrbara.

Entrant ja a la part més destacada de la recerca, a partir de l’any 1977 a la població d’Alcanar va aparèixer el BIM (Butlletí d’Informació Municipal) sent el butlletí de divulgació local de més llarga durada a la població canareva; si cerquem la temàtica era un butlletí de caire polític. A la població d’Ulldecona el mateix any 1977 sorgí el Maestrazgo; aquest, com a detall, estava escrit en llengua castellana. Si explorem una vessant més cultural, a la població falduda, hi ha constància de la Banda de Música (1987) i a Alcanar, l’any 1988, de l’Associació Cultural Lo Rafal.

Cal ressaltar, amb tots els efectes, la quantitat de premsa escrita que preparaven les diferents entitats i associacions locals de quasi tots els municipis de la comarca del Montsià. Consegüentment, les entitats del poble feien un servei de comunicació als seus lectors.

Creus que la premsa local en algun moment ha pogut crear o modificar la idiosincràsia del territori?

Des del meu punt de vista, la premsa escrita com qualsevol altre mitjà de comunicació influeix directament en la línia editorial que segueix la capçalera en qüestió. Al Montsià, per exemple, fent referència als BIM, qui era el batlle del municipi, en quasi tots els casos, partia com el propi director de la capçalera. Per tant, el lector sabia perfectament cap a quina ideologia es decantava. Tanmateix, fa unes dècades no es practicava el tema modern de la transparència informativa i, més encara, aleshores els mateixos ciutadans s’ho creien absolutament tot.

En la era d’internet consideres que aquesta premsa local en paper té algun sentit?

Oh, i tant! Primerament perquè forma part de la història escrita d’un territori. Per altra banda, necessitem una premsa escrita que sigui pausada, contrastada, veraç i volem saber tots els detalls inclosos els punts de vista -enfocament-. Si ha de ser a cop de piulada, per fer-ho amb aquest estil ja disposem de les xarxes socials digitals. Si volem anar més a fons en l’estudi d’una problemàtica, el paper ha de continuar formant part de la nostra vida.

Com expliques que en la transició la majoria de pobles tenien la seva revista local i ara són quasi inexistents?

La història i els hàbits diaris són variables, innovadors, transformadors i, amb això, no podem comparar la premsa de la dècada dels vuitanta a la del segle XXI. Fet aquest preàmbul, antigament els ciutadans anaven a comprar el diari als quioscs o llibreries del seu corresponent barri o poble. En aquests instants, els quioscs són escassos. Pràcticament no existeixen enlloc.

Els diferents canals de comunicació dels quals disposem gràcies a la plataforma d’Internet engloben tanta infoxicació -excés d’informació- que no val la pena comprar la revista local. Personalment, si ens fixem amb els BIM apostaria per fer una revista local bimestral i amb un contingut més ric.

Políticament parlant, qui promociona més la premsa local?

El propi Ajuntament com una obligació de publicitat i promoció de la mateixa contrada. Interessa donar un cert protagonisme a l’activitat política. Si ens fixem amb els butlletins trobem molts apartats de política. En canvi, per contra, centrem menys esforços en llegir opinions o col·laboracions de la revista. També existeixen capçaleres d’entitats que la volen promocionar per destacar certes activitats.

Com afecta la digitalització i les tecnologies en el comportament de la premsa escrita?

Al Montsià, actualment només La Sénia amb “Lo Senienc”, Amposta amb “Revista Ràpita” i Santa Bàrbara amb el “Santa Bàrbara Magazín” són les tres capçaleres on podem llegir el contingut a través de les seves respectives pàgines web en un format PDF. També, evidentment, hi ha altres entitats i associacions al territori que disposen d’informació per seguir l’actualitat a través de la plataforma Facebook. No cal asseverar que les xarxes socials digitals tenen un pes determinant en la publicació de contingut.

Parlant del futur, que penses que s’hauria de fer per potenciar altre cop aquesta premsa que durant un temps fou un referent als municipis?

Actualment amb la revolució digital és complicat potenciar de nou la premsa escrita local. Ara bé, malgrat la davallada de la premsa tradicional s’ha de reivindicar que el paper continua essent un mitjà potent per llegir una notícia amb un contingut ric i apropiat. Prendre un cafè a una terrassa acompanyat per la premsa és més saludable que està enganxat davant la pantalla. Davant la típica frase on diu que una imatge val més que mil paraules afegiria, en aquest context, que una paraula ha de ser millor que la imatge. Em refereixo a que ara el poder de la imatge és més transcendental que l’escriptura. Per entendre una imatge necessitem un text descriptiu. La imatge, com a complement, fa més rica la notícia. La premsa ha de continuar informant i aportant totes les activitats que es realitzen a un municipi i, per descomptat, les diferents problemàtiques que existeixen com a altaveu popular. La comunicació serà local o no serà.

Per Redacció Imagina Ràdio (Tortosa) / El Butlletí de l’AMIC