La confiança, una eina reeixida dels mitjans de proximitat per lluitar contra la crisi

El llibre blanc que tradicionalment ha vingut editant l’Associació de Premsa Comarcal, ha esdevingut enguany el Llibre blanc de la premsa de proximitat i les revistes en català. L’ampliació de l’estudi és fruit de la federació de les associacions AMIC, ACPC i APPEC. Un treball que ha de millorar en anys successius però que, a fe de Déu, va sorprendre tots els presents en el seu acte de presentació, a Barcelona. El llibre, en certa mesura, respira optimisme tot mostrant les bondats i les mancances de la nostra premsa, però per sobre de tot mostra que, aquesta indústria basada en el periodisme de proximitat, local i comarcal, va molt millor que la premsa editada a Barcelona, és més creïble i, a més, transmet confiança.

Al Palau Robert, on es féu la presentació, es van sentir veus que anunciaven que el silenci dels grans mitjans seria la resposta al contingut d’aquest document elaborat per una empresa del màxim rigor i responsabilitat –amb bon cartell a tot l’Estat– com és Media Hotline. La premonició ha estat completa: ni un sol comentari en cap dels mitjans amb seu a Barcelona. Que la indústria de la proximitat tingui millors resultats que els mitjans amb una nòmina impressionant d’executius i editors, directors, directors-adjunts, subdirectors i caps i més caps…, no és bo que se sàpiga. Cal mantenir en posició de ferms els polítics i altres poders fàctics. No fóra bo per al negoci reconèixer que el periodisme fet fora del Cap i Casal surt enfortit de la crisi i no només té el respecte i el reconeixement dels seus lectors, sinó que mou millor el món publicitari, que també se sosté sota el paraigua de botiguers i empresaris de comarques.

Poca broma, fixem-nos quins poders: 577 publicacions de premsa, revistes i mitjans digitals de pagament i gratuïtes editades en català, 309 publicacions en format paper i 268 en format digital. El conjunt de totes les publicacions genera 2.459 llocs de treball, el 67% a la redacció; és a dir, a la fabricació dels continguts.

Les publicacions gratuïtes distribueixen 27 milions de còpies a l’any, i les publicacions de pagament difonen 13,5 milions d’exemplars a l’any, amb un afegitó més que notable –i únic a la Península–, el 46,6% de les vendes són per subscripció. Volem més fidelitat i confiança en el producte?

Segons l’EGM, la premsa de proximitat i les revistes en català tenen 1.465.000 lectors que hi dediquen 25,5 minuts a la lectura del producte, un resultat brillant, també per sobre de la resta de mitjans. A destacar també que estem davant una premsa de perfil clarament comercial, els seus lectors van dels 25 a 54 anys, de classes socials alta, mitja-alta i mitja-mitja, i actius laboralment; és a dir, clients potencials per als anunciants que aposten per aquest sector.

Nou de cada deu lectors que llegeixen premsa i revistes en català ho fan en una de les publicacions de la Federació, la qual agrupa la pràctica totalitat de les capçaleres en català (només parlem de premsa en català!) que s’editen al país.

El Llibre blanc demostra que les publicacions comarcals i locals també es van netejar les ulleres i veuen el futur amb més nitidesa, fent una aposta decidida cap a la transformació digital. Això ha donat com a resultat que, el 2014, es va tancar amb 5,4 milions d’usuaris únics mensuals i el creixement previst per aquest any superarà el 20%. L’estudi recull que el 66% de les publicacions interactuen amb els seus lectors a les xarxes socials. Cada vegada les publicacions desenvolupen més formats diferents per poder ampliar la base de lectors; per exemple, tenen web per a PC el 57% de les publicacions; per a PC i App mòbil, el 25%, i tenen web per a PC, App mòbil i tauleta el 18%.

Des del punt de vista estrictament econòmic, la premsa de proximitat i les revistes en català mouen un negoci de 47,7 milions d’euros de facturació; el 63% és facturació publicitària i el 34% per la venda i subscripció d’exemplars, percentatges que els editors es plantegen acostar. Per silenciar moltes veus que acusen la premsa comarcal i local i les revistes en català de viure de subvencions, en un signe més del menyspreu i la pressió a la qual és sotmesa, com veiem en l’estudi de Media Hotline, es demostra que la suma dels ingressos d’aquests mitjans (publicitat, venda i subscripció) només deixa un 3% obert a altres menes d’ingressos, com patrocinis, ajudes a projectes i subvencions. Un miserable 3 per cent!

Una altra dada rellevant és que la facturació publicitària del conjunt dels associats a la Federació representa el 10% de la inversió publicitària de tots els mitjans catalans: televisions (TV3, 8tv), ràdios (Catalunya Ràdio, RAC1, SER, Cope, Onda Cero, etc.), diaris de Barcelona (El Periódico, La Vanguardia), revistes d’abast estatal, cinema, etc., etc.

 Davant de tot això que un de cada deu euros de publicitat als mitjans catalans sigui invertit en les publicacions de la Federació de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals té un significat brutal, digne de ser reconegut per tothom, fins i tot per les institucions que agrupen els planificadors, publicitaris, dircoms i comunicadors, i també –per descomptat– pel món universitari.

Per Estanis Alcover i Martí, editor d’El Butlletí de l’associació AMIC (de Comunicació 21)