Llibertat. Democràcia. Catalanisme. Tres punts vitals als quals cal afegir-hi: Credibilitat. Pluralitat. Proximitat. Vocables amb majúscula capital davant la miopia dels qui neguen la realitat de la premsa catalana de proximitat, que en el món de la comunicació europea és sinònim de defensa col·lectiva de la llengua i la cultura d’un país que malda per ser independent.
És obvi que vull parlar-vos de la premsa comarcal i local de pagament i gratuïta, que amb la digital i la cultural, ocupen la major part de l’espai comunicacional de Catalunya; es a dir: 500 capçaleres que podeu llegir diàriament, setmanalment, quinzenalment, mensualment, trimestralment… Publicacions en paper, de pagament o gratuïtes, que en la mesura que avança la tecnologia es poden renovar on-line una o dues vegades al dia. Fidelitat al paper i, alhora, posta al dia seguint la frenètica freqüència dels artefactes digitals. No hi ha res de rar en la seqüencial manera d’afrontar el futur. Els editors estan sàviament entossudits a posar-se al dia. Malgrat les normals reticències, la llei de vida els empeny cap a un camí sense retorn.
Tanmateix, no pocs periodistes continuen pregonant amb la boca grossa: “Moriré amb el diari de paper”; mentre per la porta del darrere han obert una escletxa digital “per si de cas”. Pausa. Arribats aquí, reconec que el tema va en la direcció equivocada, ja que he repetit arguments que estan en l’imaginari popular del sector. De fet m’han demanat una altra temàtica: com serà la premsa de proximitat en el marc de la independència de Catalunya? La resposta és ràpida: Serà. Sí, serà la mateixa que ara viu i regne; amb els seus problemes financers of course; serà la mateixa defensant la llibertat individual davant els poders públics; serà idèntica a l’actual pel que fa l’ aferrissada defensa de la pluralitat democràtica; serà manifestament millorable en la mesura que es professionalitzi; serà creïble si escolta cadascuna de les parts d’un conflicte social, cultural i polític de proximitat; serà honrada si honra els principis deontològics de la professió; serà humiliada si s’enganxa al ferro roent de la incertesa, la vulgaritat, i la barroeria; serà anihilada si es posa d’esquena a la immensa minoria que vol un futur millor; serà esborrada del mapa si es margina i recargola ideològicament, etcètera.
No hem calen xifres ni estadístiques per demostrar que, amb la independència de Catalunya o sense ella, la recepta global del sector per superar malalties adquirides, o per enterrar la capçalera per necrosis, serà calcada.
Què podria guanyar la premsa de proximitat amb la independència de Catalunya? Clar i català: podria tenir una millor redistribució dels ajuts directes o indirectes, en la mesura que la hisenda fiscal pròpia augmenti el pressupost actual, ara força migrat; podria facturar més publicitat institucional, ja que l’acció directa dels governants requerirà estendre el coneixement i participació de la ciutadania; podria fidelitzar més subscriptors –en paper o digital- a preus més barats, a través del sistema on line amb tarifes subvencionades; podria promoure sinèrgies de compra federant les patronals; podria confederar-se amb institucions europees; podria reclamar ajuts a la Unió Europea com a llengua minoritzada amb Estat propi, etcètera.
Que ningú no dubti que la premsa catalana de proximitat té com a reg sanguini propi, la independència del petit país. I no és d’ara, quan se’ns martelleja sàviament amb un desig col·lectiu, sinó des de molt abans: de quan les primeres capçaleres de finals dels anys 70s. i primers 80s., decidiren que, si mai algú gosava posar en entredit el seu catalanisme, la independència professional i el seu fervor per la independència del país, ho deixaven tot i tancaven la paradeta. No han tancat. Bé, sí, llevat d’alguns que s’han quedat pel camí però per la fragilitat econòmica, que no per despit independentista.
De manera subjectiva m’afanyo a dir-li al lector: tot plegat pot ser quimèric, especulatiu, com un somni tardorenc; quan des de la finestra estant fito el sol, els núvols i la gent del carrer movent-se al ritme del vent de garbí. Tanmateix, a l’horitzó s’albira l’esperança d’un temps millor. Ens caldrà, però, aguantar un hivern dur. Ja hi estem acostumats.
Per Pere Font i Grasa, periodista / El Butlletí
About the author
- More at
