La gratuïtat de la informació a Internet ha trencat amb alguns dels pilars que fins fa no gaire es consideraven bàsics en el periodisme. Un dels que més validesa ha perdut entre certs tipus de mitjans és el bon hàbit de citar la font original d’una informació, sobretot quan es tracta d’un altre mitjà.
Arrogar-se una informació revelada i publicada per un altre mitjà sense fer referència a la font original és d’allò més habitual en l’entorn digital. Ara bé, no és que es tracti d’una mala praxi estesa, ja que la majoria de publicacions digitals consolidades assumeixen la citació com una norma d’estil. Sí que és, en canvi, el procedir habitual d’aquells mitjans que persegueixen captar el trànsit més gran possible, en molts casos a costa de subestimar el treball d’investigació i comprovació de la competència.
En els temps anteriors a la irrupció digital eren majoria els mitjans de comunicació que desenvolupaven l’exercici de la professió sota la guia d’un llibre d’estil, un manual que acollís les normes de conducta periodístiques i pautes d’escriptura a seguir. Pràcticament tots feien referència a la importància de citar sempre a la font de la qual procedia la informació, per una qüestió de comportament professional.
Per exemple, així ho recull el Manual d’Estil d’El País en el seu títol VI: “Les notícies reelaborades amb dades de diversa procedència es firmaran amb el nom de la font i el lloc d’origen de la crònica o despatx d’agència més utilitzat, però sense deixar d’esmentar en el text a les altres fonts -sobretot quan es tracti de dades facilitades exclusivament per una-. Un redactor que documenta àmpliament una notícia pot signar-la. No obstant això, tindrà cura de citar en el text les fonts d’aquesta notícia elaborada”.
Però en els temps d’immediatesa que impregnen Internet moltes publicacions decideixen ometre la menció o l’enllaç a altres mitjans, bé per l’impuls de voler situar-se com els primers de cara a la galeria, bé perquè encara hi ha mitjans que conceben la cita com un signe de debilitat.
Primícia versus exclusiva
Només cal consultar diàriament diversos mitjans digitals per detectar com una notícia que obria l’edició d’una publicació a les poques hores és recollida per la resta de la competència, en alguns casos citant i en altres no. També és habitual el mitjà que deixa passar un temps (pot ser un dia o diversos) abans de publicar una informació que, en essència, és la mateixa sense fer cap menció .
En aquestes circumstàncies el normal és que una trucada entre redaccions resulti més que suficient per solucionar l’equívoc, però també s’escampen els casos en què el mitjà que ha arribat segon s’empara en el fet que la notícia en qüestió es tracta d’una simple primícia i no d’una exclusiva. Qualificatiu que, segons ell, eximeix de l’obligació de fer referència al mitjà original.
Dins de la professió s’entén que primícia és aquella notícia de la qual informa un periodista o un mitjà abans que ningú, mentre que exclusiva, segons la definició de la RAE, és una “notícia aconseguida i publicada per un sol mitjà informatiu, que es reserva els drets de la seva difusió”.
Per Dircomfidencial / El Butlletí de l’AMIC
About the author
- More at
