La vida eterna és un dels més grans somnis de la humanitat. No obstant això, el més semblant que el ciutadà mitjà pot assolir, al menys de moment, és seguir sent recordat pels seus familiars i amics un cop hagi mort. A l’espera que alguna de les disciplines científiques que investiguen la immortalitat obtingui resultats concrets, les esqueles dels diaris s’han convertit en un bon mètode per mantenir viva la memòria dels éssers estimats i, de passada, reportar inestimables ingressos a les capçaleres en què s’insereixen.
Les esqueles han estat durant anys uns espais comercials importants en l’economia dels diaris, sobretot locals. El negoci de les necrològiques mou 500 milions de dòlars a l’any als Estats Units, segons les xifres revelades pel servei publicitari Adplay a Axios. Però internet i les noves tecnologies han suposat una disrupció per aquesta via d’ingressos, a l’igual que succeeix amb altres formes publicitàries i de monetització dels continguts informatius. Als mitjans els costa treure profit de la mort en l’àmbit digital.
Misterioses, divertides, venjatives, tristes, romàntiques… Les esqueles són un format que s’adapta a la relació dels seus protagonistes amb la vida i la mort. No obstant això, hi ha una altra dimensió d’aquest gènere que s’allunya del més pur humanisme: l’econòmica. No s’ha d’oblidar que les esqueles són, a la fi i al el cap, espais comercials.
Hi ha un ampli catàleg de preus en el mercat espanyol. Els costos de contractació d’un espai depenen, principalment, de quatre factors: l’abast i el tiratge del mitjà (estatal, regional o local), la mida de l’esquela i el dia de publicació . Encara que gairebé tots els mitjans compten amb models de diferents mides, també existeixen diaris, com la Vanguardia, en què el preu el determina la longitud del text.
Les possibilitats que ofereix internet pel que fa a el format de les esqueles no estan sent aprofitades pels mitjans de comunicació, i són altres empreses les que s’especialitzen en això. En aquest sentit, és destacable l’aparició de les anomenades esqueles interactives, que solen ser creades per les pròpies funeràries. Per exemple, Funeràries J. García López inclou en les seves esqueles un codi QR a través del qual es pot accedir a diferents materials audiovisuals en memòria del finat/da.
La migració digital de les esqueles dels diaris també troba dificultats en els atributs demogràfics de la seva audiència. Els lectors de més avançada edat són els més fervents consumidors d’aquestes peces, i fins i tot entre ells hi ha els qui comencen el diari per aquesta secció per trobar-li un major interès. Segons dades de l’INE, el 2018 a Espanya només al voltant d’un 40% de les persones d’entre 65 i 74 anys utilitzava internet amb freqüència.
Mentre que els diaris físics són paquets tancats en els quals les pàgines necrològiques formen part del mateix producte que les de política o esports, en l’àmbit digital la unitat periodística de consum és la notícia. Es pot consumir un contingut sense accedir a tot el mitjà, amb la dificultat que comporta que els lectors busquin i consultin de forma aïllada l’espai de les esqueles. Les dificultats que planteja el nou escenari provoquen que els mitjans no es desfacin en esforços per potenciar aquesta via d’ingressos. El problema és que el volum de negoci, en comparació amb la publicitat, per exemple, és molt petit. I això implica que hi ha menys actors i recursos per buscar solucions.
Font: Xataca – infografia: agustinzaragoza / El Butlletí de l’AMIC
About the author
- More at
