L’autodeterminació catalana des de la premsa. El tractament periodístic del Procés català

Com els mitjans de comunicació han informat de l’anomenat Procés català en el període 2006-2015. Aquest és l’objecte d’estudi de la tesi doctoral defensada a la UPF per Ricard Gili Ferré, sota la supervisió de Carles Pont Sorribes, professor del Departament de Comunicació. En concret, analitza el tractament periodístic que sis diaris -tres editats a Madrid i tres editats a Barcelona- han fet del moviment sociopolític que reclama el dret a decidir de Catalunya per aconseguir la independència d’aquesta respecte d’Espanya.

Els mitjans tenen un paper privilegiat en el procés de construcció social i d’objectivació social del sentit.  Ricard Gili Ferré, doctor per la Universitat Pompeu Fabra (2017), ha analitzat el moviment sociopolític que reclama el dret a decidir o dret a l’autodeterminació de Catalunya per aconseguir la independència: l’anomenat Procés català. La recerca doctoral que ha estat dirigida pel doctor Carles Pont Sorribes, professor del Departament de Comunicació de la UPF, abasta el període 2006-2015 -una dècada completament i pren com a mostra sis diaris, tres editats a Madrid per al conjunt d’Espanya (El País,  El Mundo  i  ABC) I tres editats a Barcelona per a Catalunya (La Vanguardia,  El Periódico  de Catalunya  i  El Punt Avui).

L’anàlisi de tot aquest període s’ha fet posant el focus en les grans manifestacions que s’han celebrat durant aquests anys i que han estat centrades en el dret a decidir i la independència. De manera específica, aquesta tesi doctoral es fixa en els tres elements centrals del procés català entre 2006 i 2015: l’elaboració i aprovació de l’Estatut de Catalunya i la posterior sentència del Tribunal Constitucional; la reclamació del dret a decidir, que en la pràctica es tradueix en la reclamació d’una consulta o referèndum d’autodeterminació; i, finalment, l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya.

Els resultats d’aquesta investigació permeten observar els posicionaments editorials de cada un dels diaris analitzats davant el Procés català, però també els posicionaments polítics presents tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya. Tot això, permet extreure conclusions sobre la construcció de l’opinió pública i l’esfera pública d’aquests dos territoris, i aporta elements de reflexió sobre el grau de proximitat o distanciament entre Catalunya i el conjunt d’Espanya en la construcció d’un projecte polític comú.

De manera resumida, les principals conclusions d’aquesta investigació són les següents:

– La majoria de diaris analitzats legitima el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, deslegitima l’objectiu d’aconseguir la independència i opta per l’ambigüitat davant el dret a decidir.

En detall:

– El País, La Vanguardia, El Periódico  i  El Punt Avui  legitimen el nou Estatut i, per tant, un increment de l’autogovern de Catalunya. Per contra,  El Mundo  i  ABC  el deslegitimen.

– Tots els diaris deslegitimen l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya. L’excepció és El Punt Avui: legitima aquest objectiu amb rotunditat.

– En una situació intermèdia se situa el dret a decidir o un hipotètic referèndum d’autodeterminació: és clarament deslegitimat per El Mundo i ABC i legitimat per El Punt Avui, mentre que El País, La Vanguardia  i  El Periódico opten per no posicionar-se o fer-ho amb ambigüitat.

– Els sis diaris analitzats ja presenten el 2006 un posicionament clar respecte al Procés català. A mesura que avancen els anys el que fan és intensificar (sobretot a partir de la irrupció de l’independentisme a 2012-2013), però no el modifiquen de manera substancial. No obstant això hi ha una excepció, que trobem a  El País: amb el pas dels anys readapta el seu posicionament polític entorn de l’Estatut de Catalunya i, més concretament, de l’autogovern de Catalunya. Abans de 2012-2013 mostra una posició tèbia amb l’increment de l’autogovern català, però a partir d’aquesta data i davant la irrupció de l’independentisme, passa a fer bandera de la necessitat d’augmentar l’autogovern i el finançament de Catalunya.

– Els tres diaris analitzats editats a Madrid -especialment  El Mundo  i  ABC- tendeixen a no exposar els motius que porten els ciutadans catalans a mobilitzar-se i, per tant, a no explicar les causes del Procés català, generant un efecte descontextualitzador. En canvi, els de Barcelona sí tendeixen a fer-ho. Així, destaquen causes com la sentència de l’Estatut, el dèficit d’infraestructures, el no al pacte fiscal, la recentralització de l’Estat i la negativa a acceptar una consulta o referèndum d’autodeterminació.

– Els diaris editats a Barcelona situen els manifestants i, per extensió, els ciutadans catalans com un personatge clau del Procés català. El País també ho fa, però en menor mesura. Per contra,  El Mundo  i  ABC minimitzen la importància i aposten per centrar-se en polítics i partits catalanistes, sobiranistes i independentistes (Artur Mas, José Montilla, Josep A. Duran, CiU, etc.), als quals presenten com incompetents en els que no es pot confiar ja que són incapaços de controlar els esdeveniments polítics.

– Els diaris que proposen una solució pactada perquè Catalunya tingui més autogovern i continuï a Espanya es refereixen a un pacte entre governs i no necessàriament entre ciutadans. Aquests diaris són  El País,  La Vanguardia  i  El Periódico. Així, quan aquests tres mitjans reclamen diàleg i pacte ho fan dirigint-se, essencialment, als governs català i espanyol i als seus presidents respectius. De la mateixa manera, no clarifiquen si els ciutadans haurien de validar o no en les urnes un hipotètic pacte entre el govern català i l’espanyol. Amb aquesta estructura narrativa, aquests diaris tendeixen a generar la imatge que les decisions polítiques que impliquen un canvi profund les prenen els polítics institucionalitzats, no els ciutadans als quals afecten aquestes decisions.

Els diaris editats a Barcelona situen els manifestants i, per extensió, els ciutadans catalans com un personatge clau del Procés català

– En els tres diaris editats a Madrid la solució al conflicte català se situa preferentment en mans de personatges no sobiranistes (Govern, el senyor Rajoy, PP, PSOE, etc.). Per contra, en els de Barcelona la solució queda en mans d’una barreja de personatges no sobiranistes, sobiranistes i ambigus (govern espanyol, el senyor Rajoy, govern català, A. Mas, CiU, ERC, ANC, catalanisme, etc.).

– El tractament informatiu dels diaris posa en relleu que el Procés català està dominat pel desacord i per l’absència d’un diàleg real. És a dir, tots els diaris recullen múltiples propostes que fan polítics, partits i institucions per resoldre el conflicte català, però en realitat no s’estableix un diàleg real entre els diversos agents implicats. En la mateixa línia, la investigació realitzada permet concloure que el Procés català està marcat per la negativitat, un negativitat que, per norma general, destaca més en els diaris de Madrid que en els de Barcelona.

– Els diaris analitzats presenten narracions o relats contradictoris i incompatibles. És a dir, sobre uns mateixos fets i un mateix projecte polític -el Procés català- sovint es construeixen narracions incompatibles, ja que les d’uns mitjans s’oposen a les dels altres. En altres paraules, hi ha narracions que s’anul·len mútuament: o són certes les unes o ho són les altres -o potser no ho és cap d’elles-, però sembla impossible que totes siguin certes alhora. Un exemple paradigmàtic d’això:  El Mundo  i  ABC  converteixen el Procés català en un projecte que encadena els catalans al nacionalisme, al sectarisme, etc. Per contra,  El Punt Avui presenta el Procés català com un projecte que desencadena els catalans, que els allibera d’una Espanya que considera opressora i contrària als interessos catalans.

– El tractament periodístic que cada un dels sis diaris analitzats fa que el Procés català estigui determinat pel lloc d’origen (Barcelona o Madrid) i la línia editorial del diari. Per contra, l’eix esquerra-dreta no influeix en el seu posicionament.

– Tot i que múltiples sondejos d’opinió (per exemple, del Centre d’Estudis d’Opinió) evidencien que la majoria de catalans és favorable a celebrar un referèndum d’independència, els principals diaris de Catalunya i del conjunt d’Espanya no legitimen un referèndum d’aquest tipus. Com s’ha apuntat a la primera conclusió,  El País, El Mundo , ABC,  La Vanguardia  i  El Periódico  no legitimen el dret a decidir o el dret a l’autodeterminació. De fet, l’únic que ho fa és  El Punt Avui. Això deixa entreveure un distanciament o bretxa entre la majoria de ciutadans catalans i els grans diaris.

Cal dir que el treball del professor Gil ha posat el focus en les grans manifestacions que s’han celebrat durant els darrers anys i, alhora, també ha analitzat com ha influenciat en tot aquest projecte l’elaboració i aprovació de l’Estatut de Catalunya i la posterior sentència del TC, la reclamació del dret a decidir i, finalment, l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya.

Qui té la “culpa”?

En declaracions a El Món, Gili ha explicat que “la culpa” que es donin explicacions antagòniques i incompatibles sobre els mateixos fets “no és estrictament ètica”, el motiu, assegura el doctor de la UPF “és el partidisme mediàtic”. “Els mitjans —afirma Gili— estan molt polititzats i sovint actuen, no diria com a òrgans de partit, però sí com a corretges de transmissió d’ideologia”. Això és així perquè el model de mitjans de l’Estat espanyol és conegut com un “model pluralista polaritzat”, en el qual els “partits polítics hi tenen una forta influència i això genera una premsa molt polititzada, partidista i sovint amb autonomia limitada”. Aquesta situació fa que els actors polítics —partits i governs— i econòmics “usin els mitjans com a instruments per intervenir en el món polític i en l’esfera pública”.

L’actualitat dona cada dia exemples a Gili sobre les conclusions del seu estudi. Sense anar més enllà, el doctor destaca unes declaracions del president espanyol, Mariano Rajoy, d’aquesta setmana (es pot escoltar en el minut 21.40 d’aquest audio de RAC1) en què dona les gràcies al rei Felip VI i als mitjans de comunicació espanyols pel seu comportament en “defensa de la unitat d’Espanya”. “Rajoy i els polítics volen fer veure que no és així, però els mitjans són no només transmissors d’informació sinó constructors de la realitat i construeixen una determinada realitat o projecte polític o en veten un de determinat”. En aquest cas, subratlla Gili, “els mitjans espanyols veten el procés de sobirania i independència de Catalunya, de la mateixa manera que alguns de catalans fan el contrari”.

Referència bibliogràfica:  Ricard Gili Ferré (2017), Els mitjans de comunicació com legitimadors o deslegitimadors d’un projecte polític per mitjà dels frames i les estructures narratives. El cas del Procés català en el període 2006-2015. Tesi doctoral inèdita defensada el 22 de desembre de 2017 a la Universitat Pompeu Fabra i dirigida per Carles Pont Sorribes. Ha obtingut la qualificació d’excel·lent cum laude.