Les facultats/escoles de periodisme ja no importen?

Com poden millorar la seva feina les facultats-escoles de periodisme?. Amy Webb, Nieman Fellow a la Universitat de Harvard, ha publicat el llibre “How To Make J-school Matter (Again)”, en el que ens diu que les escoles de periodisme ja no importen… però que ella creu poder renovar la seva utilitat. Faig un brevíssim resum de la seva recerca; si bé és un text per a la realitat universitària nord-americana, moltes de les seves observacions i anàlisis poden aplicar-se a les institucions dels Països Catalans.

El poder de l’escola/facultat

Les escoles de periodisme no tenen prou poder a l’interior de les seves comunitats universitàries. Per exemple, les bonificacions per publicacions són decisions externes als departaments o facultats. Matt Waite, professor de la Universitat de Nebraska-Lincoln, diu: “Molts de nosaltres treballàvem abans com a periodistes. No vam ascendir en el món acadèmic. Tendim a cercar posicions de lideratge en la nostra professió, no dins de la universitat”.

A diferència de carreres com ciències o enginyeries, és difícil que les facultats de comunicació o de periodisme accedeixin a finançaments externs. Un degà d’una facultat diu: “L’administració de la universitat no entén la naturalesa canviant de les eines per explicar històries. He de recordar-sempre que no som el departament de literatura”.

El desenvolupament curricular no va al mateix ritme que la canviant realitat del periodisme. Els canvis han de superar avaluacions internes i externes. I això pot garantir la qualitat però també pot paralitzar les modificacions. Un suggeriment de Webb per comunicar i destacar el valor de l’ensenyament periodístic és crear cursos rellevants per a la universitat, no només per a la carrera que s’imparteix.

Els professors, fixes o externs (adjunt a professor) són la connexió amb el món professional del periodisme, però no tenen habilitats pedagògiques. Hauríem d’afegir que els professors de plantilla tampoc tenen formació docent en molts casos.

La “permanència” (tenure) dels acadèmics de plantilla no és el problema, com moltes vegades es diu als Estats Units: cal valorar-los per la seva experiència a la facultat de la mateixa manera que es valora la seva experiència professional.

Paraules de Robert Kegan, professor de la Harvard Graduate School of Education: “Per desbloquejar el potencial per al canvi, els degans han de crear una revolució, un sentit d’urgència, i motivar als seus departaments a anar cap als límits”.

Tres prioritats de la malla curricular:

Línia de formació en arts liberals: pensament crític, sociologia, escriptura, macro i micro economia, estadístiques, raonament matemàtic, literatura comparada, antropologia cultural, religions i cultures.

Línia periodística: no segmentar per mitjà (com a periòdic, televisió o digital). Ensenyar la història de Silicon Valley, legislació de mitjans (amb estudis de casos actualitzats), models de negocis per a mitjans, audience engagement, disseny de notícies, investigació intensiva (mineria de dades, avaluar fonts, usar algoritmes), programació bàsica. Els cursos de reporterisme estàndard han de ser reemplaçats amb cursos més enfocats, que serveixin per a tot el camp periodístic mentre aquest evoluciona; l’èmfasi ha d’estar en la narrativa periodística. A més, s’han de proveir tècniques de reporterisme: com obtenir bases de dades, documents, sol·licitar informació pública, realitzar investigacions i entrevistes, obtenir i entendre registres de propietat, fallades judicials, arxius policials. Quins serien els cursos electius més avançats? Disseny, interactivitat, periodisme de dades.

Dos semestres de “newsroom co-op”: crear una “cooperativa” amb els estudiants i professors. És a dir, un mitjà de comunicació que lliuri habilitats del món real en un ambient significatiu, que proveeixi una publicació a la comunitat, i que promogui aliances externes. Així es pot involucrar els professors fixes i els professors adjunts o externs. Els estudiants haurien de rotar en els diferents càrrecs del mitjà (millor que en una pràctica professional) tal com els estudiants de medicina roten per les diferents especialitats als hospitals. Amb això poden obtenir una perspectiva única i empàtica abans de començar les seves pràctiques professionals.

I una frase de Webb, la autora del llibre, per tancar aquest resum: “En aquesta era de la informació, qualsevol persona amb una connexió a internet pot dir-se periodista. Llavors, quina diferència fa realment un títol en periodisme? En un futur molt proper hem de treballar col·lectivament i tenaçment per fer que aquest grau importi més, no només dins dels cercles de periodisme, sinó que per als membres de la comunitat acadèmica, per als que estan en els mitjans de comunicació i en l’ecosistema tecnològic, i per als que participen en l’economia del coneixement”.

D’Àmbit d’Estratègia i Comunicació / El Butlletí d’AMIC