Vaig pensar escriure “hi ha paraules que enganyen” i em va encantar la meva ingenuïtat: les paraules enganyen. Les paraules estan fetes per enganyar, perquè cadascú escolti i llegeixi el que vulgui, escrigui el que pugui, s’embulli en elles. Sabem que les paraules enganyen però són el que tenim, les fem servir. I sabem que totes ho fan, però algunes més o molt més.
Les que més, probablement, són aquestes que aconsegueixen el cim i es transformen en llocs comuns. Definim: s’entén per lloc comú una cosa que s’escolta sense pensar, que s’accepta sense més reflexió. Mai les paraules enganyen més que quan es transformen en llocs comuns: quan, a força de repeticions, es converteixen en un envàs en el qual cap tot i qualsevol cosa, una manera de dir res perquè cadascú escolti el que vulgui.
En això es basa la política en temps de democràcia enquestadora, que alguns anomenen demagògia o populisme. Enfangats en una discussió política més confusa que mai, més inquietant que mai, crec que caldria començar per repensar les paraules que fem servir, com, per què. Començar a posar-nos d’acord sobre certs sentits. O, almenys, a qüestionar els que donem per certes.
És un treball immens, és clar, que “excedeix els límits -un altre lloc comú- d’aquest treball”. Però hi ha exemples que ho mostren. Tots proclamen, per exemple, la seva fèrria voluntat de construir “una societat millor”. Hi va haver temps en què molts creien saber com havia de ser una societat per ser millor: igualitària, justa, oberta, deien, i alguns fins i tot la cridaven socialista. Tenien projectes, els discutien, els proposaven. Quan les experiències que es van posar aquest nom van acabar de fracassar a Europa Oriental o el Carib americà, els que volien canviar les estructures de la seva societat es van amagar amb el lloc comú: volem fer una societat millor, treballem per a una societat millor. I els que no volen canviar-les van descobrir que no els costava res dir que volien una societat millor, ja que ningú els pregunta com ho seria.
Així que seguim escoltant pusil·lànimes acomodaticis -el que en política anomenen “oportunistes” o “polítics” – que diuen que volen construir una societat millor sense oferir la menor explicació sobre els seus trets, i seguim patint a descuidats que els segueixen votant sense demanar-los aquesta explicació. Ho prometo: al primer que es pugi a un banquet i anunciï que vol fer una societat pitjor m’ho porto en camines per tota la ciutat. Però no és probable que succeeixi.
(A vegades la paraula “societat” és reemplaçada per la paraula “món”: volem fer / construir / aconseguir un món millor. La fal·làcia es manté o creix: ja no és només l’ordre social el que serà confusament optimitzat; també ho serà el món en el seu conjunt i, qui sap, algun planeta proper).
De la mateixa ordre és l’ús de “la gent”. Es diu “la gent” -que alguns sorneguers s’han transformat en un concepte i ara escriuen “lagent” – per no haver de definir qui integren aquest col·lectiu. Lagent és un altre refugi recent; es podria definir com “un conjunt ampli i voluntàriament vague de persones que haurien de compartir interessos i opinions”.
A diferència d’altres conjunts socials, lagent no té un projecte propi. En realitat, és la dipositària d’aquest sistema d’idees que els mitjans i els polítics de la dreta solen cridar la manca d’ideologia. Els mitjans i polítics de la dreta postulen que “ideologia” és allò que pensen els seus enemics, habitualment situats més a l’esquerra; el que ells pensen no ho és.
A la gent li passaria el mateix. La gent no té “ideologia”; té, per descomptat, idees: el sentit comú; la gent pensa el que es pot pensar sense pensar. La gent no té, tampoc, pertinença política precisa. Lagent hauríem de ser tots, més enllà de la nostra posició social; per això els interessos d’un patró i el seu empleat serien els mateixos: són part de lagent. Encara que lagent també sap excloure: en general, els marginals -els pobres dels barris precaris, els delinqüents, els addictes diversos- no formen part.
Com la gent és un tot confús, sense un projecte clar, se li poden atribuir tan variades idees i emocions. La gent és el lloc comú on es poden col·locar tots els altres: el lloc comú dels llocs comuns. Lagent és un triomf sense fissures. La gent, sense dubtes, vol “una societat millor” -sempre que s’assembli a es-.
I hi ha altres mecanismes. Estan aquestes paraules que l’abús no consisteix a fer-les vagues, exageradament àmplies, sinó, al contrari, en reduir el seu significat per beneficiar el sector que ho aconsegueix. El meu millor exemple és “redistribució”. Es parla molt de la necessitat de fer-ho, de redistribuir els béns, les riqueses d’un món ofegat en injustícies i en necessitat. El que mai es diu és que hi ha una redistribució que passa tot el temps, incessant, asservit: que des de fa dècades els béns i les riqueses del món són redistribuïdes en benefici dels que tenen més, que les grans fortunes aconsegueixen més fortunes, que si alguna cosa decisiu ha passat en aquests anys és precisament aquesta redistribució que no anomenem redistribució perquè no es noti.
I una cosa semblant passa amb la inseguretat, un altre tema central en aquests dies. Milions de dones i homes espantats, sobretot a Amèrica Llatina, clamen que necessiten més seguretat i donen els seus vots als que podrien donar–i disparen dinosaures, trilobits, tricerátopos, troglodites diversos-. La paraula inseguretat ha estat segrestada pels violents que pul·lulen i, així, quan es parla d’inseguretat no es parla de la inseguretat d’un treballador que no està segur de si conservarà la seva ocupació, la inseguretat d’un pare o una mare que no estan segurs de si alimentaran als seus fills, la inseguretat d’un ciutadà que no està segur de si el seu govern li permetrà viure com voldria. Totes aquestes inseguretats es queden sense paraula, tapades per la inseguretat -horrible- de la persona que tem que la assaltin o la matin. I, així,
Són, insisteixo, exemples: crides d’atenció, cridats a extremar l’atenció a les paraules. Que són, sabem, eines de poder; val la pena, en aquests temps de poders cada vegada més extrems, tractar, almenys, de conèixer les seves eines, d’escantellar-les.
Com deia l’altre: si no podem canviar el món, comencem per canviar la conversa. Per això, primer de tot, cal pensar què diuen les paraules.
Font: The New York Times
Autor: Martín Caparrós és periodista i novel·lista. El seu llibre més recent és la novel·la “Tot per la pàtria”. Va néixer a Buenos Aires, viu a Madrid i és col·laborador regular de The New York Times en Espanyol.
About the author
- More at
