L’Informe de la comunicació a Catalunya 2011-2012 constata la capacitat de resistència del sector de proximitat

L’Informe de la comunicació a Catalunya 2011-2012 ha constatat que el període de crisi viscut en aquest àmbit ha “empobrit l’oferta comunicativa als ciutadans fent perillar la qualitat informativa i deixant a l’atur molts professionals de la comunicació”. Així ho ha dit la coeditora de l’obra Marta Civil. L’informe és un projecte biennal de l’Institut de la Comunicació de la UAB que compta amb la participació de 30 autors, procedents de nou universitats i de l’àmbit professional. En aquest context, el secretari de Comunicació, Josep Martí, ha assegurat que els mitjans de comunicació públics són “sagrats i intocables” i que aquest any destinaran 6,5 milions d’euros a mitjans privats.

El sector de la premsa a Catalunya protagonitza durant el bienni 2011–2012 un període marcat per una davallada dels ingressos publicitaris i de difusió i l’aplicació de reduccions de plantilla generalitzades, que no han evitat, en alguns casos, la desaparició de capçaleres locals i de gran abast en paper, algunes convertides en mitjans digitals, en un context en el qual a començaments de 2011 a Catalunya s’havien tancat el 22% dels quioscos respecte de fa quatre anys.

La publicitat: reducció dels pressupostos i desplaçament de la inversió cap a suports digitals.- A Catalunya, la crisi econòmica i la reestructuració també afecten durant el bienni 2011–2012 el sector de la indústria publicitària. La inversió publicitària generada a Catalunya cau durant el bienni un 26%, després de la tímida recuperació viscuda l’any 2010. Es detecta una reducció generalitzada dels pressupostos dels anunciants i el desplaçament de la inversió cap a suports digitals, a causa sobretot de l’expansió de les xarxes socials, la telefonia mòbil i les noves tauletes digitals. Després de cinc anys de crisi, la despesa publicitària a Espanya retrocedeix al nivell de l’any 1985 i se situa a l’1% del PIB, lluny del màxim assolit l’any 1992, amb un 2%.

Premsa de proximitat: resistència davant de la crisi amb el mínim de baixes

En el bienni 2011–2012 s’ha mantingut la caiguda de la difusió de la premsa de pagament i de la distribució de la premsa gratuïta, amb alguna excepció. També hi ha un estancament del nombre de lectors controlats pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Aquest fet té a veure amb els efectes persistents de la crisi econòmica tant pel que fa als ingressos publicitaris com de reducció de les plantilles. També trobem fins i tot la desaparició o el canvi de periodicitat de capçaleres.

La premsa de proximitat, comarcal i local.- El 2011 els setmanaris de pagament s’han reduït de 27 a 24, mentre que dels 44 mensuals n’han desaparegut dos. Les baixes són poques si tenim en compte que de 2009 a 2011 les pàgines de publicitat han baixat un 16% (un 15,2% en diaris i un 21,1% en setmanaris i bisetmanals), mentre que la inversió publicitària s’ha reduït encara més (21,2%, gairebé uns 8,9 milions d’euros) en el mateix període, afectant més els setmanaris (25%) que els diaris (21,8%). La diferència de 5 punts en la reducció de pàgines i d’ingressos s’explica perquè les tarifes dels espais publicitaris han baixat, entre 2009 i 2011, un 8,2% en diaris i un 4,5% en setmanaris i bisetmanals. En síntesi, el sector de premsa local de pagament va aconseguir poc més de 33 milions d’euros per publicitat el 2011, una mica més de la meitat dels 61 milions d’euros d’ingressos totals.

L’efecte de la crisi en les plantilles de la premsa local de pagament ha estat més dur encara des de 2009 que no pas abans. S’ha baixat de 1.690 treballadors a 1.311, amb una pèrdua de 62 persones de redacció i de 317 d’altres àrees. Aquesta última xifra és el 31,5% dels treballadors no periodistes en actiu el 2009 (que eren 1.005), però el percentatge arriba al 50% en el cas de la premsa quinzenal i mensual. Els redactors afectats han estat el 5,8% en diaris, el 16,1% en setmanaris i bisetmanals, i el 15,6% en mensuals.

La premsa gratuïta setmanal i mensual ajusta distribucions

Després de la desaparició o el refugi “digital” de capçaleres clàssiques de la premsa comercial durant el bienni 2009–2010, la major part del sector ha seguit ajustant a la baixa la seva distribució. L’única publicació que ha crescut notablement és Pànxing, tot i passar de cinc a quatre edicions. És destacable com la majoria de les publicacions gratuïtes, siguin de l’àmbit geogràfic que siguin —des de les comarques pirinenques fins a la ciutat de Barcelona—, han fixat les seves distribucions entre els 20 mil i els 30 mil exemplars, la qual cosa no es reflecteix en el nombre de lectors per exemplar definit pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura.

Difusió de la premsa comarcal de pagament

Les dades de la majoria de diaris de proximitat constaten que la seva difusió continua baixant, amb tres casos d’autèntica caiguda lliure: La Mañana (–25,4%), Diari de Terrassa (–20,3%) i Diari de Sabadell. Aquesta última i històrica capçalera local ha deixat de ser diari el gener de 201316 per passar a publicar-se tres dies a la setmana. Prèviament, el 2009, havia abandonat el control d’OJD, fet que en dificulta la quantificació de la davallada de difusió.

No obstant això, fent una projecció sobre la reducció de lectors reflectida pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, podem calcular que la seva difusió el 2012 ha estat de 3.215 exemplars, xifra que representaria una reducció del 25,5% respecte a les dades de 2010. La resta de diaris tenen una difusió entre el 9 i el 13,5% més baixa, amb l’excepció d’El Punt Avui, aparegut el 31 de juliol de 2011 com a fusió de dues capçaleres, amb una difusió molt superior a la d’El Punt de 2010 (32,4%), però molt per sota de la suma de difusió dels dos diaris per separat, que va ser de 44.271 exemplars el 2010. Els bisetmanals mantenen les seves difusions anteriors: El 9 Nou baixa només un 1,2%, mentre que Hora Nova puja un 5,5% (vegeu la taula 4).

Els setmanaris de proximitat presenten molta diversitat: manteniment aparent de les capçaleres sense control de l’OJD (amb la Revista del Vallès al capdavant), reduccions de vendes entre el 3,7% del Setmanari de l’Alt Empordà i el 4,4% de L’Eco de Sitges, i davallades de difusió del 16,9 o del 24,6% (El 3 de Vuit i La Veu de l’Anoia, respectivament). D’altra banda, dues incorporacions als setmanaris locals de 2009 i 2010, Diari del Priorat i 30º, han tingut una sort diversa: la publicació del Priorat va tancar el febrer de 2012, mentre que la d’Esplugues ha passat a ser mensual el juliol de 2011.

Internet: vigor singular

La difícil situació del sector de proximitat té singularitats si ens fixem en els mitjans digitals: hi ha hagut un creixement del nombre de webs informatius i una consolidació de l’estructura associativa. El baix cost de la posada en marxa i explotació de projectes periodístics a internet explica, en part, la resiliència dels portals informatius digitals malgrat la seva endèmica debilitat econòmica.

Durant el bienni 2011–2012 han aparegut 16 nous projectes de mitjans purament digitals, és a dir, sense vinculació empresarial amb mitjans impresos o audiovisuals previs. Aquesta situació, que sembla contradir la lògica del context de crisi, és una conseqüència dels tancaments de mitjans tradicionals. Milers de periodistes han perdut la feina des de 2008 i molts nous graduats troben difícilment oportunitats laborals en les redaccions tradicionals.

La majoria dels projectes recollits a la taula són iniciatives impulsades per petits grups de periodistes (o fins i tot un sol periodista, cas de Sergi Casado amb El Circ, de Tarragona) que busquen continuar servint la comunitat. Alguns dels projectes aprofiten tecnologies de codi obert per produir informació minimitzant les despeses d’infraestructura. D’altres neixen sota l’aixopluc del Grup Nació Digital, compartint servidors i programari de gestió de continguts, a més de l’estructura empresarial: és el cas de BaixMontseny. info, NacióGranollers.cat i NacióSolsona.cat. El creixement de Nació Digital en l’espai local també s’ha basat en la incorporació de projectes periodístics ja existents, com DelCamp.cat i ViurealsPirineus.cat.

L’Associació Catalana de Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals ha consolidat el 2011–2012 la seva posició com a ens vertebrador de les empreses de continguts digitals, amb una presència molt destacada dels mitjans locals. Una de les seves actuacions principals durant el bienni ha estat la creació per part d’OJD Interactiva d’un rànquing de mitjans digitals en català, amb el suport de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal i de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.18

Política d’ajudes

Les mesures d’austeritat econòmica de la Generalitat de Catalunya, implementades pel nou govern de Convergència i Unió sorgit de les eleccions de 2010, han suposat un canvi important en la política de subvencions destinades als mitjans privats, i això tant pel que fa a les estructurals, de foment del català, com pel que fa a les que impulsaven la implementació de projectes concrets. La reducció ha estat d’un 70% entre 2010 i 2011.

En l’àmbit dels mitjans digitals, la partida de subvencions es trobava el 2012 al voltant de 200.000 €. L’any anterior, però, va ser atípic, ja que només es van concedir ajuts estructurals per valor de 26.263,75 € i no es va aprovar cap proposta de suport a projectes de proximitat. A la premsa impresa, la fusió de capçaleres El Punt Avui s’ha vist afavorida i ha aconseguit el 2012 el 43% dels ajuts estructurals concedits i el 62% d’ajuts de projecte.

L’argument que explica la reducció d’ajuts públics és un canvi en la lògica política. Una lògica que en anys anteriors havia servit per afavorir la posada en marxa d’iniciatives que mai no haurien sorgit per si mateixes i per mantenir en funcionament mitjans que no existirien sense els ajuts, diu l’estudi.  Aquesta distribució de subvencions ha perjudicat certs mitjans de proximitat. Ha influït en alguns tancaments i ha agreujat les dificultats econòmiques dels supervivents. Això, sumat a la reducció de la publicitat institucional, que durant 2011 va ser de prop d’un 60%, i a la fràgil economia dels mitjans municipals, implica un seriosa amenaça per a un model d’espai català de comunicació que ha tingut i té en la comunicació local un paper vertebrador clar.

Per Àmbit D’Estratègia i Comunicació / El Butlletí de l’ACPG