Llegir com viure (per salvar els mobles)

                                                 (Foto: classeitic bloc)

La premsa general i la de proximitat pateixen una davallada considerable de publicitat, vendes i lectors. Això passa en aquest país amb persones  poc avesades a llegir. És cosa sabuda que la gent no llegeix ni diaris ni llibres. No tothom, clar. I si són escrits en català, encara menys. “Em costa llegir en català”, diu un meu familiar. “Prefereixo el castellà”, es justifica un veí que té un bon estatus social i econòmic. Ambdós tenen ADN català i pengen l’estelada al balcó tot l’any.

El lema de Joan Triadú:  “Llegir com viure”. El savi pedagog, del que podeu veure una exposició al Palau Robert, també es definia:  “A la vida és fonamental tenir consciència social i nacional. L’educació és el mitjà per a canviar i millorar les persones”.  Espriu, ras i curt: salvar els mots.

El poble, el comú de la gent, llegeix poc. La crisi afecta per igual a la premsa general, la de proximitat i a la indústria del llibre. El problema sembla insalvable quan es donen circumstàncies com la d’un dels amics més apreciats que només compra el diari el diumenge: “És més gruixut i em dura mitja setmana” (?). Amb aital experiència que cal fer? El professor Manel López, era contundent la setmana passada en aquest butlletí: “La premsa segueix connectada als aparells sanitaris de l’equip mèdic habitual. La premsa comarcal té 10 anys més per sobreviure”. La gent que de veres vol llegir tocant el paper entintat, tampoc ho té fàcil. Han tancat multitud de quioscos. Si et subscrius a qualque capçalera i que et dipositen l’exemplar a la bústia, molts jorns et quedes sense el producte  perquè un veí  te’l roba. Un furt sense pena. Càstig de targeta vermella també pels organismes públic, perquè retallen ajuts a la premsa de casa.

No pretenc un estudi sociològic perquè no tinc capacitat, ni mètode per rebatre recents treballs sobre el tema. Com superar la crisi la premsa de paper? Anem a la prehistòria. Ara fa vint anys, potser un quart de segle, els editors en comprovar que els índexs de venda decreixien, aplicaren màrqueting. Trobaren com a solució convertir les capçaleres en un taulell on despatxar enciclopèdies, vaixelles, cassoles, mocadors, pelis, ganivets. Quincalleria pura a la rebotiga del basar de les galerades. D’antuvi, el client estava confós, creia comprar noticies, reportatges, entrevistes; cultura, coneixement. Acceptava la novetat que li oferia l’empresa periodística. Però, de mica en mica, el bon lector deserta, no gosa comprar outlet noticiable que hores abans ja li han servit els telenotícies o a la ràdio. No vol caminar fins el quiosc a la recerca de capçaleres minvades d’investigació periodística. Des del sofà en té prou amb: Sense ficció, 30 Minuts o Informe Semanal. En un país on la gent no llegeix paper de diari, sol dir-se: “Llegeixo allò que és imprescindible”, com ara: el prospecte de la medicina, el galimaties del rebut de la llum, o el testament de l’avi. Llegir l’audiovisual  és més còmode i barat. La lectura entra sense que ens calgui l’esforç d’entendre perquè el món es rodó o guerxo. El discurs mediàtic està servit amb rerefons d’imatges que salpebren la fragilitat del verb. Quan el verb és contundent, les imatges poden ser redundants. No ens cal recular a la pàgina anterior; ens ho serveixen cada 15 minuts amb actualitzacions. És una cinta transportadora que vomita continguts ben empaquetats. La nostra consciència, el nostre partidisme o l’estat d’ànim, s’ho empassa o bé ho menysprea. Llegim les imatges de la pantalla amb els dits nets de tinta. Amb el moneder curull de morralla, perquè no em gastat res. Ha estat un mínim esforç i no ens ha calgut omplir el dipòsit del pensament polític o cultural. No som res ni ningú, perquè no llegim. No llegim o no sabem llegir? Amb aquesta obstinació ens podem carregar els llibres, la premsa general i la de proximitat.

Corregeixo: no s’hi val el dogmatisme barat. Contradicció: es cert, ben cert que la gent llegeix. Segur. Han arribat els mòbils intel·ligents, les tauletes, el iPad, blackberry, Internet a casa i mòbil a tothora. Un món que ens fa abaixar el cap, moure els dits i prémer les icones que ens obren la finestra  amb multiaplicacions. Benvinguts satèl·lit, que tu ens has tornat al món dels vius programats. Els nadius empaperats ens reconvertim. Sí, paraula d’honor. Ara, quan aviat siguem orfes de paper, per obra i gràcia del canibalisme, del  2.0 o del 3.0, organitzarem trobades per recuperar les lletres perdudes, per salvar els mots furgant en el basar dels vells poetes.

És una evidència que els lectors digitals augmenten exponencialment, alhora que minven els ancians subscriptors de la premsa comarcal per motiu biològic  o de subsistència. L’envelliment de la població és un factor negatiu, però també l’encotillament dels continguts i de les rutines de producció.

En anys de vaques grasses que coincidí en bona part amb l’espetec democràtic, no fou entès pels nous emprenedors pels qui la premsa no semblava un negoci sinó una col·laboració amateur. No, no era entès com a negoci. És ara, quan tot són degotalls de suor i planyiment pel que no tinguérem dallonses de promoure. Remant per entre mars infectats de taurons, s’han perdut anys de bonança sense dur a terme les inversions que el sector urgia. En el mar procel·lós de la crisi global, els compartiments estancs s’estan inundant. Sosté Gregorio Moran que estem navegant dins un vaixell esquerdat: “El naufragi del nostre periodisme”. Les vies d’aigua porten a l’enfonsament.

Ara potser ja és massa tard. S’ha considerat el diari com un producte marginal no necessari, del tot prescindible per viure sense problemes. Goso dir que la societat encara no s’ha refet de la metàstasi amb que el franquisme va matxucar els camins de la llibertat de premsa. I ara la veritat cou. Fa mal. No cal divulgar allò que tots sabem o tots ignorem, perquè no llegim ni volem que ens ho escriguin. Som cèl·lules somortes d’un cos social estrambòtic, ancorat en un punt indeterminat de la infecció de la ignorància supina. No llegim. No ens disgustem. No val la pena embrutar-se els dits de tinta; millor una bona vista i una oïda premium per deglutir els “sants” de la tele. Un bri d’esperança quan el poeta Oriol Soler a propòsit del futur de la premsa, ens diu: “Hi ha coses que el paper encara fa moooooooolt millor”.

No vull semblar el que no sóc. Crec que el futur és dels artefactes de la paginació digital. Al mateix temps que estic convençut que el diari de paper encara té recorregut. M’enamora la meravella de llegir a la tauleta i augmentar el cos del text; d’aquest Arial 12 a l’Arial 14. No hi ha comparativa possible. Però la finestra obre més porticons en la mesura que avança la tecnologia i la població la fa seva, fins a tal punt que per l’escaire ens marquen gols noticiables els anònims integrants de la xarxa social que, com diu un col·lega: “No és periodisme; és tafaneria”. És el perill que Alfredo Abián, vicedirector de La Vanguardia, denúncia: “Els maleïts smartphons els està passant el mateix que a qualsevol invent que hem desenvolupant els bípedes: el que era una eina l’acabem transformant en una arma (…) Per això també van convertir les xarxes socials en un abocador”.

Si es vol sortir de l’atzucac no es pot fer periodisme d’abocador, sigui a la premsa de paper, general o de proximitat, sense periodistes. Els editors salven els mobles despatxant periodistes com aquell que llança als lleons esclaus inservibles. Així no anirem enlloc. Si a més, cridem públicament que volem corresponsals (?) que informin des de les xarxes socials, malament rai. Cal regular les eines digitals per no pertorbar la llibertat i professionalitat periodística. El periodisme no és un difunt de cos present. Malgrat tot no podem desendollar els aparells per on transita el sèrum, les vitamines i la certesa que el periodista dona fe notarial del que passa a la via pública, als despatxos, als parlaments. És la vida. És llegir com viure. Llegir és alimentar l’intel·lecte.

Per tot plegat m’afanyo a sentir-me optimisme, perquè ha de fructificar i  prevaldre més periodisme d’investigació que cerqui primícies que facin rebrotar l’interès de la gent. Si la crisi del sector és un canvi de cicle productiu, també ens cal una reforma en profunditat de l’ànima periodística per estimular als lectors que un dia desertaren. Sigui quin sigui l’artefacte on bolcar la noticia, hem de tenir prou saviesa i professionalitat per assegurar-nos l’excel·lència de la feina. Sona retòric; ja ho sé, però no hi ha altre solució que no sigui la innovació i adaptació als nous usos i costums del client 2.0.

Estic d’acord amb Víctor M. Amela, quan diu: “És urgent una revolució en l’estil periodístic; preguntar a boca de canó sense temor reverencial”. Atreviment. Valentia. Veracitat. Oblidem-nos d’allò tan amanit de: “Objeto y motivo de su visita”.

Per Pere Font i Grasa, periodista. Especial per a El Butlletí de l’ACPG núm. 34)