Fer bon periodisme no és suficient.
L’oferta informativa digital és una autopista per la qual les persones circulen sense límit de velocitat i sense un destí prefixat, amb els vorals sembrats de cartells que reclamen la seva atenció i amb infinitat de sortides que prometen continguts nous i atractius.
Els mitjans, en moltes ocasions, ens afanyem més en dissenyar magnífiques senyals de neó cap a la nostra sortida que en construir una destinació realment valuosa. Són les regles, ens diem. Hi ha una ferotge competència, som molts oferint les mateixes informacions, angoixats per no arribar a donar-les totes; com més, millor. La velocitat és aclaparadora i només sobreviu el nou. Vam reaccionar, a remolc d’una actualitat que mai podem atrapar del tot, i quan ho fem la abordem de forma mecànica i precipitada.
En aquesta autopista d’acceleració constant competim per l’atenció, pel temps de les persones. Per als que transiten manejant un telèfon mòbil l’experiència es multiplica. Aquest suport estreta la via fins a un carril únic, sobre poblat, pel qual circulen en els dos sentits missatges personals, vídeos, compres i vendes, alertes, brossa, fotos, transaccions bancàries, podcast, programes de televisió, calendaris de treball i informació de tot tipus. Com ser rellevants en aquest entorn?
El mòbil s’ha convertit en un llum d’Aladí de butxaca a la qual podem formular desitjos en qualsevol moment, un mag de la distracció, un tirà de dues cares que ens manté captius mentre ens xiuxiueja propostes sense parar. Fa un temps que el mòbil va superar a l’ordinador de sobretaula com el principal dispositiu d’accés a internet i els mitjans tradicionals ja vam rebre prop del 70% de les visites a les nostres webs des de mòbils. En aquestes circumstàncies, els mitjans no només competim per l’atenció, sinó que ens hem vist obligats a fer-ho també en la tecnologia, per poder disposar d’un producte que aquest a l’altura: bell i fàcil d’utilitzar.
“Hem d’oferir les notícies de forma atractiva perquè lliurem una batalla pel temps de la gent”, assegura David Ho, vicepresident i director editorial del grup nord-americà Hearst. “Hi ha milers de coses que les persones poden fer amb els seus telèfons que són divertides i amenes, per què haurien de barallar-se amb producte lleig?”. I afegeix: “La clau al mòbil no és ser breu, sinó ser rellevant”.
Un model basat en la confiança i la lleialtat
Fer-se un lloc en aquest context és un enorme desafiament per als mitjans tradicionals, que lluitem cada dia per innovar, per fer més, per ser millors, per ser recognoscibles, per ser diferents. Per als diaris locals, que no disposem d’audiències enormes amb què poder generar ingressos publicitaris, competir és un exercici esgotador i ens pot arribar a distreure de la qüestió de fons: ser un element valuós en la vida de les comunitats i les persones.
Si fiem el nostre destí a una qüestió tecnològica, si donem per fet que tota la resta ho fem bé i que el secret és seguir fent-ho com sempre ho hem fet, estarem morts.
“Si la gent no aprecia el bon periodisme és el seu problema, no el nostre”, podrem demanar que esculpeixin a la nostra làpida, com suggereix en un interessant article Molly d’Aguiar, directora del programa de suport a projectes periodístics News Integrity, de la Universitat de la Ciutat de Nova York CUNY. “Fer bon periodisme no serà suficient el 2018. No ho serà per mantenir la confiança dels ciutadans, ni per a convèncer-los que som essencials per a ells, i tampoc serà suficient per aconseguir un negoci sostenible”, afegeix De Aguiar.
Els mitjans locals, també anomenats ara de proximitat, tenim la temptació d’assumir que la innovació només pot ser tecnològica i rendir-nos en aquesta competició compulsiva en la que marquen les regles dels gegants mundials. Correm el risc de conformar-nos, vociferar allò de “que inventin altres” i atrinxerar-nos amb orgull tribal recitant pomposes crides a “recuperar l’essència”, “tornar als orígens” o “en cas de dubte, fem periodisme”. Què dimonis significa això? No serà que en realitat ens paralitzen la nostàlgia, la inseguretat i la por d’alguns a perdre la seva posició?
El nostre repte és apostar amb determinació per trobar el nostre propi model de negoci digital. Els que ens dirigim a una audiència reduïda necessitem que la principal font d’ingressos provingui dels nostres lectors. L’objectiu que tenim és disposar d’arguments suficients per convertir els nostres lectors actuals en seguidors fidels que contribueixin a sostenir econòmicament el nostre mitjà.
Com podrem aconseguir-ho? Establint una connexió amb les persones a les que ens dirigim. Sent imprescindibles. Sent únics. “Veure el periodisme com a servei públic més que com un mer negoci suposa que els editors necessiten reclutar seguidors i donants que creguin en la seva missió més que no pas subscriptors que paguin només per un servei”, explica el periodista i professor nord-americà James Breiner. “El suport econòmic necessita néixer d’una connexió emocional més que no ser una pura transacció econòmica”.
Treballem per ser únics
No podem renunciar a formar part d’aquesta autopista digital de la informació, però podem fer-ho compatible amb altres estratègies: construïm àrees de descans en què aportem un valor diferencial a les persones, dibuixem vies lentes en les quals puguin refugiar de l’excés aclaparador d’informació oferim noves rutes en les que puguin connectar amb els seus interessos i sentir-se útils. Les regles canviaran llavors. Competirem per la lleialtat de les persones, per la seva confiança en nosaltres. I haurem de guanyar-nos-ho, és clar.
Avui els mitjans hem d’entendre que treballem en el sector de les relacions, sosté el professor Damian Radcliffe, de la Universitat d’Oregon, en un article sobre el valor del periodisme local. Detalla algunes experiències de mitjans per conèixer millor les necessitats dels veïns, entre elles la de l’Oregon Public Broadcasting, el director de continguts, Morgan Holm, reflexiona sobre això: “Podem relacionar-nos amb els ciutadans amb un mitjà imprès, audiovisual, una app, o el que sigui, però és relacionant-nos amb les persones com aconseguirem cobrir les seves necessitats”, afirma Holm. “Si els tractem com a mers clients que obtenen alguna cosa al final d’una cadena de producció, s’adonaran que aquí tenen moltes opcions que abans no tenien”. I no serem únics.
Necessitem un propòsit, dotar de sentit a la feina que fem, al servei que prestem a la societat, i que els ciutadans ho entenguin així. Tenim la necessitat d’involucrar els lectors i de retre comptes davant seu. Perquè no acordar amb els ciutadans un diagnòstic sobre els desafiaments de la comunitat, convidar-los a incorporar les seves preocupacions i inquietuds i determinar junts els objectius que perseguirem amb el nostre periodisme? Seria possible després avaluar el grau de compliment i jutjar el compromís bolcat en l’intent.
També ho entén d’aquesta manera en un recent article d’opinió sobre filantropia i periodisme Miguel Castro, responsable de relacions amb mitjans de la Fundació Bill & Mellinda Gates. Reconeix que malgrat la distracció en la recerca d’un model de negoci i la pèrdua de credibilitat, els mitjans mantenen intacta la seva capacitat d’influència. “Els mitjans han d’assumir les seves obligacions i ajudar a generar canvi social” , diu. “Al periodisme li urgeix un propòsit que l’obligui a transformar-se”.
El treball no és senzill. No es tracta d’afegir seccions, lluir nous dissenys, incorporar col·laboradors o fer més del que sempre hem fet i fins i tot fer-ho millor. Aquest pas que proposem suposa modificar el paper que els mitjans volem jugar a les comunitats a les que servim i el paper que exerceixen els periodistes.
“Al cap i a la fi, els periodistes som la principal raó per la qual els ciutadans paguen, nosaltres som el producte”, defensa Aaron Pilhofer, que ha dirigit els projectes digitals de The New York Times i The Guardian. “El problema és que seguim fabricant un producte del segle XIX i tractem de vendre’l a ciutadans del segle XXI, amb resultats predictibles. Això ha de canviar, i els periodistes necessiten ser els protagonistes d’aquest canvi “.
Es tracta, en definitiva, de construir relacions sòlides i compromeses, tractar els lectors com a persones formades, amb criteri, relacionar-nos amb ells d’igual a igual, mantenir un diàleg sincer, entendre bé quines són les seves preocupacions, incorporar les seves aportacions en tot el procés informatiu i ser més transparents. Com fer-ho? A cada mitjà li correspon posar-se a la tasca: buscar la inspiració en altres col·legues i diferents sectors, canalitzar les reticències de la cultura interna i del periodisme tradicional, provar noves solucions adaptades a les seves circumstàncies i sotmetre a l’avaluació dels ciutadans. (Imatge de Pascal Campion)
Per Alfredo Casares, periodista, fundador de @DNLaboratorio / Medium Corporation – El Butlletí de l’AMIC
About the author
- More at
