Aquesta gràfica animada, elaborada per The Economist, amb dades de ZenithOptimedia, il·lustra ben a les clares l’evolució de la crisi publicitària en els mitjans de comunicació des de la dècada dels vuitanta fins als nostres dies en el mercat nord-americà. Amb un clar perdedor: el sector de les publicacions impreses -eriódicos i revistes-, el més perjudicat en despesa publicitària en aquestes dècades i l’únic que no ha aconseguit ni tan sols arribar a una certa estabilització.
Segons el gràfic, diaris i revistes han passat de ser el canal preferit pels anunciants a l’inici del període estudiat -representant la meitat de tota la inversió publicitària en mitjans- a enfonsar-se i mantenir una línia decadent pronunciada des de l’esclat de l’última crisi en els anys 2007 i 2008, davant els mitjans audiovisuals -cinema, ràdio i televisió- que, tot i que encara suporten els rigors de la recessió, sí que han aconseguit almenys “horizontalizar” en alguna mesura la seva regressió.
En el costat oposat se situa Internet, també afectada en els primers moments de la crisi, però l’únic sector que s’ha refet i canviat la seva tendència des de principis d’aquesta dècada: l’únic que ofereix una tendència continuada a l’alça des de 2010. Tant, que la publicitat a la Xarxa d’avui dia equival a la que gaudien els mitjans impresos en la dècada dels vuitanta.
La projecció a l’any 2016 no fa sinó augmentar la dimensió d’un panorama realment desolador. Les dades, sintetitzades per Media-Tics, són eloqüents:
◾ El 1980 els diaris rebien 42.000 milions de dòlars, les revistes i la ràdio uns 10.000, la televisió i el cinema al voltant de 30.000 milions i la publicitat exterior la resta.
◾ Durant els 15 anys següents, la publicitat en els mitjans va continuar el seu camí ascendent fins arribar al seu pic en l’any 2000.
◾ El punt d’inflexió va ser la crisi de 2007-2008, moment en què els mitjans tradicionals van patir una caiguda irrefrenable que va afectar també a Internet.
◾ El 2010 la televisió, el cinema i la ràdio aconsegueixen estabilitzar-se i Internet comença la pujada.
◾ La despesa publicitaria en els periòdics de paper s’ha reduït a la meitat i ha passat de 42.000 a 21.000 milions.
Amb aquests vímets, el debat sobre la supervivència o no del periodisme de paper sembla tancat: excepte un miracle, un canvi sobtat i espectacular de la deriva, simplement no pot mantenir-se. Especialment si tenim en compte que de les altres dues grans vies de finançament d’aquest sector -compra d’exemplars i subvencions-, almenys una altra d’elles, la de la venda directa, està també en franc declivi, en paral·lel a la des de fa ja temps imparable fugida de lectors cap a la Xarxa.
Qui ho havia de dir
Vista una realitat tan evident com sospesada des de tots els àmbits, hom reflexiona: qui ho havia de dir! I és ben veritat. Poc es podia pensar fa poques dècades on aniria a parar la feina dels periodistes. Per exemple, l’Agència EFE datava a Pamplona, el 3 de març del 1981, una noticia que titulava “Els periodistes del futur escriuran en computadores”. Fa poc més de trenta anys!
L’afirmació la feia el professor alemany Fredich Burrhardt, director general de l’Associació d’Editors Europeus, en el decurs d’una conferència que va dictar a la Universitat de Navarra, sobre la “tecnologia periodística”. Visionari com era, Burrhardt anticipava els tres motius fonamentals pels quals la premsa hauria d’utilitzar “la ecnologia electrònica”: per a què el producte sigui el més barat possible, per adaptar el contingut als lectors i poder canviar els seus costums segons les noves estructures de la societat”. I ara som on som.
D’Àmbit d’Estratègia i Comunicació / El Butlletí de l’AMIC
About the author
- More at
