Premsa comarcal i local i premsa generalista, com combaten la crisi?

No tot són males notícies. De moment el periodisme basat en el paper no ha desaparegut, tot i que costa de creure. Hi ha qui, a principis dels anys 70 del segle passat, advertia que ens quedaven 10 anys per sobreviure. La veritat és que ara,  a principis del 2013, costa de creure aquest miracle: al canvi tecnològic –canvi d’era més aviat, de Guttenberg a l’era digital- s’hi afegeix una més que dura crisi econòmica. Però encara respirem, tant la premsa comarcal i local –o de proximitat, com també es diu- com la premsa generalista. Ho fan de la mateixa manera?, ¿sobreviuran les dues?. Aventurem una hipòtesi: no. Ho té millor la premsa comarcal i local. Veiem algunes raons.

Vendes

El panorama, ara, és desolador, potser desesperant, però encoratjador pel que té de repte. Per exemple, han baixat les vendes de les dues premses i es tanquen quioscos, però no hi ha hagut aquella debacle anunciada i, a més, magatzems i benzineres s’han convertit en substituts dels clàssics quioscos. La gent jove munta a cavall dels nous aparells electrònics, però si li poses un bon diari, en paper, a les mans, se’l llegeix. I si el diari o la revista t’ofereixen links QR, millor!

Un bon cafè, al bar, i 20 minuts per fullejar el diari local. El diari generalista exigeix més temps i bona part són notícies ja sabudes pel telediari de la nit abans (quin rotllo!, diuen).

Crisi econòmica

Aquí està un dels greus problemes dels dos tipus de periodisme/paper. La premsa generalista -és a dir, la premsa d’abast estatal o autonòmic amb intenció d’assenyalar i marcar l’agenda política- està en un declivi econòmic brutal. Aquest és l’adjectiu: hi ha diaris estatals que poden desaparèixer d’un dia per l’altre. Hi ha diaris generalistes de grans autonomies que se sostenen per sucoses subvencions, que tenen el corresponent cost polític a les seves planes. Fins i tot hi ha un d’aquests periòdics amb un interventor bancari que aprova, o no, que a un periodista se li doni un bolígraf nou…

El panorama de la premsa generalista ha canviat ràpidament des del 2007: de multitud d’anuncis, grans tiratges, edicions amb 100 planes diàries, plantilles ben pagades i inversions aventureres –fins i tot suïcides, com deia fa poc Maruja Torres, parlant de la seva empresa, que ha comprat emissores a Miami- s’ha passat a vendre pàgines per a publireportatges camuflats, acomiadar bona part de la redacció i acceptar inversors de fons especulatius. I les vendes, a més, han baixat enormement, encara que es mantenen xifres de tiratge altes per la distribució gratuïta –camuflada- de milers d’exemplars.

I de la crisi econòmica de la premsa comarcal i local què en podem dir? D’inici, es pot dir que està molt afectada –com tothom- però la base de partida és diferent a la del periodisme generalista. És una premsa dimensionada, poc ambiciosa financerament, molt flexible, amb capacitat de gestionar crisi en pocs mesos. Amb una cintura com la del futbolista Iniesta. Està lligada al territori i a la gent. Potser no sap com guanyar diners a internet, però ho prova. Hi ha acomiadaments (on no?) però s’aguanta i a la mínima tornarà a fitxar gent, sobretot a especialistes en periodisme digital.

Ha reduït paginació, sí, però l’agenda de temes substantius de la comarca o el poble segueix sent el més important de la seva oferta. I això no es troba al Telediari de la nit abans. Potser ha de tenir més cura del tema de les fonts informatives que, en un estudi de la UAB, publicat per la Fundació de la Premsa Comarcal, s’assenyalava que es concedia massa importància a la gent procedent de les institucions. Solució: que parli més la gent, tant en el paper com a la nostra web i hem de ser presents a les xarxes socials.

La premsa de proximitat, la de la terra, ha reduït capçaleres. És lògic. En temps de crisi passa això i més en un sector afectat pel canvi d’era tecnològic, però aquesta premsa té més capacitat per experimentar a la xarxa, per lligar-se als nuclis digitals de la zona i dinamitzar la gestió a internet ajuntant-se amb d’altres entitats que mai havien tocat el periodisme diari o setmanal. Ara mateix, està experimentant més a fons amb la TV per internet a les seves webs que no pas els diaris grans. Aquí l’instint de supervivència és històric i… permanent.

Canviar la temàtica

Totes dues premses han d’assolir una revolució substancial: deixar de parlar tant de política –fer-ho, sí, però amb menys espai i  millor- i tocar, en profunditat, més temes socials.

La joventut, diguem-ho clar, ha deixat de confiar en la premsa generalista perquè, com va dir Furio Colombo, l’agenda temàtica d’aquest sector del periodisme s’ha allunyat del ciutadà i acostuma a servir a les institucions polítiques. Colombo proposa tornar a centrar l’agenda en els temes socials, que afecten més a la gent.

A més, les notícies ja les té pel telèfon mòbil o la tauleta. O el twitter, o el facebook. I si vol aprofundir en un tema, sempre pot acudir als afegidors de notícies, que són gratuïts. Però aquests afegidors no saben que existeix la premsa comarcal i local, o quasi, la qual cosa és un avantatge.

La curta distància és la millor defensa

La premsa generalista només tracta temes comarcals quan hi ha un assassinat o una bomba en un prostíbul, però no et dirà si el centre d’urgències on anaves està obert o tancat per les contínues retallades del Boi Ruiz. O si la colla de castellers obre les portes a nous fitxatges, això que tant està esperant el teu fill petit per guanyar-se la plaça d’enxaneta  És la que ens informa del problema d’aigua del meu poble o del canvi de circulació en la rotonda del poble veí.

En conclusió, permeteu-me una petita “boutade”: En Daniel Morgaine, cas que volgués escriure la continuació de la seva famosa obra –i cas que sigui encara viu, cosa que desitgem- possiblement posaria aquest títol al seu nou llibre: “La premsa comarcal té 10 anys MÉS per sobreviure” i, de pas, redactaria un “parte mèdico” informant que la premsa generalista “segueix connectada als aparells sanitaris” i signaria la nota el corresponent “equipo médico habitual”.

(1)    Morgain, Daniel, “Diez años para sobrevivir”; Editora Nacional; Madrid: 1972.

(2)      Colombo, Furio; Últimas noticias sobre el periodismo: manual de periodismo internacional; Anagrama; Barcelona: 1997.

Per Manel López, periodista i professor emèrit de la UAB