Venim de lluny i anirem més lluny, encara

Fa uns mesos, quan, lamentablement, la llibreria Canuda, de Barcelona, va anunciar el seu tancament, vaig atansar-m’hi per retre-li un darrer homenatge. En un cop de sort, vaig trobar-hi el dos volums de la Història de la Premsa Catalana, de Rafael Tasis i Joan Torrent, autèntic tresor de la bibliografia nostrada i peça cabdal de la historiografia periodística del país. 

Recordem, perquè és prou significatiu, que la publicació de Tasis i Torrent va veure la llum l’any 1966, any de la Llei de Premsa i Impremta amb què el règim franquista volia netejar la seva imatge, prou malmesa, i oferir al món un rostre més amable. En la seva presentació, com ens recordava Jaume Guillamet en el seu treball Estat de la investigació en història de la premsa i del periodisme a Catalunya, els autors anhelaven que el seu llibre esdevingués “un estímul per a una plena represa de la premsa catalana”.

Des d’aleshores ha plogut molt,  i Tasis i Torrent comprovarien, cofois, que la premsa catalana és més viva que mai, però a mi, el que realment m’impressiona cada cop que obro la Història de la Premsa Catalana, és que, també pel que fa el periodisme, venim de lluny; que, a banda d’importants capçaleres d’abast nacional, la singularitat i importància de la premsa local i comarcal té, a casa nostra, una llarguíssima i fecunda tradició; i que, lluny d’un paper secundari, la premsa de proximitat ha jugat un paper de primera importància social, cultural, política i econòmica, des de fa molts i molts anys, en la configuració del país.

Parlant del present, i si ens atenem a les dades contingudes en el Llibre Blanc de la Premsa Comarcal i Local, cal saber que els darrers cinc anys, l’audiència de la premsa de proximitat s’ha incrementat un 25%, i que, exceptuant el Barcelonès, on la premsa d’àmbit nacional i estatal encara dominen l’espai comunicacional, a totes les comarques són líders els periòdics locals i comarcals.

El Govern de la Generalitat té molt clares ambdues realitats: la llarga trajectòria històrica de la premsa més propera al ciutadà, i la pervivència de la seva importància  a l’actualitat: història, present i futur són el nostre patrimoni, un patrimoni al que, de cap manera, ni podem ni volem renunciar. També és del tot conscient de la gravetat de la crisi econòmica que el conjunt del país està patint, i que, en el cas dels mitjans de comunicació, es multiplica per l’esforç d’adaptació a les noves tecnologies, a les dinàmiques que aquestes comporten, i als models empresarials que de tot plegat n’ha de sorgir. Aquesta triple realitat, tampoc ho ignorem, és especialment complicada per a la premsa local i comarcal.

L’acció de Govern dels darrers tres anys ha palesat, més enllà de la retòrica, el suport de la Generalitat al món de la comunicació local: hem persistit, malgrat l’ofec econòmic i financer, en les convocatòries de subvencions obertes als mitjans de proximitat i ho seguirem fent en la mesura de les nostres possibilitats; estem treballant per millorar en l’àmbit de la premsa local i comarcal els percentatges d’inversió en i, en aquest sentit, la nova Llei per a la transparència i sostenibilitat del sector de la comunicació donarà l’impuls definitiu a una política justa, equitativa i transparent de distribució d’aquestes insercions publicitàries de les administracions públiques.

Hem estat i estarem, doncs, al costat del món local i comarcal, no només perquè entenem que és peça bàsica a l’àmbit comunicacional, sinó perquè sabem, també, que és l’eina principal de defensa i normalització de la llengua arreu del país. I hi hem estat ajudant directament als mitjans, tant com hem pogut, però també a les seves organitzacions gremials, i a les iniciatives que aquestes han promogut per al bé col·lectiu del sector que representen. En aquest sentit, no podem amagar que ens congratula enormement l’esforç realitzat per part de les diferents associacions sectorials, els darrers anys,  per tal d’anar confluint en una casa comuna, que ben segur serà més forta –i, per tant, més eficaç en la defensa dels drets i anhels dels seus membres–, sense renunciar a les seves singularitats. El jurat dels Premis Nacionals de Comunicació d’enguany així va voler valorar-ho en decidir atorgar a les tres principals organitzacions gremials, conjuntament, El Premi Nacional de Premsa.

En definitiva, malgrat els pitjors presagis dels més pessimistes, malgrat la gravetat de la crisi que tots plegats patim, la premsa nacional catalana aguanta els embats, i la premsa local i comarcal, que compta amb la complicitat dels ciutadans que s’hi reconeixen, en segueix sent un actor principal. I quedi clar que el mèrit és només dels que estan a peu d’obra. La resta en fruïm els beneficis i gaudim d’un país millor gràcies al seu esforç. Perquè la realitat és aquesta: la premsa local i comarcal –la de proximitat- fa del país un lloc millor. I això ve de lluny i anirà més lluny encara.

Per Josep Martí i Blanch, secretari de Comunicació del Govern de Catalunya / especial per El Butlletí de l’ACPG