Estem davant d’un servei de qualitat lingüística en plena Transició! Entre 1978 i els primers anys vuitanta, el Centro Autónomo de Barcelona del Instituto Oficial de Radio y Televisión (IORTV), organisme de Radiotelevisión Española, i per iniciativa de Joan Munsó i Cabús, va impulsar una iniciativa tan discreta com decisiva: el Seminari de Llengua Catalana, coordinat per l’escriptor i periodista Robert Saladrigas, amb el lingüista Josep Baiget i Masip. Precisament, Josep Baiget va escriure el llibre “Les incorreccions més habituals del català parlat”, per a l’IORTV, basat en el treball d’escolta de Ràdio 4.

En un moment en què la ràdio en català renaixia després de dècades de prohibició, aquell petit equip va assumir una tasca monumental: crear un model de llengua radiofònica moderna, genuïna i funcional, capaç de sostenir la primera emissora pública generalista íntegrament en català, Ràdio 4.

La seu del IORTV a Barcelona, situada a La Rambla, actuava com a centre de formació i normalització. En aquell context, el Seminari es convertí en un autèntic laboratori lingüístic, on es revisava, corregia i afinava la llengua que sonava cada dia a l’antena.

El butlletí: una eina de precisió.- El mecanisme central del Seminari era un butlletí de correcció lingüística que analitzava amb detall els programes de Ràdio 4. Cada emissió era escoltada amb rigor filològic, i el document resultant recollia:

– errors detectats, – alternatives genuïnes, – formes normatives, – recomanacions de registre, – i suggeriments per a una oralitat més natural.

Segons testimonis de l’època —entre els quals m’hi compto— el butlletí no era un simple recull d’errades, sinó una lectura crítica i constructiva del català radiofònic. S’hi podien trobar observacions com “cal evitar el calc ‘donar-se compte’ i preferir ‘adonar-se’”, o bé “la frase ‘fer-se ressò’ és adequada, però en aquest context era més genuí ‘recollir’”. Era un instrument pedagògic, però també una guia estilística que ajudava a cohesionar la llengua de l’emissora.

La figura de Robert Saladrigas.- Saladrigas, que ja destacava com a crític literari i articulista, va assumir la direcció del Seminari amb una concepció moderna de la llengua oral. Entenia que la ràdio necessitava un català àgil, viu, precís, allunyat tant del formalisme excessiu com de la interferència castellana. La seva tasca, recordada per diversos professionals, combinava exigència i pedagogia.

Una frase atribuïda a ell en sessions internes resumeix bé l’esperit del projecte: “La ràdio no ha de sonar com un llibre llegit, però tampoc com una traducció simultània.”

La discreció administrativa del IORTV i la manca de digitalització dels seus fons fan que, avui, no es pugui identificar documentalment la resta de membres del Seminari. En ser testimoni directe, sé que Saladrigas el coordinava; sé que el butlletí existia i que circulava internament; sé que la seva influència fou profunda. Però els noms dels lingüistes que hi treballaven —probablement un petit grup de filòlegs vinculats a la normalització— no consten en cap font pública, i malauradament jo tampoc els recordo.

Aquests érem els professionals que rebíem el butlletí de l’Institut: Joan Albert Argerich, Pere Font Grasa, Estanis Alcover i Martí, Enric Lloveras, Enric Frigola, Joan Ramon Mainat, Ferran González, Rosa Victòria Gras, Màrius Carol, Víctor Alexandre, Albert Mallofré, Celia Motis, Lluís Quinquer, Ricard Palmerola, Eduard Elías, Pere Voltes, Amanda Camps, Maria Gorgues, Robert Saladrigas, Antoni von Kirschner, F. Benito Guitart, Joan Grau, J. Miquel Servià, Joan Lluch, Jacint F. Almazara, Alfred Rexach, Josep Puigbó; i, a partir de 1978, Montserrat Minobis, Xavier Sardà, Andreu Avel·lí Artís, Sempronio, Joaquim Muntañola, Jordi Casanovas, Jordi Roura, Joan Tortosa, Àngel Casas, Carles Caballé, Ricard Fernández Deu i Víctor Botini.

Aquesta absència documental és reveladora: el Seminari va ser una estructura interna, pensada per a la formació i la millora contínua, no per a la projecció pública. La seva feina era fer possible la ràdio en català, no pas signar-la.

Ràdio 4: una emissora en construcció lingüística.- La plantilla de Ràdio 4 entre 1976 i 1982 —documentada per RTVE Catalunya— mostra la magnitud del repte. Locutors, redactors i realitzadors com Joan Albert Argerich, Pere Font, Enric Lloveras, Estanis Alcover i Martí, Màrius Carol, Víctor Alexandre, Albert Mallofré, Montserrat Minobis, Xavier Sardà, Andreu Avel·lí Artís o Àngel Casas, entre molts altres, treballaven en un entorn on la llengua s’havia de reconstruir cada dia.

Puc donar fe que el butlletí del Seminari era una eina de referència. No era un mecanisme sancionador, sinó un espai de formació contínua que ajudava a consolidar un català radiofònic que fos alhora normatiu i natural.

Un impacte que perdura amb Catalunya Ràdio.- El Seminari de Llengua Catalana del IORTV va tenir un impacte que encara avui es percep. Va contribuir a fixar:

– un model de dicció, – una sintaxi funcional per a l’oralitat, – un lèxic genuí però no arcaïtzant, – i una consciència lingüística que ha marcat generacions de professionals.

El treball del Seminari va actuar, de fet, com un precedent estructural del model lingüístic que Catalunya Ràdio adoptaria a partir de 1983. La nova emissora pública no partia de zero: heretava un català radiofònic ja provat, afinat i consensuat a Ràdio 4. El que el Seminari havia fet de manera interna i experimental —criteris, correccions, consciència lingüística— Catalunya Ràdio ho va institucionalitzar en forma de manuals d’estil i assessorament propi. Sense aquell primer laboratori, el desplegament lingüístic de la ràdio pública catalana hauria estat més lent i més incert.

I també sense aquell treball silenciós, la ràdio en català hauria trigat més a trobar el seu to. La normalització lingüística no es va fer només des dels grans discursos, sinó també des de petits documents interns que afinaven cada detall.

Una història per recuperar.- La manca de documentació pública sobre el Seminari —i sobre els lingüistes que hi treballaren— és avui un buit historiogràfic. Caldria que els arxius de RTVE Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya i els fons personals de Saladrigas i Baiget permetessin reconstruir completament aquella experiència.

El que sí puc afirmar és que, en plena Transició, en un despatx de La Rambla, un petit equip va contribuir decisivament a la normalització del català oral. La seva feina, meticulosa i constant, va ser una de les pedres angulars del ressorgiment de la ràdio en català.- ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Guia de la Ràdio) – Publicat originalment a El Punt Avui (21 setembre, 2026)