L’article “How Australia forced Big Tech to pay for journalism — and what publishers everywhere can learn”, publicat a la revista professional nord-americana Editor & Publisher, analitza el cas australià com un dels primers intents efectius d’obligar les grans plataformes digitals a remunerar el contingut periodístic. L’article repassa els orígens de la llei, els resultats obtinguts i les lliçons que poden extreure els editors d’altres països.
L’origen: un desequilibri entre plataformes i mitjans
Segons l’article, el punt de partida és la constatació que les grans plataformes tecnològiques —principalment Google i Meta— obtenien beneficis importants de l’ecosistema informatiu sense pagar directament als productors del contingut. Aquesta situació va ser documentada per la investigació del regulador australià de competència, que va concloure que existia “un fort desequilibri de poder de negociació” entre plataformes i mitjans.
Per corregir-ho, el govern australià va aprovar el 2021 el News Media Bargaining Code, una norma que obliga les plataformes digitals a negociar amb els editors de notícies i a pagar pel contingut que utilitzen o distribueixen.
Com funciona el sistema
El mecanisme és relativament simple:
- Els mitjans registrats poden negociar acords amb les plataformes.
- Si no hi ha acord, el govern pot intervenir i imposar un sistema d’arbitratge.
- Les empreses periodístiques poden negociar col·lectivament per reforçar la seva posició.
La clau del sistema és que l’amenaça d’una arbitratge obligatori força les plataformes a pactar acords voluntaris abans d’arribar a aquest punt.
Resultats econòmics
Després de l’entrada en vigor de la llei, les grans plataformes van signar desenes d’acords amb editors australians. Diversos estudis estimen que aquests acords han generat centenars de milions de dòlars anuals per al sector informatiu, amb contractes tant per grans grups com per mitjans regionals o independents.
En alguns casos, aquests ingressos han permès expandir redaccions o reforçar la cobertura informativa, especialment en l’àmbit local.
Lliçons que l’article destaca per als editors
L’article d’Editor & Publisher identifica diverses conclusions útils per a altres països:
- La intervenció pública pot canviar la relació de forces entre plataformes i mitjans.
- La regulació funciona millor quan inclou mecanismes reals de pressió o arbitratge.
- La negociació col·lectiva ajuda els editors petits a tenir més pes.
- Tot i això, els acords no resolen per si sols la crisi estructural del periodisme.
Limitacions i controvèrsies
El model també ha generat debat. Diversos analistes assenyalen que una part important dels ingressos ha anat a parar a grans grups mediàtics, mentre que els projectes més petits han tingut més dificultats per obtenir acords.
A més, la relació amb les plataformes continua sent fràgil: en alguns moments aquestes han amenaçat amb retirar les notícies dels seus serveis o amb no renovar els acords.
El cas australià demostra que la regulació pública pot obligar les plataformes a contribuir econòmicament al sosteniment del periodisme. Tanmateix, no és una solució definitiva: el model ajuda a redistribuir ingressos, però no resol per si sol la crisi estructural dels mitjans.
Per a Espanya —i especialment per a l’ecosistema català de mitjans de proximitat— la lliçó principal és que qualsevol regulació efectiva haurà de combinar pressió reguladora, negociació col·lectiva i criteris que protegeixin els mitjans locals i comarcals. I precisament per a aquests mitjans el model australià té una lliçó important:
- La negociació col·lectiva és clau perquè els mitjans petits participin dels ingressos digitals.
Sense aquesta dimensió col·lectiva, el risc és que els acords beneficiïn sobretot els grans grups.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració:Frontline.thehindu.com)