Semblaria una pregunta fàcil. Els periodistes hem treballat durant dècades donant per descomptat que sabíem què era notícia i què no ho era. Però avui la resposta ja no és tan senzilla. Una informació que arriba per TikTok és notícia? Ho és un vídeo d’un creador de continguts? Un pòdcast? La resposta d’un xatbot d’intel·ligència artificial? I si qui ens explica que ha passat alguna cosa és un amic o un veí?

El Reuters Institute for the Study of Journalism, de la Universitat d’Oxford, acaba de dedicar un estudi a aquesta qüestió aparentment elemental. Changing definitions of news in a digital environment: How the public defines news across six countries, publicat el 15 de setembre de 2026, està signat per Tali Aharoni, Waqas Ejaz, Amy Ross Arguedas i Richard Fletcher i estudia com defineixen avui les notícies els ciutadans de l’Argentina, el Japó, Noruega, Espanya, el Regne Unit i els Estats Units.

La conclusió principal m’ha semblat tan interessant com, fins a cert punt, tranquil·litzadora: després de tot el que ha canviat l’ecosistema informatiu, el concepte tradicional de notícia resisteix força bé. Les fronteres s’han eixamplat, però el vell edifici no s’ha ensorrat.

Un nucli que resisteix

La investigació s’ha fet en dues fases. Primer, amb diaris de consum de mitjans i entrevistes en profunditat a l’Argentina, Noruega, el Regne Unit i els Estats Units; després, amb una enquesta en línia de YouGov, realitzada entre l’1 i el 28 d’abril de 2026 en aquests quatre països i també a Espanya i el Japó. Per tant, les dades espanyoles provenen de la segona fase i no de les entrevistes qualitatives.

Reuters arriba a una divisió força reveladora. Un 49% dels enquestats manté el que els investigadors anomenen una definició de «nucli tradicional» de la notícia: política, economia i altres grans assumptes d’interès públic, explicats per periodistes i experts, publicats per mitjans informatius identificables i presentats en formats tradicionals com el text elaborat o el vídeo informatiu.

Un altre 26% conserva aquest nucli, però n’eixampla les fronteres. També pot considerar notícia allò que expliquen creadors o influencers, allò que circula per les xarxes socials o els pòdcasts, el vídeo curt, el comentari, el debat o la sàtira i fins i tot temes tradicionalment més allunyats de les seccions informatives, com la moda o els videojocs.

Però només un 4% accepta aquests nous atributs prescindint dels tradicionals. I entre els qui tenen una definició ampliada, el 88% continua incorporant-hi els elements del vell nucli. Dit d’una altra manera: TikTok, YouTube, els creadors, els pòdcasts i els vídeos verticals han entrat a casa, però no han fet fora el periodista.

I un 21% que no sap ben bé què respondre

Aquí apareix una dada menys vistosa, però que em sembla especialment interessant. Si sumem els tres grups anteriors, encara queda un 21% dels enquestats que Reuters no pot situar en cap d’aquestes definicions.

Els mateixos investigadors adverteixen que una part d’aquest grup va respondre «no ho sé» a diverses preguntes. Pot haver-hi, doncs, persones que simplement no disposen d’una definició clara de què és notícia o que no saben expressar-la; també poden tenir una concepció híbrida que no encaixa en les categories establertes per l’estudi. Un de cada cinc ciutadans, per tant, queda en una mena de terra de ningú informativa.

Potser no és tan estrany. A la pantalla del mòbil podem trobar consecutivament una notícia d’un diari, el vídeo d’un amic, una informació política explicada per un creador, un anunci, un acudit, una fotografia d’Instagram i una resposta generada per intel·ligència artificial. Mai no havíem rebut tanta informació i, alhora, havia estat tan poc visible la frontera que separa unes coses de les altres.

Una condició que gairebé ningú discuteix

Enmig d’aquesta barreja hi ha, però, un punt de coincidència molt ampli: perquè alguna cosa sigui considerada notícia ha d’estar basada en fets reals, precisos i verificables. Reuters construeix a partir d’aquí un model prou entenedor; hi ha uns fonaments —la factualitat i la verificació—; cinc atributs observables —la font, qui produeix la informació, el tema, el gènere i el format—, i tres elements contextuals capaços de modificar el valor informatiu: la rellevància, el temps i el lloc.

La notícia, per tant, ja no és reconeguda simplement perquè aparegui en un diari o obri un informatiu; el ciutadà ha de valorar més indicis que abans per decidir si allò que té al davant és notícia. I les dades indiquen que encara ho fa amb criteris força tradicionals. Als sis països, un 88% considera que la informació d’un informatiu televisiu o radiofònic pot ser notícia; un 87% diu el mateix dels webs informatius i un 85% dels diaris. Quan passem a les plataformes, els percentatges cauen espectacularment: només un 35% considera generalment notícia la informació procedent de les xarxes socials; un 33%, la dels pòdcasts, i un 26%, la proporcionada per interfícies d’intel·ligència artificial.

Utilitzar una plataforma per informar-se, doncs, no significa considerar periodístic tot el que hi circula.

Espanya eixampla una mica més la porta

Espanya presenta alguns matisos interessants. Entre quatre i cinc de cada deu enquestats espanyols reconeixen que la seva definició de notícia ha canviat durant els darrers cinc anys. L’Argentina encapçala aquesta percepció de canvi, amb un 59%, mentre que al Japó només ho diu el 17%.

Però hi ha una diferència més significativa. Espanya i l’Argentina són els dos països on els ciutadans es mostren comparativament més disposats a considerar notícia la informació que arriba a través de persones conegudes, xarxes socials i pòdcasts. No significa que aquests canals hagin desplaçat els mitjans tradicionals: l’ordre de preferències és pràcticament el mateix als sis països. Però sí que les fronteres semblen una mica més poroses.

També hi influeix l’edat. Entre els joves de 18 a 24 anys dels sis països, un 53% considera que la informació procedent de les xarxes socials pot ser notícia, davant de només el 23% dels majors de 55 anys. Amb els pòdcasts la diferència és del 40% al 27%; amb la intel·ligència artificial, del 30% al 22%.

Ara bé, Reuters introdueix un matís important: joves i grans coincideixen molt més quan es tracta de reconèixer els periodistes, els experts i els mitjans tradicionals com a productors de notícies. Els joves, per tant, no sembla que hagin substituït una idea de periodisme per una altra. Més aviat hi han afegit noves portes d’entrada.

Informar-se primer, comprovar després

L’estudi detecta, a més, un comportament que ajuda a entendre millor la relació entre xarxes i periodisme. Alguns participants expliquen que descobreixen un fet a les xarxes socials i després recorren a un mitjà periodístic per comprovar-lo, ampliar-lo o contextualitzar-lo. La plataforma funciona així com una porta d’entrada, no necessàriament com el destí final.

Aquesta distinció és important perquè obliga els mitjans a competir en un terreny una mica paradoxal. Les xarxes poden ser més ràpides per fer-nos saber que alguna cosa ha passat; però quan volem saber exactament què ha passat, perquè i si és cert, encara recorrem sovint al periodisme professional.

Reuters detecta fins i tot una relació entre aquesta identificació i la confiança: les marques els usuaris de les quals consideren que la major part del que publiquen és notícia tendeixen a obtenir nivells més alts de confiança. En canvi, les marques amb més continguts situats en aquesta perifèria ampliada acostumen a presentar-ne menys.

Sabem que és notícia, però no sempre la volem

I aquí apareix una de les paradoxes més bones de l’estudi: reconèixer una informació com a notícia no significa necessàriament voler consumir-la. Els continguts que encaixen millor en el nucli tradicional —política, conflictes, economia o grans problemes socials— poden ser precisament els que una part del públic evita perquè els considera repetitius, negatius o allunyats de la seva vida quotidiana. En canvi, continguts més explicatius, conversacionals o conduïts per creadors poden resultar més atractius encara que el mateix consumidor dubti si considerar-los pròpiament notícia.

Aquesta constatació encaixa amb una qüestió que el mateix Reuters Institute ve detectant des de fa anys: l’evitació de les notícies. El problema dels mitjans no és només aconseguir que el públic reconegui el que fan com a periodisme; també han d’aconseguir que vulgui dedicar-hi temps.

La proximitat sí que compta

I arribem a un punt que ens toca de prop. L’estudi no ofereix dades específiques de Catalunya i, per tant, seria incorrecte traslladar-hi els percentatges espanyols. Però sí que dedica una part considerable de la investigació a un factor que interessa especialment als mitjans locals i comarcals: el lloc.

La proximitat geogràfica pot augmentar el valor informatiu d’un fet perquè el connecta directament amb la vida quotidiana. Reuters recull testimonis de persones que consideren especialment importants petites informacions locals sobre serveis, obres, carreteres o esdeveniments comunitaris precisament perquè els afecten directament.

Els investigadors adverteixen que la proximitat no converteix automàticament qualsevol fet en notícia. Sempre es combina amb la seva importància i rellevància. Però el mateix esdeveniment pot ser notícia en una comunitat i tenir molt poc interès en una altra.

Aquí, doncs, no cal forçar cap extrapolació catalana. La conclusió serveix perfectament per si sola. Una decisió municipal, el tancament d’una escola, una incidència ferroviària, un projecte urbanístic, el futur d’un hospital o qualsevol problema del barri poden tenir poca importància per a un gran mitjà i ser una notícia indiscutible per a les persones afectades. És, en bona mesura, la raó de ser del periodisme local i comarcal.

No desapareix: s’hi afegeixen capes

La conclusió final de Tali Aharoni, Waqas Ejaz, Amy Ross Arguedas i Richard Fletcher és probablement la que millor resumeix tot el treball: les definicions de notícia s’estan superposant, no substituint. Després de dues dècades de xarxes socials, de la irrupció dels creadors, del vídeo curt, dels pòdcasts i ara de la intel·ligència artificial, el públic continua esperant de les notícies coses força antigues: fets reals, precisió, verificació, actualitat i rellevància.

El perímetre s’ha eixamplat. Ja no és tan evident qui pot explicar una notícia, per quin canal ens arribarà ni quin format adoptarà. Però el nucli resisteix.

Potser aquí hi ha una lliçó per als editors, també per als locals i comarcals. Adaptar-se als nous formats sembla inevitable; confondre adaptació amb abandonar allò que fa recognoscible el periodisme seria una altra cosa.

Perquè, després de llegir l’estudi de Reuters, em queda una pregunta una mica diferent de la que tenia quan vaig començar: enmig de tot el que ens arriba cada dia a la pantalla, potser el gran repte ja no és només que el lector trobi les notícies, sinó que, quan les trobi, encara sigui capaç de reconèixer-hi periodisme.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Market Expertise)