De tant en tant, un article llegit gairebé per casualitat acaba portant-te força més lluny del que esperaves. M’ha passat amb un text de la Frankfurter Allgemeine Zeitung sobre la manera com els alemanys s’informen de política. L’article (que m’envia un ex-col·lega de MIDAS) em va cridar l’atenció, però encara m’ha interessat més anar a buscar l’estudi que hi havia al darrere.

Es titula Bruchlinien der Öffentlichkeit – Politisches Informationsverhalten, que podríem traduir aproximadament com «Fractures de l’espai públic. El comportament davant la informació política». L’han publicat l’1 d’octubre de 2026 la Konrad-Adenauer-Stiftung i els seus autors són Jochen Roose i Jonas Schwarzenberger.

L’estudi parteix d’una enquesta representativa feta a Alemanya i arriba a una conclusió clara: joves i grans ja no s’informen de la mateixa manera i, al mateix temps, hi ha ciutadans que confien molt en determinats mitjans i d’altres que pràcticament han deixat de confiar-hi. Dues esquerdes que, segons els autors, fan més difícil entendre’ns quan parlem de política.

Els joves se’n van per un altre camí

La televisió pública continua tenint un pes considerable a Alemanya. Més de la meitat dels ciutadans amb dret de vot la utilitzen regularment per informar-se de política; i els diaris, sumant paper i edicions digitals, continuen sent font habitual d’informació per a dos de cada cinc electors. No és poca cosa, quan fa anys que sentim anunciar la desaparició de la premsa.

Però quan l’estudi separa els ciutadans per edats, la fotografia canvia. Entre els més grans, la televisió, la ràdio i els diaris continuen tenint un paper molt important. Entre els menors de 40 anys, en canvi, les fonts d’informació són molt més diverses i les xarxes socials guanyen terreny.

Hi ha una dada especialment significativa: entre els alemanys menors de 40 anys hi ha una minoria gens menyspreable que rep regularment informació política exclusivament a través de les xarxes socials. En el conjunt de la població aquesta situació és molt menys habitual. La Konrad-Adenauer-Stiftung parla per això d’una fractura generacional: uns i altres poden acabar arribant a l’actualitat política per camins molt diferents.

I aquí és on, al meu entendre, comença el problema interessant. No perquè informar-se per internet sigui pitjor que fer-ho llegint un diari o mirant un informatiu de televisió. Seria absurd plantejar-ho així. El canvi important és que durant molts anys una part molt considerable de la societat coincidia en uns quants llocs on trobar les notícies. Avui això passa cada vegada menys.

Un jove pot assabentar-se d’un fet per TikTok o Instagram; una altra persona, per WhatsApp; una tercera, per televisió, i una quarta, pel diari de sempre. Tots quatre poden haver rebut informació sobre el mateix fet, però no necessàriament han vist el mateix, ni amb el mateix context, ni explicat amb els mateixos criteris.

I encara hi ha una segona esquerda

L’estudi alemany posa damunt la taula una altra qüestió potser encara més delicada: la confiança.

Aproximadament dos terços dels electors alemanys continuen considerant creïbles els mitjans públics. És una xifra elevada, però ha baixat de manera clara durant els darrers anys. I aquesta confiança varia molt segons si els ciutadans consideren que les seves opinions estan o no representades en aquests mitjans.

El que em sembla important és el fons de la qüestió: una part de la població no només ha canviat de canal per informar-se, sinó que també s’ha allunyat dels mitjans que durant dècades havien actuat com a referència comuna.

Per tant, ja tenim les dues esquerdes de què parla l’estudi: una per l’edat i la manera d’arribar a les notícies; l’altra, per la confiança que dipositem en qui ens les explica. I inevitablement em pregunto: estem gaire lluny d’això a casa nostra?

Les dades no es poden traslladar directament d’un país a l’altre, perquè els estudis i les metodologies són diferents. Però el Digital News Report 2026 del Reuters Institute ofereix algunes pistes interessants sobre Espanya.

La confiança general en les notícies és del 33%. Ha pujat dos punts respecte de l’any anterior, una petita bona notícia després d’anys de retrocés, però continua sent baixa. I el mateix informe assenyala diferències importants entre persones d’esquerres i de dretes a l’hora de valorar la credibilitat dels mitjans.

Mentrestant, les plataformes continuen guanyant terreny. Segons recull el Consell de l’Audiovisual de Catalunya el 8 de setembre de 2026, Instagram ja és utilitzat per informar-se pel 32% dels enquestats a Espanya; Facebook, pel 31%; WhatsApp, pel 29%; YouTube, pel 19%, i TikTok i X, pel 16%. I només un 33% dels joves de 18 a 24 anys diu estar interessat en les notícies. Costa no veure-hi un paisatge semblant.

En el conjunt dels mercats estudiats, el mateix informe internacional constata una novetat que diu molt del moment en què ens trobem: per primera vegada, les plataformes han superat els webs i les aplicacions dels mitjans i també la televisió com a font de notícies. A Espanya, però, les xarxes encara no han superat la televisió.

La notícia continua existint i moltes vegades l’ha produït un periodista. Però cada vegada és més probable que el lector la trobi fora de la casa on s’ha fet.

A Catalunya hi hem d’afegir una altra preocupació

No he trobat a Catalunya un estudi que permeti fer una comparació exacta amb el treball alemany, i crec que val més dir-ho que forçar les dades. Sí que tenim, però, indicadors que van en la mateixa direcció.

L’Informe de la comunicació a Catalunya 2023-2024, coordinat per l’InCom-UAB, advertia precisament d’una conseqüència que aquí ens afecta especialment: el creixement de les xarxes socials com a font d’informació debilita el periodisme en català perquè la nostra llengua hi té una presència més reduïda.

Per tant, nosaltres tenim un problema afegit. Quan la informació abandona progressivament els espais propis dels mitjans i circula per grans plataformes mundials, no només canvia la manera d’arribar a les notícies. També canvien les possibilitats que una llengua com el català sigui visible en aquests nous canals.

I arribats aquí torno a una qüestió que apareix sovint en aquest Bloc: la premsa local i de proximitat.

Fa temps que vaig seguint estudis sobre confiança, deserts informatius, xarxes socials, plataformes i, més recentment, creadors de continguts. Són peces diferents, però començo a pensar que expliquen parts d’una mateixa història.

Si cada vegada ens informem més en espais diferents, potser els mitjans de proximitat conserven un valor que no sempre sabem apreciar prou: parlen d’una realitat que compartim.

El problema de l’escola del barri és el mateix per a persones que voten diferent. També ho són unes obres que no s’acaben, el tancament d’un comerç, la situació d’un hospital, una decisió de l’ajuntament o la festa major. Podem tenir opinions completament oposades sobre tot plegat, però almenys sabem de què estem parlant.

No voldria convertir això en una defensa ingènua de la premsa local. Els mitjans de proximitat també s’equivoquen, també poden perdre credibilitat i, sobretot, pateixen unes dificultats econòmiques que coneixem prou bé. Però em sembla que aquí tenen una oportunitat i, alhora, una responsabilitat.

La Konrad-Adenauer-Stiftung diu que aquestes fractures dificulten la conversa sobre les qüestions polítiques. Dit d’una manera més planera: cada vegada correm més el risc de parlar entre nosaltres havent vist pel·lícules diferents.

No perquè expliqui què ens passa a Catalunya —no ho fa—, sinó perquè ens obliga a fer-nos una pregunta que també és nostra: què passa quan deixem de tenir alguns llocs comuns on informar-nos?

Una societat democràtica pot conviure, i sort que ho fa, amb opinions molt diferents. El que em sembla força més complicat és que pugui entendre’s si cadascú parteix d’una realitat informativa diferent.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Biblioteques Públiques-GENCAT)