Sabem qui dirigeix els diaris, qui presenta els informatius de televisió i qui signa les notícies. Però sabem amb la mateixa claredat qui és el propietari dels mitjans que ens informen? Podem arribar a conèixer les persones i empreses que hi ha darrere de les societats que en tenen el control? Una investigació publicada a Communication & Society, de la Universitat de Navarra, ofereix arguments per fer-nos aquestes preguntes sense confondre la concentració empresarial amb una prova de manipulació informativa.

L’estudi, Media Ownership and Transparency in Spain: An Analysis of Ownership Patterns and Regulatory Challenges, és obra de Ricard Parrilla-Guix, de la Fachhochschule Salzburg, i Laura Pérez-Altable, Ruth Rodríguez-Martínez i Marcel Mauri de los Ríos, de la Universitat Pompeu Fabra. Va ser publicat el 16 de juny de 2025, al volum 38 de la revista. Que ara ens arribi o en recuperem la lectura no el converteix en una investigació del 2026. El seu interès rau en les preguntes estructurals que planteja.

Conec l’interès de Marcel Mauri per l’ètica periodística i la rendició de comptes. Però aquesta és una recerca col·lectiva, i convé reconèixer el treball dels quatre autors. El que examinen no és si una notícia concreta ha estat censurada, sinó com s’organitza la propietat dels mitjans, quina transparència ofereix i quins riscos pot comportar per al pluralisme.

La mostra comprèn 31 mitjans espanyols, públics i privats, de televisió, ràdio, premsa impresa i mitjans digitals. No representa totes les capçaleres del país. A més, cal llegir bé la cronologia: la selecció dels mitjans utilitza dades d’audiència del 2021, l’anàlisi de propietat i informació financera parteix de dades disponibles del 2020, i l’examen del marc polític i regulador arriba fins al gener de 2025. Per tant, les estructures empresarials descrites no s’han de presentar com una fotografia actualitzada de l’octubre del 2026.

Quatre trets de la propietat mediàtica

Els investigadors identifiquen quatre patrons: concentració de la propietat, complexitat de les estructures empresarials, presència de capital internacional i pes creixent dels interessos financers. El primer apunta al pes d’un nombre limitat de conglomerats. Entre els grups que l’estudi destaca hi ha Planeta, Mediaset España, PRISA i Vocento. No són empreses equivalents ni operen de la mateixa manera en tots els mercats; l’element compartit és la seva rellevància en el panorama examinat.

La complexitat societària pot dificultar el recorregut des del nom de l’empresa editora fins als accionistes indirectes o als titulars reals. La internacionalització descriu la participació de capitals que travessen fronteres. I el pes creixent del capital financer posa el focus en el paper dels actors i les lògiques financeres en la propietat dels mitjans. Cap d’aquests trets no demostra, per si mateix, que una redacció rebi ordres dels accionistes.

La distinció és essencial. Concentració, manca de transparència i ingerència editorial són fenòmens relacionats, però diferents. La investigació permet discutir riscos, incentius i garanties; no autoritza a atribuir pràctiques concretes d’interferència a tots els grups analitzats. Precisament perquè el tema és delicat, el periodisme ha de ser més exigent amb les proves que amb les sospites.

Conèixer l’empresa no és conèixer-ne tots els propietaris

Una cosa és trobar el nom de la societat que publica un diari i una altra, força més complicada, identificar les persones que en tenen el control últim. Per al lector, aquesta informació pot ajudar a interpretar possibles conflictes d’interessos. Per al periodista, pot contribuir a entendre les condicions empresarials en què treballa. La transparència no garanteix la independència editorial, però la seva absència tampoc no ajuda a fer-la verificable.

L’estudi assenyala mancances del marc regulador espanyol, malgrat els avenços legislatius, i reclama una evolució de les normes que protegeixi el pluralisme i reforci la informació pública sobre la propietat. Aquesta és una conclusió dels investigadors, no una prova que cadascun dels mitjans de la mostra actuï sense independència.

El nou marc europeu

Hi ha una circumstància que dona actualitat al debat. El Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació, conegut com a EMFA, va entrar en vigor el 2024 i la majoria de les seves disposicions són aplicables des de l’agost del 2025. Entre altres qüestions, estableix obligacions de transparència sobre la propietat directa i indirecta dels prestadors de serveis de comunicació. El reglament és posterior a bona part de les dades empresarials examinades en l’estudi, de manera que no seria correcte jutjar-ne els resultats com si ja reflectissin els efectes de la nova norma.

Caldrà veure com s’aplica aquest marc i quina informació arriba efectivament a la ciutadania. L’objectiu no hauria de ser substituir l’opacitat empresarial per un control polític dels mitjans, sinó fer compatibles la transparència, la llibertat d’empresa i la independència periodística.

Una pregunta que ens interpel·la

A Catalunya conviuen grans grups, empreses familiars, iniciatives cooperatives, mitjans públics i projectes editorials de dimensions molt diferents. Aquesta diversitat no permet repartir automàticament certificats d’independència segons la forma jurídica. Tampoc no ens dispensa de preguntar qui controla cada mitjà, com es finança i quines garanties protegeixen les decisions de les redaccions. No cal forçar una extrapolació de la mostra estatal a tota la premsa catalana per entendre la utilitat d’aquestes preguntes.

Després de tants anys d’ofici, continuo pensant que la independència periodística depèn del criteri professional, de les condicions de treball i de les garanties que permeten exercir-lo. La propietat és una peça important d’aquest conjunt, però no l’única. El mèrit de la recerca de Parrilla-Guix, Pérez-Altable, Rodríguez-Martínez i Mauri de los Ríos és posar ordre en una realitat complexa i mostrar per què la transparència de la propietat mereix atenció pública.

Si exigim transparència als poders públics perquè influeixen en la nostra vida col·lectiva, també és raonable reclamar-la a les empreses que seleccionen i distribueixen bona part de la informació amb què ens formem una opinió. Saber qui és l’amo d’un mitjà no ens diu, per si sol, si les seves notícies són bones o dolentes. Però no saber-ho ens priva d’una informació que hauríem de poder conèixer.- Estanis Alcover i Martí / EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració:TM)

 ___

Fonts: Parrilla-Guix, R.; Pérez-Altable, L.; Rodríguez-Martínez, R.; Mauri-Ríos, M. (2025), Communication & Society, 38(1), 464-484. DOI: https://doi.org/10.15581/003.38.1.034.

Reglament (UE) 2024/1083: https://eur-lex.europa.eu/eli/reg/2024/1083/oj