Dinamarca ha obert un debat que qüestiona molts esquemes sobre com s’ha de finançar el periodisme en democràcies consolidades. L’article del Reuters Institute “From taxes to news: How Denmark is rethinking public funding for private publishers”, escrit pel professor Rasmus Kleis Nielsen per al Reuters Institute, descriu un gir notable: dedicar finançament públic estable no només als serveis públics de comunicació, sinó també als editors privats que contribueixin al bé comú informatiu. Una idea que, vista des del sud d’Europa —Espanya, Itàlia, Portugal o Catalunya— sona disruptiva, però que respon a una pregunta incòmoda: pot sobreviure la informació de qualitat només amb les regles del mercat?

El sistema danès combina ajudes directes i indirectes fins a arribar aproximadament al 0,2% del PIB. Segons All Things Nordic, uns 500 milions de corones anuals —uns 67 milions d’euros— van a mitjans privats. És una quantitat rellevant per garantir continuïtat en redaccions petites i independents, que sovint són les que més costa sostenir. La idea de fons és simple: si la informació és un bé essencial per a la salut democràtica, cal reforçar tota la cadena de producció de notícies, no només els grans operadors.

Els criteris per accedir-hi són estrictes i objectius: independència editorial, un volum mínim de redacció, periodicitat, i dedicació al periodisme d’interès públic. La comissió impulsada per Rasmus Kleis Nielsen ha insistit a establir topalls perquè els grans grups no monopolitzin els recursos, alhora que es prioritzen els projectes petits o regionals. Aquest equilibri evita reforçar encara més les desigualtats entre actors consolidats i mitjans emergents.

NiemanLab (“As the U.S. starves its public media, Denmark wants to figure out a better way to subsidize private news publishers”), subratlla un punt essencial: el govern danès no vol decidir què és bon periodisme; vol crear un marc que permeti que el talent i les redaccions decideixin com utilitzar els recursos. És una manera de blindar el sistema davant ingerències polítiques i, al mateix temps, d’assegurar que els mitjans puguin planificar més enllà del curt termini. En un entorn d’ingressos publicitaris minvants i dependència creixent d’algoritmes privats, aquesta estabilitat esdevé un actiu democràtic.

La política danesa d’innovació en mitjans, vigent des de 2014, ja ha donat resultats tangibles. Un estudi publicat a Frontiers in Communication revela que, entre 2014 i 2023, es van invertir 23,6 milions d’euros en projectes de nova creació o en transformacions digitals, que van impulsar 44 nous mitjans, 31 dels quals encara actius. Alguns, com Zetland, s’han convertit en actors sòlids amb comunitats de lectors fidelitzades. D’altres han estat experiències més modestes, però totes han contribuït a densificar el mapa mediàtic i reduir el risc de deserts informatius.

Aquest model entén el periodisme com una infraestructura democràtica i no només com un sector econòmic. I això marca una diferència significativa amb el que s’ha fet fins ara a Espanya i Catalunya. El paquet d’ajudes aprovat pel govern espanyol el 2024 —124,5 milions d’euros— és un esforç notable, però està orientat sobretot a projectes puntuals de digitalització o ciberseguretat. Aquesta lògica “per projectes” genera innovació, però no estabilitat, i deixa fora moltes capes de la premsa local i comarcal que necessiten suport estructural per continuar fent periodisme de proximitat.

A Catalunya, la Llei de subvencions i la normativa estatal estableixen limitacions clares: evitar distorsions de competència, garantir concurrència, demostrar interès general i assegurar neutralitat política. La idea d’un sistema d’ajudes regulars al funcionament -com el danès- toparia amb aquestes barreres, i probablement exigiria una adaptació legal i cultural significativa. A casa nostra, la sospita d’interferència política encara pesa, i qualsevol model estructural hauria de blindar-se amb criteris molt taxats, total transparència i òrgans de governança independents.

Tot i això, el debat no és només tècnic, sinó estratègic: volem que la informació sigui només un producte comercial, o l’assumim com un servei públic essencial? Si optem per la segona opció, tard o d’hora caldrà repensar el model d’ajudes per fer-les més estructurals (de fet, enguany s’ha fet així, però amb recursos molt limitats) i menys circumstancials. I, sobretot, caldrà posar en valor de veritat i amb fermesa la premsa de proximitat, que és la primera trinxera del periodisme democràtic i la més exposada al risc d’extinció, encara força infravalorada.

El model danès no és traslladable de forma immediata a Catalunya, però sí que ofereix un marc conceptual potent: pluralitat garantida, criteris clars, estabilitat pressupostària i un equilibri sa entre mercat i bé comú. En un moment en què la desinformació creix, l’audiència es fragmenta i els recursos es redueixen, aquesta reflexió ja no és cap luxe. És, senzillament, una necessitat democràtica.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: La Gaceta)