Quan es parla d’ajudes públiques als mitjans, França apareix sovint com el cas més desenvolupat —i també més complex— d’Europa. No és un sistema improvisat ni conjuntural: és una arquitectura construïda durant dècades amb un objectiu clar i reiterat per les institucions franceses: garantir el pluralisme informatiu, sostenir el teixit mediàtic i assegurar la presència de la informació arreu del territori.

I és precisament en la premsa local —quotidiana, setmanal o regional— on aquest model es fa més visible.

Un sistema estructural i històric

El suport públic a la premsa a França no és una resposta a la crisi digital, sinó una política d’Estat amb arrels profundes. Ja des del segle XVIII existeixen mecanismes indirectes —com tarifes postals reduïdes— que buscaven facilitar la distribució de la informació.

Amb el temps, aquest sistema s’ha sofisticat fins a configurar un entramat d’ajudes directes i indirectes que responen a tres grans objectius:

• desenvolupament de la difusió,
• defensa del pluralisme,
• modernització i adaptació tecnològica.

Aquest marc general s’aplica a tots els nivells, però té una incidència especialment clara en la premsa regional i local, considerada clau per al funcionament democràtic del país.

La premsa local: central però vulnerable

El panorama dels mitjans impresos locals es classifica a grans trets en l’anomenada premsa “històrica”, organitzada en grans grups: a) Diaris regionals (PQR), que comprenen 51 títols distribuïts diàriament en una o més regions, segons l’enquesta Media Audience and Counting (ACPM); b) Setmanaris setmanals (PHR), que inclouen més de 250 títols publicats una o dues vegades per setmana dins de la mateixa àrea geogràfica (amb una audiència total de més de 6 milions de lectors durant el primer semestre del 2024; c) Diaris departamentals (PQD); d) Setmanaris departamentals (PHD). Aquest panorama es complementa amb nombroses publicacions en diversos formats, algunes exclusivament en línia. Aquestes poden centrar-se en notícies hiperlocals, com ara L’Ami du 20e, o en temes més amplis, com el mitjà de comunicació en línia Mediacités, present a Lille, Lió, Nantes i Tolosa.

Segons dades de l’Assemblea Nacional francesa, la premsa regional i local està formada per uns 420 títols en paper —incloent-hi 62 diaris i prop de 280 setmanaris— i arriba a desenes de milions de lectors cada mes. En total 2.638 redaccions locals si hi sumem premsa digital i audiovisuals.

És, de fet, la premsa més llegida i la més arrelada al territori. Però també una de les més exposades per la caiguda de les vendes en paper, la dependència de la publicitat local, la competència de plataformes digitals globals, i, finalment, pels costos elevats de distribució en zones rurals.

És en aquest context que el sistema d’ajudes pren sentit.

Les principals ajudes a la premsa local francesa

El model francès no es basa en una única subvenció, sinó en un conjunt de mecanismes que cobreixen diferents necessitats del sector. Entre els més rellevants per a la premsa de proximitat destaquen:

1. Ajudes als diaris locals amb pocs ingressos publicitaris.- És una de les línies més específiques i significatives. Està destinada als diaris regionals, departamentals i locals d’informació política i general amb baixa capacitat publicitària.

L’objectiu és clar:

• compensar la debilitat del mercat publicitari local,
• garantir la continuïtat de capçaleres essencials per al territori,
• preservar la independència editorial.

L’import es calcula en funció de la difusió (exemplars venuts o distribuïts), cosa que vincula directament l’ajut a la capacitat real d’arribar als lectors.

• Ajudes al pluralisme de la premsa periòdica regional i local.- Aquest és un dels pilars del sistema per als setmanaris i publicacions no diàries.

Creat específicament per reforçar la premsa de proximitat, aquest fons:

• dona suport a setmanaris regionals (la majoria del sector),
• inclou també mensuals i altres periodicitats,
• cobreix tant la venda en quiosc com la distribució per subscripció.

La seva justificació és especialment reveladora: reconeix que la distribució en zones rurals genera costos desproporcionats respecte a la mida de les empreses editores.

En termes quantitatius, aquesta línia ha arribat a beneficiar més de 230 capçaleres —majoritàriament setmanaris— amb imports globals d’uns 1,4-1,5 milions d’euros anuals.

• Ajudes al pluralisme en general (incloent premsa local).- Aquestes ajudes s’adrecen a mitjans amb dificultats estructurals, independentment de si són nacionals o locals, però amb un impacte directe sobre moltes capçaleres de proximitat.

Inclouen:

• suport a publicacions amb baixos ingressos publicitaris,
• ajudes a mitjans d’opinió o especialitzats,
• línies específiques per territoris ultraperifèrics.

• Ajudes indirectes: distribució, fiscalitat i modernització.- Una part fonamental —i sovint menys visible— del sistema són les ajudes indirectes:

• tarifes postals preferents,
• suport a la xarxa de distribució,
• IVA reduït,
• programes de modernització i digitalització.

Aquestes mesures tenen un impacte especialment important en la premsa local, que depèn més de la distribució física i té menys marge financer.

Un model adaptat als setmanaris (hebdomadaires)

Un dels trets diferencials del sistema francès és l’atenció específica als setmanaris regionals —una categoria molt potent al país.

Aquests mitjans:

• tenen una forta implantació territorial,
• treballen amb estructures petites,
• depenen en gran mesura de la subscripció.

Per això, el sistema d’ajudes ha incorporat mecanismes específics per compensar:

• l’augment dels costos postals,
• la debilitat del mercat publicitari,
• la necessitat de mantenir la difusió en zones poc densament poblades.

França en dades

Segons dades del pressupost estatal de 2024, les ajudes directes a la premsa sumen aproximadament 195,8 milions d’euros. Si s’hi inclouen les ajudes indirectes i altres partides, la xifra total de suport als mitjans pot ascendir a milers de milions. 

Les principals línies de subvenció i els seus imports aproximats per al 2025 incloïen:

• Ajudes directes a la premsa: S’articulen a través de fons com el Fons Estratègic per al Desenvolupament de la Premsa (FSDP). Per exemple, diaris d’abast nacional com Libération han rebut uns 6,6 milions d’euros, mentre que el JDD ha rebut prop de 1,2 milions.
• Ajudes a la difusió: Subvencions per compensar els costos de transport i enviament postal, essencials per a la premsa regional i local.
• Ajudes al pluralisme: Destinades a títols amb pocs ingressos publicitaris per garantir la diversitat informativa. Per exemple, diaris com L’Humanité en són beneficiaris històrics.
• Ajudes excepcionals: El govern francès ha aprovat decrets per compensar l’increment de costos de producció derivats de situacions com la guerra a Ucraïna.
• Incentius fiscals: El tipus d’IVA superreduït del 2,1% per a la premsa és una de les ajudes indirectes més significatives. 

Pel que fa a l’àmbit local, i com exemple, la regió de Pays de la Loire i el departament de Loire-Atlantique  també destinen fons propis per donar suport a projectes de modernització digital i innovació en els mitjans del seu territori.

I om exemple de beneficiaris de capçaleres regionals trobem La République des Pyrénées, que ha arribat a rebre més d’un milió d’euros anuals en ajudes públiques.

Entre l’efervescència i la dependència

Tal com apunta l’article de Rumeur Publique, la premsa local francesa viu una certa efervescència: nous projectes, iniciatives digitals i models híbrids conviuen amb capçaleres històriques.

Però aquesta vitalitat no amaga una realitat estructural: el sector depèn, en bona mesura, del suport públic.

Les subvencions no substitueixen el mercat, però en molts casos en compensen les limitacions. Sense aquestes ajudes, una part significativa del sistema —especialment en zones rurals o amb baixa densitat publicitària— tindria serioses dificultats per subsistir.

Un model que posa el territori al centre

El cas francès mostra amb claredat que les ajudes a la premsa poden ser una política pública estructural, coherent i orientada a objectius concrets.

Tres idees en sobresurten:

• la premsa local és considerada un servei essencial,
• el pluralisme es protegeix amb recursos, no només amb declaracions,
• la cohesió territorial és un criteri central en el disseny de les ajudes.

En definitiva, França no subvenciona la premsa per salvar empreses, sinó per garantir un ecosistema informatiu divers, arrelat i accessible.

I és precisament en la premsa de proximitat —la més fràgil i alhora la més necessària— on aquest model troba la seva raó de ser.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: RSF)