Per ESTANIS ALCOVER i MARTÍ

Només per situar-nos: el món de la premsa està en mal estat, sobretot els diaris impresos d’informació general. Mireu, si no, la brutal davallada del nombre d’exemplars i els resultats econòmics anuals de les editores (tant de capçaleres nacionals com de demarcació o locals) amb només amb una capçalera amb números en negre. No obstant això, és difícil plantejar el tema de l’ajut als mitjans. Però caldria fer-ho ben fet d’una vegada per totes.

Diuen que les troballes unànimes no impedeixen bloquejos tossuts: a l’escenari polític autonòmic i estatal, els actors s’emboliquen en la recerca del gest correcte a favor dels mitjans davant la dramàtica decadència dels diaris, mentre el cor crida per estimar el vincle vital entre la democràcia i els mitjans de comunicació.

Ens podem imaginar una democràcia on la informació i els comentaris es comparteixin entre fàbriques de notícies falses i emissions públiques amb llicència? Impensable! Llavors, com podem reactivar el debat sobre els suports als mitjans en aquests moments dolorosos en què els carretons preparats per emplenar-se de paquets de diaris –per dir-ho de manera gràfica– se succeeixen davant de les redaccions?

La qüestió és complexa: com es poden legitimar els ajuts dels governs de Madrid i Barcelona (sense oblidar les diputacions, que s’han mig escapolit) per part d’agents econòmics que s’han de desprendre de qualsevol influència oficial en l’exercici de la llibertat de premsa? Com podem legitimar les ajudes públiques que alimenten els ingressos de les empreses que distribueixen dividends als seus accionistes? Aquest paradigma implica quadrar el cercle: no sense fonament, els editors no pretenen abandonar la seva llibertat econòmica; no sense fonament, una part del món polític només suporta un embrió d’ajuda, modesta i sobretot indirecta (ja ens entenem).

Intento aclarir les línies vermelles. Sense esmentar, òbviament!, la nacionalització de la premsa, els poders públics no poden decidir el destí final dels periòdics impresos en nom de les editores: l’Estat i la Generalitat tindrien dificultats per dictar la manera com es consumeix la informació, les grans tendències se’ls escapen, però molts encara associen el debat públic amb la lectura de la premsa escrita. Tanmateix, la qüestió no és tant el manteniment d’un mitjà –la vida del qual potser és limitada per a moltes publicacions– com la preservació duradora de l’activitat editorial i periodística: aquest és el pulmó de la respiració democràtica que trobem a faltar.

Davant l’evolució del mercat, l’alternativa que s’ofereix a la societat és bàsicament força senzilla (no és qüestió de decidir). O confia en les empreses de mitjans perquè sol·licitin la seva transformació en una direcció que permeti que la democràcia trobi el seu camí, encara que la imatge del futur model econòmic continuï lluitant per prendre forma. O bé considera que el procés ha d’anar acompanyat temporalment de la mà pública i, en aquest cas, les ajudes als mitjans de comunicació han d’adquirir una nova dimensió i deixar enrere retocs pusil·lànimes i racionaments interminables sobre el caràcter directe o indirecte de la intervenció pública, que ha de ser senzilla, ràpida davant l’emergència, que tingui sentit per al sector afectat i aporti mitjans més que simbòlics.

El gresol d’aquesta ajuda encara s’ha d’escalfar. O potser encara s’ha de pensar. Personalment, crec que es tractaria de la posada en marxa d’un servei financer com a contribució a una tasca realment reconeguda d’interès públic, tasca que consisteix a grans trets en la realització d’una activitat mediàtica d’interès general, en paper o no, amb un públic quantificable.

Assistència als mitjans, com fer-ho? Doncs amb transparència i sentit comú si veritablement es vol donar suport al sector del paper imprès, primer, i al periodisme en el seu conjunt sempre. I la publicitat, al seu lloc i ben controlada, com pertoca.- Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació (publicat originalment a Comunicació 21)