Una de les conclusions més interessants d’una investigació universitària publicada aquest setembre és que els estudiants de periodisme i comunicació es consideren prou preparats per planificar projectes, organitzar-se i treballar en equip, però es mostren menys segurs quan es tracta de posar en marxa iniciatives pròpies. La distància entre saber què s’hauria de fer i atrevir-se a fer-ho no és una qüestió menor. Sobretot en una professió que viu una transformació profunda i en què les oportunitats laborals ja no passen exclusivament per incorporar-se a una redacció.

L’estudi es titula Cartografía de competencias emprendedoras. Autopercepción de estudiantes de periodismo y comunicación de España y Latinoamérica, ha estat publicat per la Universitat de Màlaga el setembre de 2026 i és fruit de la col·laboració entre el projecte d’investigació MAEDU i SembraMedia, organització especialitzada en periodisme emprenedor. La recerca ha estat impulsada i coordinada per María Sánchez González, professora de la Universitat de Màlaga, amb la participació de Víctor González Calatayud, María Paz Prendes Espinosa i Isabel Gutiérrez-Porlán, vinculats a la Universitat de Múrcia.

Els investigadors van recollir, entre octubre i desembre de 2025, les respostes de 1.015 estudiants universitaris de periodisme i comunicació. D’aquests, 450 cursaven estudis a Espanya, el 44,33% de la mostra. La resta procedien de dotze països llatinoamericans. En aquesta crònica m’interessa especialment la realitat espanyola i les possibles conseqüències per al periodisme català, tot i que convé tenir present l’abast internacional de la investigació.

Hi ha una primera dada que crida l’atenció. En una escala d’1 a 5, la capacitat de planificar projectes obté una puntuació mitjana de 4,08. La iniciativa i la col·laboració arriben al 3,94; la identificació d’oportunitats, al 3,92, i la gestió i la seguretat digital, al 3,78. Són resultats del conjunt internacional, no exclusivament dels estudiants espanyols. I aquesta distinció és important.

L’informe sí que permet identificar una particularitat territorial: els participants que estudien a Espanya presenten les mitjanes més baixes en les quatre dimensions analitzades. Les diferències són estadísticament significatives en tres d’aquestes dimensions. No vol dir necessàriament que els estudiants espanyols tinguin menys capacitats, sinó que es valoren a si mateixos de manera menys favorable. La investigació mesura percepcions, no comprova mitjançant proves pràctiques si els participants saben crear i gestionar una empresa.

Aquesta precaució no resta interès a les conclusions. Al contrari, obliga a formular millor la pregunta: per què uns estudiants que es consideren relativament competents per organitzar i planificar projectes manifesten més dubtes quan han de convertir les seves idees en iniciatives pròpies?

Saber periodisme no és suficient per crear un mitjà

L’emprenedoria periodística sovint s’associa amb la creació d’un diari digital, una revista o una empresa de comunicació. Però el concepte és més ampli. També inclou saber detectar oportunitats, desenvolupar nous serveis informatius, gestionar recursos, treballar amb dades i introduir innovacions dins d’una organització que ja existeix.

Aquesta és una de les aportacions del model EmDigital, utilitzat pels investigadors de MAEDU. L’emprenedoria no es contempla únicament com la decisió de convertir-se en empresari, sinó com un conjunt de competències que poden resultar útils en diferents activitats professionals.

Ara bé, entre preparar un projecte periodístic a la universitat i aconseguir que funcioni hi ha un camí considerable. Cal conèixer les audiències, calcular costos, buscar ingressos, gestionar equips i entendre els riscos econòmics. També cal disposar de coneixements tecnològics i de capacitat per adaptar-se als canvis.

L’estudi detecta una autopercepció menys favorable en determinades competències vinculades a la gestió, la seguretat i els aspectes operatius de l’entorn digital. Els investigadors consideren que això justifica reforçar la formació pràctica i les experiències que permetin passar de la teoria a l’acció.

No és una preocupació nova. SembraMedia ja havia abordat la qüestió a Punto de Partida II, una investigació publicada el 2023 sobre l’ensenyament del periodisme emprenedor a les universitats d’Espanya i l’Amèrica Llatina. Segons aquell treball, el 70% del professorat consultat identificava la por de no generar ingressos suficients com un dels principals factors que desanimaven els estudiants a emprendre.

Les dues investigacions no estudien exactament el mateix ni consulten els mateixos col·lectius. La primera recull la percepció dels estudiants; la segona, l’experiència del professorat. Però coincideixen a assenyalar la conveniència d’acostar l’aprenentatge universitari a les condicions reals en què es desenvolupa un projecte periodístic.

I aquí voldria introduir una consideració. No tots els estudiants de periodisme han de voler crear una empresa, ni la universitat hauria de transmetre que aquesta és l’única sortida davant les dificultats del mercat laboral. El periodisme necessita bons redactors, reporters, editors, fotoperiodistes i professionals especialitzats. L’emprenedoria pot ampliar les seves possibilitats, però no substituir les condicions laborals dignes ni convertir cada graduat en responsable individual de trobar-se una feina.

En aquest sentit, resulta interessant que l’informe proposi reforçar les experiències pràctiques, el treball en projectes reals i l’acompanyament de professionals amb experiència. No es tracta simplement d’animar els estudiants a tenir idees, sinó d’ajudar-los a comprovar si són possibles i com es poden desenvolupar.

Catalunya: una oportunitat per a la premsa comarcal

La investigació MAEDU també té una vinculació amb universitats catalanes. Als agraïments de l’informe apareixen la Universitat Autònoma de Barcelona, amb Clara Soteras i Santiago Tejedor, i la Universitat de Barcelona, amb Mario Pérez-Montoro i Javier Guallar. Són professors esmentats entre les persones que van col·laborar en la distribució de l’enquesta, van facilitar contactes o van mostrar interès per la recerca. El document, però, no ofereix resultats específics dels estudiants catalans.

A Catalunya, la qüestió de l’emprenedoria periodística té una possible aplicació que em sembla especialment interessant: la premsa comarcal i local. No tant perquè necessiti que cada nova promoció universitària fundi més capçaleres, sinó perquè disposa d’un teixit de mitjans en què la innovació, la renovació professional i la sostenibilitat empresarial són qüestions de present.

La premsa de proximitat catalana té una història i una estructura pròpies. Hi conviuen empreses familiars, iniciatives associatives, societats editores i projectes digitals de dimensions diverses. Les capçaleres de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) i de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) constitueixen una part important d’aquest ecosistema.

Per això, quan parlem d’emprenedoria, potser hauríem de pensar també en els joves periodistes que podrien contribuir a transformar mitjans existents. Desenvolupar una nova línia de negoci, crear un producte informatiu, millorar el coneixement de les audiències o participar en la gestió d’una capçalera són activitats que demanen iniciativa i competències empresarials.

Hi ha experiències que apunten en aquesta direcció. L’AMIC impulsa el programa Nous Talents, que acosta joves creadors de continguts als mitjans de proximitat. L’ACPC, per la seva banda, organitza activitats de formació sobre transformació digital, audiències i desenvolupament comercial dels seus associats.

Són iniciatives diferents i no s’han de presentar com a programes universitaris d’emprenedoria. Però mostren que el sector ja treballa en àmbits relacionats amb algunes de les competències que estudia MAEDU.

De fet, aquesta col·laboració entre universitats i premsa de proximitat té antecedents destacables a Catalunya. La UAB va impartir durant diverses edicions un postgrau en Periodisme Local i Comarcal, organitzat pel Departament de Periodisme amb la col·laboració de l’ACPC i l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta. El programa combinava el coneixement del sector amb la formació en tecnologies de la informació i gestió de continguts. És una experiència que demostra que la relació entre universitat i mitjans locals no comença ara. I aquesta línia de col·laboració continua oberta: el juliol de 2026, l’ACPC i la Universitat de Girona van signar un conveni per impulsar la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol, dirigida pel professor Lluís Costa. L’acord preveu reforçar la recerca, la formació i la difusió del coneixement sobre el periodisme local i comarcal en català.

També és significatiu que el Col·legi de Periodistes de Catalunya publiqués, a la revista Capçalera, el reportatge Pel teu compte, d’Adrián Caballero, dedicat als joves que volen obrir-se camí mitjançant projectes propis. El treball permet acostar-se a una realitat que les enquestes universitàries no sempre poden explicar: què passa quan un periodista deixa de preparar una idea i comença a intentar viure’n.

Ara bé, seria excessiu afirmar que aquestes experiències demostren l’existència d’un sistema consolidat de suport a l’emprenedoria periodística juvenil a Catalunya. El que tenim són iniciatives valuoses, però de naturalesa diversa. No disposem, en aquesta investigació, de dades que permetin saber quants estudiants catalans creen projectes propis, quants s’incorporen a empreses periodístiques locals amb responsabilitats d’innovació o quants aconsegueixen mantenir les iniciatives que posen en marxa.

És una informació que, per cert, seria interessant conèixer.

Euskadi: quan universitats i mitjans treballen plegats

La mirada a Catalunya guanya interès si observem una experiència que fa anys que funciona al País Basc. Em refereixo a Euskal Hedabideen Behategia, conegut com a Behategia, l’Observatori dels Mitjans de Comunicació en Eusquera.

El projecte va néixer el 2016 de la col·laboració entre Hekimen, l’associació de mitjans en eusquera, i tres universitats: la Universitat del País Basc, la Universitat de Deusto i la Universitat de Mondragón. Posteriorment s’hi va incorporar la Universitat Basca d’Estiu (UEU).

La seva finalitat és acostar la recerca universitària a les necessitats del sector periodístic. Això es concreta en estudis, eines d’anàlisi, formació, assessorament i projectes compartits. No és una incubadora d’empreses per a estudiants, ni seria correcte presentar-la com a tal. És una estructura de cooperació entre universitats i mitjans que permet posar el coneixement al servei de problemes professionals.

L’experiència ha tingut continuïtat. L’Euskal Hedabideen Urtekaria 2025-2026, publicat aquest any, fa balanç de deu anys de treball i recull noves investigacions sobre les audiències, la digitalització, el valor social dels mitjans i els reptes de la comunicació en eusquera.

Una de les iniciatives més interessants és el desenvolupament d’eines compartides d’analítica digital. En lloc de deixar que cada capçalera resolgui individualment totes les seves necessitats tecnològiques, l’Observatori contribueix a generar coneixement i recursos que poden aprofitar diferents empreses.

La investigació Data culture in the Basque media, d’Ane Martinez Juez i Josu Amezaga Albizu, publicada a l’anuari 2024-2025, examinava precisament la incorporació de les dades digitals a les rutines dels mitjans vinculats a Hekimen. El treball combinava una enquesta amb cinc entrevistes en profunditat i posava de manifest que disposar d’eines d’anàlisi no garanteix que les redaccions les utilitzin sistemàticament per prendre decisions.

La conclusió que se’n pot extreure és senzilla: la tecnologia és útil quan hi ha professionals preparats per interpretar-la i incorporar-la al funcionament del mitjà. I aquesta preparació no s’acaba necessàriament el dia que es deixa la universitat.

El model basc té unes característiques pròpies. Es desenvolupa en un ecosistema de mitjans en eusquera, amb formes específiques d’organització sectorial i de suport institucional. No es pot traslladar automàticament a Catalunya, ni tampoc seria just ignorar les iniciatives de cooperació que ja existeixen entre les universitats i les associacions catalanes.

Però sí que planteja una qüestió que mereix atenció: fins a quin punt una col·laboració estable entre facultats de comunicació i empreses de premsa comarcal podria ajudar a desenvolupar projectes pràctics, formar professionals i compartir recursos?

No parlem només de recerca acadèmica. Parlem d’estudiants que podrien participar en projectes reals, de professors que coneixerien millor les necessitats dels mitjans i d’empreses que podrien beneficiar-se de coneixements que sovint es queden dins les universitats.

Hi ha, a més, una diferència que convé remarcar. L’estudi MAEDU pregunta als futurs professionals com valoren les seves competències. Behategia, en canvi, treballa amb les necessitats dels mitjans que ja estan en funcionament. Són dues aproximacions diferents que es poden complementar sense confondre-les.

De la universitat a les redaccions

Després de llegir l’informe MAEDU i observar aquestes experiències, em sembla que la qüestió principal no és si els estudiants tenen prou esperit empresarial. Potser hauríem de preguntar-nos si durant la seva formació disposen d’oportunitats suficients per comprovar què significa impulsar i mantenir un projecte periodístic.

És relativament fàcil demanar a un grup d’estudiants que dissenyi un mitjà digital, identifiqui un públic i prepari una proposta de continguts. És força més difícil ensenyar-los a calcular-ne els costos, trobar clients o subscriptors, establir una política comercial i prendre decisions quan els ingressos no arriben.

I encara hi ha una altra qüestió. En un sector com el de la premsa comarcal catalana, emprendre també podria voler dir assumir gradualment responsabilitats dins d’una empresa existent. El relleu generacional no és només substituir persones; pot comportar noves maneres d’organitzar el treball, relacionar-se amb els lectors i desenvolupar productes informatius.

No tenim dades que permetin assegurar que aquesta és una necessitat generalitzada de totes les capçaleres, ni que els estudiants actuals estiguin especialment interessats a treballar en mitjans locals. Però sí que disposem de prou elements per considerar que la relació entre universitats i premsa de proximitat mereix més atenció.

Potser una línia de treball seria impulsar projectes conjunts en què els estudiants poguessin experimentar amb problemes reals dels mitjans: desenvolupar una newsletter, estudiar una audiència, preparar una proposta de diversificació d’ingressos o analitzar la viabilitat d’un nou servei informatiu. Amb el seguiment de professors i professionals, i amb la possibilitat d’aprendre també dels projectes que no funcionen.

No seria cap garantia d’èxit empresarial. Però permetria acostar dues realitats que es necessiten: la formació dels futurs periodistes i l’experiència acumulada per les empreses del sector.

L’informe MAEDU no resol aquesta qüestió ni, pel que sembla, es proposa fer-ho. La seva aportació és identificar com es perceben els estudiants davant les competències que exigeix l’emprenedoria digital. La comparació amb Catalunya i Euskadi ens permet plantejar possibles aplicacions, però no atribuir als investigadors conclusions que no han formulat.

Em quedo, finalment, amb una idea. El periodisme necessita professionals capaços d’explicar què passa, contrastar informacions i exercir el seu criteri amb independència. Però també necessita persones que coneguin les condicions que fan possible la continuïtat d’un mitjà.

Si la universitat aconsegueix acostar aquests dos coneixements, haurà fet una aportació important. I si la premsa comarcal i local participa en aquest procés, potser descobrirà que formar els periodistes del futur també és una manera de preparar el seu propi futur.

Estanis Alcover i Martí / El Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º (Il·lustració original generada amb ChatGPT (OpenAI) per a El Bloc de l’Estanis)Nota de transparència: Aquesta crònica s’ha elaborat amb el suport de ChatGPT en la cerca i contrast de documentació i en la preparació del text. La selecció final, el criteri i la responsabilitat del que publico són meus.