Cada vegada més, a nivell europeu diversos organismes i iniciatives estan contribuint a l’aparició d’un marc ètic de referència. Cada estat membre de la Unió Europea es basa en una autoritat reguladora audiovisual. Es tracta d’establir un conjunt mínim de normes, en particular pel que fa a la protecció dels menors, la facultat d’aturar les infraccions i la imposició de multes. Per exemple, els estats sempre han considerat que tenen dret a supervisar i regular les ones radioelèctriques i, per tant, han establert criteris per poder utilitzar les ones i emetre programes. Aquests inclouen criteris qualitatius i ètics per diferenciar entre els diversos actors.

Dins de la Unió Europea, existeixen diferents enfocaments per garantir que els periodistes respectin les normes ètiques bàsiques. Vint països de la UE actualment tenen “Consells de Premsa”, organismes independents compostos per periodistes i editors. Aquests Consells de Premsa tenen com a objectiu garantir el respecte de les obligacions ètiques de la professió periodística, però la seva legitimitat i el seu marge d’acció varien considerablement.

Espanya, però, no compta amb un Consell de Premsa d’àmbit estatal i amb autoritat vinculant similar al model d’altres països europeus. No obstant això, l’autoregulació periodística es gestiona a través de diversos organismes, principalment d’àmbit autonòmic i professional:

Consell de la Informació de Catalunya (CIC): Aquest és l’organisme més semblant a un Consell de Premsa tradicional. És una entitat independent que vetlla pel compliment del Codi Deontològic dels Periodistes de Catalunya. Està integrat per representants del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), editors de mitjans i membres de la societat civil i acadèmica. El CIC, juntament amb el CPC i les universitats catalanes, treballa activament en la defensa de l’ètica professional.

Col·legis Professionals de Periodistes: També a altres comunitats autònomes espanyoles com el País Valencià, Galícia i el País Basc, existeixen col·legis professionals que tenen els seus propis codis deontològics i que exerceixen una funció de vigilància i de promoció de l’ètica professional entre els seus membres.

Organismes i Comissions Internes de Mitjans: Molts mitjans de comunicació (com l’Agència EFE o la CCMA catalana) tenen els seus propis llibres d’estil i/o Consells de Redacció autònoms per supervisar el periodisme independent i el compliment de les normes ètiques.

En resum, en lloc d’un únic “Consell de Premsa” estatal, el model espanyol es basa principalment en la tasca del Consell de la Informació de Catalunya (CIC) com a referent de l’autoregulació a l’Estat, i en les funcions deontològiques exercides pels Col·legis de Periodistes a les comunitats on estan establertes.

A França disposen del Consell d’Ètica i Mediació Periodístiques, que data del 2019 i té un poder limitat, ja que només pot emetre opinions. “Aquestes opinions són consultives i tenen menys poder regulador; tenen alguns poders sancionadors potencials, inclosa la capacitat d’informar al públic que no s’estan respectant les normes estàndard de l’ètica periodística.  

A Finlàndia i Alemanya, on existeixen consells de premsa des dels anys seixanta, els organismes d’autoregulació poden emetre opinions i, el que és més important, obligar els mitjans de comunicació infractors a publicar l’opinió en qüestió a les seves publicacions. Alguns reguladors, com el Consell de Periodistes Belga (Bèlgica), també poden obligar un mitjà de comunicació a publicar una correcció o un dret de rèplica. A Suècia, el Consell de Premsa pot fins i tot imposar una multa, similar a les autoritats reguladores audiovisuals. Ara bé, cal tenir present que, malgrat una àmplia gamma d’actors, aquests instruments estan amenaçats d’obsolescència per l’evolució i la diversificació dels formats d’informació.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: APIA)