Quan parlem dels canvis en el consum dels mitjans de comunicació, gairebé sempre ens fixem en l’edat. Els joves s’allunyen de la televisió convencional, escolten menys ràdio lineal i es mouen amb naturalitat per unes plataformes digitals que les generacions més grans han anat incorporant progressivament. Aquesta explicació és coneguda i, en bona part, encertada. Però potser ens hem acostumat massa a interpretar les transformacions del panorama mediàtic com una qüestió generacional; hi ha altres factors que també condicionen la manera com els ciutadans es relacionen amb els mitjans.

Un estudi recent de l’ARD i la ZDF alemanyes, publicat el 2026 a Media Perspektiven, convida precisament a ampliar aquesta mirada. La investigadora Claudia Hess analitza fins a quin punt el nivell de formació acadèmica contribueix a explicar les diferències en els hàbits mediàtics. L’edat continua essent una variable fonamental, però els itineraris educatius també ajuden a entendre per què uns ciutadans utilitzen determinats canals i uns altres en prefereixen de diferents.

Convé aclarir que l’estudi no estableix una relació directa de causa i efecte entre educació i comportament mediàtic. Tampoc no pretén classificar els ciutadans segons la qualitat de les seves preferències. Treballa amb tres grans grups de formació formal, baixa, mitjana i superior, i examina les diferències en el consum de televisió, ràdio, xarxes socials, pòdcast i aplicacions d’intel·ligència artificial. Els resultats corresponen a Alemanya i no es poden traslladar automàticament a Catalunya; tanmateix, ofereixen elements d’anàlisi que poden interessar als professionals dels nostres mitjans.

Quan l’edat ja no ho explica tot

Durant dècades, la ràdio i la televisió van actuar com a grans espais de trobada col·lectiva. Persones de procedències socials, nivells educatius i sensibilitats polítiques diferents compartien una part dels mateixos referents informatius. No vol dir que tothom interpretés les notícies de la mateixa manera, però existien uns canals generalistes capaços de reunir audiències molt heterogènies. La multiplicació de l’oferta digital ha modificat aquesta situació; avui és possible consumir continguts audiovisuals durant hores sense entrar en contacte amb els mitjans informatius tradicionals.

Les dades alemanyes mostren que el retrocés de la televisió lineal no afecta de la mateixa manera tots els grups educatius. Entre 2023 i 2026, la disminució de l’ús habitual és més visible entre les persones amb formació baixa i mitjana, mentre que entre les de formació superior la tendència recent sembla estabilitzar-se. En el cas de la ràdio, el descens es concentra especialment en el grup amb menys estudis; entre les persones amb formació mitjana i superior, aproximadament vuit de cada deu continuen escoltant-la almenys una vegada per setmana.

Aquesta observació qüestiona una interpretació massa senzilla de la transformació digital. No tots els públics abandonen els mitjans tradicionals al mateix ritme, ni necessàriament pels mateixos motius. L’edat, la formació, les circumstàncies socials i els hàbits adquirits al llarg de la vida es relacionen entre si; limitar-nos a distingir entre joves i grans pot impedir-nos comprendre una part del que està passant.

Les xarxes socials no s’utilitzen de la mateixa manera

Una de les aportacions més reveladores de l’estudi apareix quan s’analitza el temps dedicat a les xarxes socials. La proporció de persones que les utilitzen diàriament és molt semblant en els tres grups educatius, al voltant d’un terç de la població. La diferència es manifesta sobretot en la durada del consum: les persones amb formació baixa hi dediquen una mitjana de 37 minuts al dia; les de formació mitjana, 31 minuts, i les que tenen estudis superiors, 27 minuts.

La distància és encara més significativa en determinades franges d’edat. Entre els 30 i els 49 anys, les persones del grup amb menor formació arriben als 53 minuts diaris, davant d’una mitjana de 36 minuts per al conjunt d’aquesta franja. No estem parlant, per tant, d’un fenomen exclusivament juvenil. Els hàbits digitals també presenten diferències educatives entre adults que participen plenament en la vida laboral, familiar i social.

TikTok ofereix un altre exemple prou expressiu. El 23% de les persones del grup de formació més baixa utilitza aquesta plataforma almenys una vegada per setmana, mentre que entre les que tenen estudis superiors el percentatge és del 12%. En canvi, a Facebook i Instagram les diferències educatives són molt menys pronunciades. Això indica que no podem parlar de les xarxes socials com si constituïssin un únic espai de consum homogeni; cada plataforma presenta característiques i públics que convé estudiar separadament.

Ara bé, seria un error deduir d’aquestes dades que les persones amb menys estudis estan pitjor informades o que el temps dedicat a les xarxes socials equival a temps dedicat a consumir notícies. L’estudi mesura hàbits mediàtics, no la qualitat del coneixement dels usuaris. Aquesta distinció és important per interpretar correctament els resultats.

Els pòdcast dibuixen una altra diferència

La investigació alemanya identifica una tendència pràcticament inversa en el consum de pòdcast. En aquest cas, tant l’edat com el nivell educatiu tenen una influència destacada: com més joves són els usuaris i més elevada és la seva formació acadèmica, més freqüent resulta l’escolta habitual d’aquest format. La relació amb els estudis es manté en bona part de les franges d’edat analitzades, cosa que reforça la idea que les diferències educatives no desapareixen quan comparem persones d’una mateixa generació.

Els pòdcast han obert possibilitats interessants per al periodisme, especialment en l’explicació aprofundida de l’actualitat, les entrevistes i els continguts especialitzats. Però seria precipitat associar automàticament aquest format amb una informació de més qualitat. Hi ha pòdcast periodísticament excel·lents i d’altres que no ho són; igualment, un vídeo breu pot oferir informació rigorosa i útil. La diferència que ens interessa no és establir una jerarquia entre formats, sinó entendre que cadascun pot arribar amb intensitat desigual als diversos sectors de la població.

Per als editors, aquesta constatació té conseqüències pràctiques. Diversificar els canals de distribució és necessari, però no suficient; cal saber a qui arriba cada producte, quins públics en queden al marge i si l’esforç per adaptar els continguts a noves plataformes contribueix realment a ampliar l’accés a la informació.

La intel·ligència artificial obre una nova distància

L’estudi també dedica atenció a les aplicacions d’intel·ligència artificial, un terreny en què les diferències educatives resulten especialment suggeridores. Les persones amb estudis superiors presenten els nivells d’utilització més elevats, però el creixement s’estén a tots els grups; de fet, la investigació destaca que durant el darrer any l’augment ha estat especialment notable entre les persones amb formació mitjana.

Aquest matís és important perquè impedeix interpretar la situació com una divisió permanent entre uns ciutadans que accedeixen a les noves tecnologies i uns altres que en queden definitivament exclosos. Les eines d’intel·ligència artificial encara es troben en una fase d’expansió i els seus usos evolucionen ràpidament. No sabem si les diferències actuals es reduiran amb el temps o si, per contra, determinades aplicacions acabaran reforçant desigualtats preexistents.

En qualsevol cas, la qüestió transcendeix el consum de mitjans. La intel·ligència artificial comença a intervenir en la cerca d’informació, l’aprenentatge, l’activitat professional i la producció de continguts. Si les oportunitats d’utilitzar-la i comprendre’n les limitacions no es distribueixen de manera equilibrada, podem trobar-nos davant una nova expressió de la bretxa digital. Per al periodisme, aquesta evolució també és rellevant, especialment quan una part de la ciutadania comença a obtenir respostes sobre l’actualitat a través d’intermediaris tecnològics que no funcionen com una redacció periodística.

Què ens diu tot això a Catalunya?

Arribats aquí, val la pena traslladar la reflexió al nostre entorn, sense confondre les dades alemanyes amb una radiografia de la societat catalana. Les característiques educatives, lingüístiques i mediàtiques dels dos països són diferents; per tant, no seria rigorós afirmar que els percentatges observats a Alemanya es reprodueixen entre nosaltres. Però sí que podem preguntar-nos si els mitjans catalans coneixem prou bé la composició educativa de les nostres audiències i fins a quin punt aquesta variable influeix en la manera com els ciutadans accedeixen als continguts.

Habitualment, quan parlem de públics, pensem en edats, territoris, llengües, interessos o capacitat adquisitiva. Són criteris útils i necessaris. Tanmateix, la formació acadèmica pot aportar una dimensió complementària que no sempre rep l’atenció que mereix. No es tracta d’adaptar el periodisme a suposades capacitats intel·lectuals diferents, ni de simplificar els continguts segons els estudis dels destinataris; es tracta de comprendre millor els hàbits de consum i les possibles barreres d’accés a la informació.

Aquest plantejament és especialment rellevant en un moment en què les redaccions han d’administrar recursos limitats i decidir on concentren els esforços. Obrir un canal de TikTok, produir podcasts o incorporar eines d’intel·ligència artificial pot tenir molt sentit, però abans convindria saber quines necessitats informatives volem satisfer i a quins ciutadans pretenem arribar. És una qüestió que afecta tant els grans mitjans generalistes com les capçaleres locals i comarcals; la innovació no hauria de consistir simplement a ocupar noves plataformes, sinó a aconseguir que la informació periodística arribi a públics més diversos.

Una dada que els mitjans haurien de tenir present

L’estudi de l’ARD i la ZDF aporta una perspectiva que sovint queda en segon terme quan analitzem les audiències. L’edat continua essent un factor determinant, però el nivell de formació també ajuda a explicar les diferències en el consum de televisió, ràdio, xarxes socials, podcasts i aplicacions d’intel·ligència artificial. No és una constatació menor per als mitjans que intenten conèixer millor els seus públics i adaptar-hi l’oferta informativa.

Seria interessant disposar d’una anàlisi semblant a Catalunya. Mentrestant, les dades alemanyes suggereixen que segmentar les audiències únicament per edats pot resultar insuficient; conèixer els itineraris educatius dels ciutadans també pot ajudar a entendre per què determinats continguts i canals arriben més fàcilment a uns sectors de la població que a uns altres.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º – (l·lustració: Media Perpesktiven)