L’informe “Les médias en Bretagne: état des lieux, forces et singularités”, publicat recentment per Ouest Médialab, descriu amb precisió un ecosistema informatiu regional singular dins de França. La Bretanya, amb prop de quatre milions d’habitants, manté una densitat notable de mitjans locals —prop de 150 capçaleres— que combinen una llarga tradició de premsa setmanal en paper amb una adaptació progressiva als formats digitals. L’estudi destaca que la premsa bretona conserva una forta identificació territorial, una elevada proximitat amb el lector i una connexió estructural amb la vida associativa, econòmica i cultural del territori.

En aquest sentit, la comparació amb Catalunya resulta natural. El sistema català de premsa comarcal i local, articulat principalment a través de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), presenta una estructura de dimensions similars en proporció poblacional. Segons l’”Estudi d’audiència de la premsa comarcal 2024”, elaborat per l’ACPC, els mitjans de proximitat només d’aquesta associació assoleixen actualment 721.000 lectors diaris, xifra que consolida una tendència estable i que confirma el paper de la premsa comarcal com a mitjà de confiança i referència a molts municipis i comarques del país.

Els dos ecosistemes comparteixen un tret fonamental: el fort arrelament territorial i la capacitat de mantenir la seva funció cívica en entorns mediàtics dominats pels grans grups i les plataformes globals. A Bretanya, la distribució dels mitjans es manté molt vinculada a la identitat regional, sovint amb publicacions en llengua bretona o amb seccions dedicades al patrimoni i la vida cultural. A Catalunya, la premsa comarcal ha estat històricament un espai de vertebració social i de dinamització del debat públic, amb capçaleres que superen els 100 anys de trajectòria —com reconeix la pròpia ACPC, la més antiga associació de premsa de proximitat del país.

Una diferència notable rau en el model de suport institucional. Mentre que a França existeix un sistema consolidat d’ajuts a la premsa regional i local, amb línies específiques per a la transició digital i la innovació, a Catalunya aquests suports han estat més irregulars i sovint condicionats per la conjuntura econòmica. Tot i així, tant en un territori com en l’altre, la sostenibilitat econòmica dels mitjans locals depèn en bona part de la publicitat institucional i del teixit comercial de proximitat, malgrat la millora en les dotacions ofertes per la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa a la digitalització, l’informe bretó destaca una adopció creixent de plataformes digitals i xarxes socials, amb iniciatives que busquen nous formats narratius i canals de distribució sense abandonar la dimensió local. A Catalunya, l’AMIC (Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació) reuneix més de 400 mitjans, molts dels quals són exclusivament digitals, i s’ha convertit en un actor clau per a la innovació en la comunicació de proximitat. La coexistència entre la premsa comarcal tradicional i els nous mitjans digitals de l’AMIC mostra un ecosistema plural i dinàmic.

En termes d’audiència i confiança, les xifres són reveladores. A Bretanya, més del 60% de la població llegeix regularment premsa local, segons Ouest Médialab, i un 70% la considera la font més fiable per a informacions sobre el territori. A Catalunya, les dades de l’ACPC indiquen que un 82% dels lectors de premsa comarcal confien en la informació que hi troben, percentatge molt superior al de la premsa generalista o digital nacional. En tots dos casos, la proximitat —tant geogràfica com emocional— es confirma com a factor essencial de credibilitat.

Aquestes coincidències posen de manifest un model europeu de premsa de proximitat que, malgrat les dificultats estructurals, manté la seva rellevància social. La Bretanya i Catalunya són exemples clars d’ecosistemes on la informació local no és només un servei, sinó també un component identitari i cultural. La seva fortalesa rau en la capacitat de combinar l’arrelament territorial amb la innovació digital, i d’oferir una informació útil, contrastada i pròxima.

En conclusió, la comparació entre Bretanya i Catalunya mostra que la premsa de proximitat pot ser alhora un instrument de cohesió i un laboratori d’innovació periodística. Els dos països comparteixen una convicció profunda: que informar sobre el que passa a prop continua essent una de les millors maneres d’enfortir el vincle social i la confiança ciutadana. En un context global de fragmentació informativa, aquests dos models recorden que la proximitat, ben entesa, és també una forma d’excel·lència.- El Bloc de l’Estanis / Comunicació 360º (Il·lustració: Publihebdos)