Com escrivia fa poc a la secció “Estudis” d’aquest bloc, les facultats de Periodisme continuen, massa sovint, formant professionals com si els diaris encara es fessin amb tipografia de plom i platines. En moltes aules, les assignatures semblen redactades per un escrivà del segle XIX, i els estudiants, si no canvien de rumb, aprendrien a imitar a Larra o a Plató més que a competir en un entorn digital. Mentrestant, la realitat professional s’ha omplert d’algoritmes, intel·ligència artificial i bases de dades que transformen el periodisme a una velocitat vertiginosa.

El professor de la Universitat Miguel Hernández, d’Elx, José García Avilés, en el seu article “Facultades de Periodismo: del fósil al algoritmo”, denuncia aquesta desconnexió: el periodista contemporani no es juga la vida al front amb una Underwood al coll, sinó la reputació en un clic, la credibilitat en un tuit i la supervivència en saber si ChatGPT li farà la crònica més ràpid. Tot i això, molts plans d’estudi continuen venerant la piràmide invertida com si fos un dogma intocable. Així, la pregunta és clara: què estem ensenyant realment? I la resposta, dura: gairebé res que serveixi per al 2025.

El periodisme modern no és només escriure. És mesurar, indagar, analitzar i presentar. Les dades són la nova font; l’estadística, el testimoni ocular; la programació, el nou bloc de notes. Si un estudiant no sap què és un dataset, com netejar una taula d’Excel o com interrogar una IA de manera intel·ligent, el seu títol té poc valor pràctic. Però García Avilés alerta: això no significa convertir els periodistes en enginyers frustrats. La clau és la interdisciplinarietat. El periodista del futur ha de ser un “centaure”: capaç de parlar amb la IA i amb el veí de la cantonada, amb els números i amb la literatura, amb la ciència i amb la poesia.

Aquest “centaure” requereix una formació que combini tallers d’IA amb seminaris de literatura comparada, laboratoris de narratives amb classes d’ètica, simulacions d’entrevistes amb debats d’història de l’art. La professió demanda professionals capaços de dominar eines digitals, interpretar dades i, al mateix temps, comprendre contextos culturals, econòmics i científics. Com subratlla García Avilés, el periodisme del 2025 s’escriu amb algoritmes, però es pensa amb humanitats.

Aquestes idees coincideixen amb altres reflexions recents. La nova degana de Periodisme de la City University de Londres, en el seu llibre “Desafíos y Nuevas Direcciones en la Educación Periodística”, subratlla que cal mostrar als estudiants la complexitat, el desordre i els reptes de la professió per motivar-los. Investigacions recents al País Basc, com les de Barbara Sarrionandia, Simón Peña-Fernández i Jesús Ángel Pérez-Dasilva, analitzen com la IA s’ha integrat en els mitjans locals, des del treball amb dades fins a les fases de producció periodística, destacant la necessitat de formació en eines digitals i gestió d’informació. A més, informes com els de la News Product Alliance posen l’accent en perfils com els caps de producte: figures clau que connecten redacció, audiència i sostenibilitat del negoci mediàtic.

També els exemples pràctics són il·lustratius: Dave Jorgenson, periodista estrella del Washington Post, ha deixat el diari per crear la seva pròpia empresa de continguts audiovisuals, combinant formats de vídeo curt i llarg i emprenedoria digital. Experiències com aquesta mostren que la creativitat i la capacitat d’adaptació a les eines tecnològiques són imprescindibles, i que les facultats han de preparar els estudiants per a un entorn professional canviant i exigent.

El repte, com recorda el professor García Avilés, no és fàcil: els plans d’estudi es renoven a la velocitat d’un mandrós, mentre que les redaccions circulen en Fórmula 1. Però imaginar un pla de 2025 que combini economia política amb narrativa transmedia, tallers de visualització de dades amb història contemporània, i pràctica de carrer amb lectura de clàssics, és la clau per formar periodistes amb “fam de món”: professionals amb eines i talent per interpretar, explicar i transformar la realitat.

En definitiva, el futur de les facultats de Comunicació i Periodisme passa -al meu entendre i pel que llegim d’altres estudiosos- per un model interdisciplinari, que combini rigor humanístic, domini tecnològic i pràctica professional intensa. Entre Homero i Python, entre Keynes i Excel, entre Santiago Rusiñol i ChatGPT, es dibuixa el perfil del periodista del segle XXI, capaç de llegir dades, pensar críticament i narrar amb creativitat. La renovació de les facultats no és un caprici pedagògic: és una urgència democràtica. És imprescindible formar nous professionals preparats per a un periodisme rellevant, fiable i adaptat a l’era digital.- El Bloc de l’Estanis/Comunicació 360º (Il·lustració: THE)