La desaparició de mitjans de comunicació locals no perjudica únicament el dret a la informació; també afebleix la vida cultural de les comunitats. Stuart N. Brotman, especialista nord-americà en polítiques de comunicació i institucions culturals, exposa aquesta relació en un article publicat a Editor & Publisher el 5 de novembre de 2026. Una reflexió que, tot i partir de la realitat dels Estats Units, convida a mirar també cap a casa nostra.
Quan desapareix la mirada periodística
Habitualment, quan es parla dels deserts informatius als Estats Units, l’atenció se centra en les conseqüències polítiques i democràtiques de la desaparició de diaris i altres mitjans locals. Es perd la vigilància sobre les administracions, disminueix la informació sobre els afers públics i s’afebleix la participació ciutadana.
Però Brotman introdueix una altra conseqüència, menys estudiada i sovint ignorada: la pèrdua de visibilitat de les activitats artístiques i culturals.
En el seu article, titulat Why the news media ecosystem is critical to the survival of the arts and the broader health of the community, l’autor explica que les seccions culturals acostumen a ser de les primeres perjudicades quan les redaccions redueixen personal i recursos. Abans que desaparegui un diari, sovint ja han desaparegut les pàgines dedicades al teatre, la música, les exposicions o la creació artística local.
La conseqüència no és únicament una disminució de la informació disponible. També es perd la capacitat d’explicar el valor de les iniciatives culturals que neixen i es desenvolupen dins d’una comunitat.
Informar no és el mateix que promocionar
Brotman coneix aquesta realitat des de dues perspectives: la de l’estudiós dels mitjans i la de qui ha dirigit una institució cultural, el Museum of Television & Radio, avui conegut com a Paley Center for Media.
A partir d’aquesta experiència, defensa que la funció del periodista cultural va molt més enllà d’anunciar una estrena, publicar una agenda o comentar una exposició. El periodisme aporta context, interpretació i una valoració independent; ajuda els ciutadans a descobrir expressions culturals que, sense aquesta mediació, difícilment arribarien al conjunt de la població.
L’autor qüestiona que les xarxes socials puguin substituir aquesta funció. Les plataformes digitals permeten promocionar activitats i arribar a públics determinats, però la seva lògica de distribució no equival a la mirada d’un periodista que coneix el territori, selecciona els temes i els situa en un context compartit.
La diferència és substancial. Una institució cultural pot anunciar les seves activitats a través dels canals propis; allò que no pot substituir és la mirada externa i independent que les converteix en notícia, les interpreta o, quan correspon, les sotmet a crítica.
Dues activitats amb dificultats semblants
Un altre aspecte interessant de l’article és el paral·lelisme econòmic que estableix entre el periodisme i les institucions culturals.
Molts teatres, museus i equipaments artístics no poden sostenir tota la seva activitat únicament amb els ingressos de taquilla; necessiten aportacions públiques, patrocinis o suport filantròpic. Brotman es pregunta per què, en canvi, durant tants anys s’ha exigit al periodisme local que sobrevisqui exclusivament amb els ingressos comercials de la publicitat i dels lectors.
Aquesta comparació el porta a defensar noves formes de col·laboració entre els mitjans de comunicació, les institucions culturals i les fundacions que contribueixen a finançar activitats d’interès comunitari.
Entre les possibilitats que planteja hi ha fórmules de suport que permetin a les redaccions recuperar la cobertura cultural i, al mateix temps, facilitin que les organitzacions artístiques arribin a públics més amplis.
La proposta és suggeridora, encara que obre un debat necessari: qualsevol fórmula de finançament hauria de preservar la independència periodística. Donar suport a la informació cultural no pot significar convertir els mitjans en instruments de promoció de les institucions que contribueixen a sostenir-los.
Una reflexió des de Catalunya
La reflexió de Brotman té una lectura especialment interessant des de Catalunya, on la vida cultural de molts municipis manté una relació estreta amb els seus mitjans de comunicació. Teatres, museus, entitats, festivals i iniciatives culturals necessiten alguna cosa més que promoció; necessiten una mirada periodística que expliqui, contextualitzi i, quan calgui, exerceixi la crítica.
A casa nostra, aquesta relació té una llarga tradició. Moltes publicacions locals i comarcals han contribuït a donar a conèixer creadors, activitats i iniciatives que difícilment haurien trobat espai als grans mitjans. I ho han fet no solament a través de l’agenda cultural, sinó també de la crònica, l’entrevista i la crítica.
La cultura i el periodisme comparteixen una responsabilitat envers la comunitat, però també necessiten recursos per mantenir la seva independència. Potser aquesta és la qüestió de fons que ens deixa l’article: preservar la vida cultural d’un territori també exigeix disposar de mitjans capaços d’explicar-la amb criteri propi.
Text de reflexió a partir de l’article de Stuart N. Brotman, «Why the news media ecosystem is critical to the survival of the arts and the broader health of the community», publicat a la revista nord-americana Editor & Publisher el 5 de novembre de 2026. La reflexió final sobre Catalunya és una aportació d’El Bloc de l’Estanis (Il·lustració generada amb intel·ligència artificial (ChatGPT).