Els mitjans de comunicació en llengües minoritàries/minoritzades afronten reptes que travessen oceans i contextos polítics. El llibre blanc Médias de langue minoritaire: Vérités, défis, occasions à saisir et pistes d’avenir -elaborat pel Consortium des médias communautaires de langues officielles en situation minoritaire al Canadà- ofereix una radiografia precisa de la situació dels mitjans francòfons fora del Quebec i dels anglòfons dins d’aquesta regió. Malgrat les diferències de marc legal, d’escala i de mercat, moltes de les conclusions interpel·len directament els mitjans en català a Catalunya i en altres territoris de parla catalana.
El document canadenc, resultat d’enquestes, entrevistes i revisió bibliogràfica, descriu un ecosistema fràgil. La majoria de mitjans comunitaris operen amb pressupostos inferiors als 500.000 dòlars anuals, amb plantilles reduïdes i dificultats per retenir talent. A aquesta precarietat econòmica s’hi suma la complexitat de la transformació digital: un 74% de les organitzacions enquestades no disposen de pla digital, més de la meitat no tenen personal especialitzat i gairebé nou de cada deu declaren manques cròniques de recursos humans. Monetitzar continguts en entorns digitals, on les audiències són disperses i els mercats publicitaris limitats, és una cursa d’obstacles.
Però el llibre blanc va més enllà de la diagnosi. Remarca que aquests mitjans no són només plataformes d’informació local: són peces clau per a la identitat i la cohesió de les comunitats minoritàries. Actuen com a espai de trobada, preservació lingüística i debat democràtic. Per això, els autors insisteixen que no n’hi ha prou amb l’esforç intern dels professionals. Cal el suport actiu de les institucions i de la pròpia comunitat, amb finançament estable, polítiques de publicitat governamental equitatives i mecanismes fiscals adaptats. També proposen cooperació entre mitjans per compartir tecnologia i formació, i una aposta decidida per atraure les noves generacions cap als continguts en llengua pròpia.
Les semblances amb el panorama català són evidents. Tot i que el català gaudeix d’oficialitat a Catalunya i altres territoris, els mitjans que el fan servir comparteixen problemes de sostenibilitat, especialment en l’àmbit local. Moltes capçaleres de premsa, ràdios municipals, televisions comarcals i projectes digitals treballen amb recursos escassos, i la transició cap a models digitals viables continua sent una cursa a contrarellotge. La competència amb els mitjans en castellà i anglès, molt més potents en termes de mercat i de penetració en xarxes socials, accentua la dificultat de captar públic jove i de monetitzar continguts.
El paper identitari dels mitjans en català, singularment els locals i comarcals, és tan o més rellevant que el dels mitjans francòfons fora del Quebec. Són vehicles de normalització lingüística i d’expressió cultural, i contribueixen a garantir una oferta informativa plural. Les polítiques públiques hi tenen un pes considerable, amb subvencions i marcs legals que han permès consolidar plataformes com TV3, Catalunya Ràdio o l’Agència Catalana de Notícies. Tanmateix, la premsa comarcal i local i els projectes independents sovint denuncien manca de finançament estable, dificultats per accedir a la publicitat institucional i incerteses derivades de canvis polítics i econòmics.
És cert que hi ha polítiques de suport (la legislació, subvencions, proteccions legals, per exemple llei de normalització lingüística, obligacions de les administracions, etc.). Però la percepció de com s’apliquen, la suficientitat, l’estabilitat i la coherència varia. Algunes polítiques han estat criticades per no arribar a tots els nivells o per tenir efectes limitats, denunciats repetides vegades.
Les recomanacions del llibre blanc canadenc ofereixen pistes útils per al cas català. En primer lloc, la necessitat de finançament predictible i a llarg termini, que permeti als mitjans planificar estratègies digitals ambicioses. En segon lloc, la cooperació entre mitjans petits per compartir recursos, tecnologia i formació, com intenten les associacions que els aixopluguen però amb poquíssims recursos. També és clau invertir en formació digital i en estratègies específiques per connectar amb el públic jove, sense renunciar a la qualitat ni a la singularitat lingüística. Finalment, cal reforçar el compromís comunitari: el consum conscient en català és tan important com les polítiques públiques per garantir la viabilitat del sistema.
Autors catalans han advertit d’aquests reptes des de fa anys. L’obra col·lectiva *Els reptes dels mitjans audiovisuals en llengua catalana* (Institut d’Estudis Autonòmics i Consell Audiovisual de Catalunya, 2014) ja alertava de la fragilitat del sector davant l’hegemonia de les grans plataformes i de la necessitat d’enfortir els mecanismes de suport públic. Estudis sobre el consum de mitjans en català, com els del grup HEKA, l’ACPC i l’INCOM coincideixen a assenyalar la importància de la proximitat i de l’oferta local per mantenir la vitalitat de la llengua en l’entorn mediàtic.
La lliçó canadenca és clara: els mitjans en llengua minoritzada/minoritària, tot i ser oficial no poden sobreviure només amb uns recursos mínims o el voluntarisme. Requereixen una aliança estable entre professionals, comunitat i institucions. En un moment de canvis accelerats, el català necessita que els seus mitjans—grans i petits—disposin de les eines i els recursos per continuar sent no només altaveu informatiu, sinó també pilar de la identitat i la cohesió social.- El Bloc de l’Estanis/Comunicació 360º (Il·lustració: l-express.ca)