El periodisme local nord-americà està vivint una crisi de proporcions històriques. L’informe The State of Local News 2025, elaborat per la Local News Initiative de la Universitat Northwestern, ofereix una radiografia tan precisa com inquietant: el país que presumeix que va inventar el diari local s’ha convertit, en poques dècades, en un territori esquerdat per deserts informatius. Allò que abans era proximitat, ara és silenci.

Des de 2005, més de 3.400 diaris locals han tancat. Cada setmana desapareixen capçaleres, grans i petites, i el que queda són comunitats senceres sense cap font d’informació pròpia. L’informe identifica 213 condats dels Estats Units sense mitjà local actiu i 1.524 més que només conserven un setmanari fràgil. En total, uns cinquanta milions de ciutadans viuen en zones on pràcticament no hi ha notícies sobre allò que passa al seu voltant. La democràcia local, diu l’estudi, no només es veu desinformada: es veu desconnectada.

El col·lapse de la impremta és només una part del problema. Les dades indiquen que la difusió de diaris s’ha desplomat un 70 % en dues dècades —de 120 milions d’exemplars a menys de 40. Però també cau el trànsit digital: els cent principals mitjans locals han perdut, de mitjana, prop de la meitat de les visites mensuals en quatre anys. La raó no és només la competència de les xarxes socials; també hi influeix el nou ecosistema de cerca impulsat per la intel·ligència artificial, que ofereix respostes directes sense necessitat d’accedir a la font original. Això significa menys clics, menys visibilitat i, inevitablement, menys ingressos.

Aquesta erosió no afecta tots els territoris per igual. Mentre les grans ciutats encara mantenen redaccions actives, les zones rurals i els estats menys poblats perden pràcticament tot el teixit periodístic. Menys del 10 % dels mitjans exclusivament digitals operen fora de les àrees metropolitanes. El resultat és una cartografia desigual: focus d’informació intensa al costat d’immensos buits informatius.

La crisi també és laboral. Els diaris americans han perdut tres quartes parts dels llocs de treball des de 2005. En 39 estats hi ha menys d’un miler de periodistes en actiu, i molts dels que sobreviuen ho fan en condicions precàries, amb càrregues de treball impossibles i sous baixos. Només el 29 % dels professionals treballa avui en mitjans impresos, quan fa dues dècades eren el 71 %.

La propietat dels mitjans és un altre indicador clau. Les redaccions independents, aquelles que responien a una comunitat concreta, s’han anat fonent en grans conglomerats empresarials. El nombre de propietaris únics s’ha reduït a la meitat des de 2005, i una de cada quatre capçaleres està en mans de deu corporacions. A més, una part creixent dels diaris ha estat adquirida per fons d’inversió, sovint amb l’objectiu de reduir costos i vendre actius més que no pas de mantenir la funció periodística.

Enmig d’aquest panorama, la radiodifusió pública s’erigeix com l’últim bastió de servei informatiu de proximitat. Segons l’informe, les 342 estacions de ràdio i televisió pública dels Estats Units arriben a gairebé el 90 % dels condats, inclosos molts dels que ja no tenen cap altre mitjà. Però aquest sector també trontolla: el Congrés va retirar més d’un miler de milions de dòlars en finançament a la Corporation for Public Broadcasting, deixant sense suport estable centenars d’estacions locals. Sense aquests recursos, moltes estan abocades al tancament o a reduir dràsticament la producció de continguts.

Tot i la magnitud de la crisi, hi ha brots verds. En els últims cinc anys s’han creat unes 300 noves iniciatives de notícies locals, majoritàriament digitals i sovint vinculades a projectes comunitaris o fundacions. També han aparegut fons filantròpics i programes d’ajuts públics —com els que impulsen alguns estats, com Illinois o Nova York— destinats a fomentar el periodisme de proximitat. Però l’informe adverteix que la major part d’aquests recursos es concentren a les grans ciutats: el 95 % dels ajuts van a un miler de mitjans urbans, i el 98 % dels diners acaben en zones metropolitanes. Les comunitats rurals, que són les que més necessiten cobertura, en reben una fracció mínima.

Per això, els investigadors de Northwestern han elaborat una “llista de vigilància” que identifica 250 condats amb més del 40 % de probabilitat de convertir-se en deserts informatius en la pròxima dècada. Són territoris amb alts nivells de pobresa, poca connectivitat digital i baix capital social. L’informe els descriu com a espais on la informació pública es va esllanguint fins a desaparèixer del tot.

El diagnòstic és clar: el sistema informatiu local dels Estats Units s’ha tornat insostenible. I el perill no és només econòmic, sinó democràtic. Sense premsa local, les comunitats perden control sobre el poder, disminueix la participació electoral i augmenta la polarització. Els autors recorden que, quan no hi ha periodistes que expliquin què passa a l’ajuntament o a la junta escolar, el buit l’omplen les xarxes i la desinformació.

Ara bé, aquesta situació no és del tot extrapolable al context europeu. A diferència dels Estats Units, bona part de la premsa local europea es beneficia d’una tradició de suport institucional i d’un teixit associatiu més dens. En molts països, hi ha subvencions públiques, cooperatives de periodistes, xarxes regionals i un sistema de radiodifusió pública amb fort arrelament local. Aquest model mixt —públic i privat— ha permès mantenir certa estabilitat, tot i la caiguda publicitària. A Europa, el debat sobre la sostenibilitat dels mitjans locals existeix, però no és una qüestió de supervivència immediata com als Estats Units.

També hi ha diferències en la cultura periodística. Mentre que als EUA el model empresarial i comercial ha primat històricament sobre qualsevol intervenció pública, a Europa s’ha assumit que la informació és un bé comú que mereix protecció i suport. Aquesta distinció explica per què la radiodifusió pública europea, per exemple, continua sent un actor fort i per què molts petits i mitjans mitjans locals i comarcals —especialment als països nòrdics o a Catalunya— mantenen una relació de proximitat amb la comunitat que els sosté.

Amb tot, l’informe State of Local News 2025 és una advertència global. Mostra fins a quin punt el periodisme de proximitat és vulnerable si es deixa a mercè del mercat i de les plataformes tecnològiques. També recorda que el dret a saber què passa al nostre carrer, al nostre municipi o al nostre barri no és una anècdota del passat, sinó un pilar de la democràcia moderna. Potser la pregunta ja no és si el periodisme local pot sobreviure, sinó si la societat pot permetre’s perdre’l.- El Bloc de l’Estanis / Comunicació 360º (Il·lustració: Local News Initiative)