El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha aprovat un nou Codi Deontològic, i no és un simple retoc. És una actualització estructural, que adapta la professió a un ecosistema on la informació circula en formats, plataformes i velocitats que fa deu anys no existien, i on el periodista ha passat de ser productor de notícies a ser un garant de confiança. Aquest codi arriba en un moment oportú: la credibilitat dels mitjans és avui un actiu escàs, i el valor afegit ja no és publicar una informació, sinó demostrar que està ben treballada, ben contrastada i lliure de pressions.

La principal novetat és el canvi de perspectiva. Si el codi anterior (vigent des de finals dels anys noranta i revisat el 2016) se centrava sobretot en el comportament del periodista —veracitat, contrast de fonts, rectificacions—, el nou posa l’accent en la relació del periodista amb l’ecosistema digital, amb la tecnologia i amb la ciutadania. No només diu què s’ha de fer, sinó com fer-ho en un context on hi ha algoritmes, bots, xarxes socials i intel·ligència artificial creant, recomanant o distorsionant continguts.

Entre els punts més rellevants, el nou Codi incorpora:

• Ús responsable de la intel·ligència artificial. Cal informar si s’utilitzen eines automatitzades en la producció de continguts, i sempre mantenir la supervisió humana. Això s’alinea amb tendències europees recents, com el document de recomanacions del Reuters Institute sobre IA i transparència.

• Transparència en les fonts i els conflictes d’interessos. Quan una font té connexions polítiques o econòmiques rellevants, s’ha d’indicar.

• Compromís amb la inclusió i el respecte en el llenguatge. Especialment en qüestions de gènere, migracions, minories i vulnerabilitat social.

• Protecció de dades personals i sensibilitat en la cobertura de successos i víctimes. S’explicita més que en el codi anterior.

En comparació amb el codi anterior del Col·legi, l’actual aporta tres avenços clars, al meu entendre:

1. Actualitza el marc tecnològic. L’anterior no podia preveure fenòmens com TikTok o deepfakes.

2. Passa de principis generals a orientacions aplicables. De “cal contrastar les fonts” a “no publicar continguts generats automàticament sense verificació”.

3. Situa la confiança com a eix central. La qüestió ja no és només l’ètica interna del periodista, sinó l’impacte sobre la percepció pública.

La comparació amb altres codis europeus és reveladora. La Deutsche Presserat alemanya —considerada una referència en autorregulació— és molt estricta en temes de privacitat i rectificacions. El nou codi català hi convergeix, però afegeix elements de transparència que, en el cas alemany, no són tan detallats. A França, la Charte d’Éthique Professionnelle des Journalistes posa molt d’èmfasi en la independència editorial davant els propietaris dels mitjans; el codi català comparteix aquest enfocament, però hi incorpora una preocupació molt actual: com evitar pressions indirectes derivades de patrocinis o continguts comercials, especialment en entorns digitals on la frontera editorial és més difusa.

Pel que fa al Regne Unit, l’Editors’ Code of Practice, gestionat per l’IPSO, és normatiu i orientat a reclamacions. En canvi, el codi català preserva una tradició mediterrània: no és un reglament sancionador, sinó un compromís ètic que apel·la a la responsabilitat professional. Aquesta diferenciació no és menor: mentre el model britànic tutela el públic davant abusos, el model català (com també el d’Itàlia o Bèlgica) busca que sigui la pròpia professió qui es reguli i es protegeixi del descrèdit.

Un element especialment rellevant és la incorporació de principis sobre el tractament informatiu de la desinformació. El Codi alerta que no es pot donar altaveu acrític a continguts falsos “per neutralitat”, i aquí connecta amb documents europeus com el Code of Practice on Disinformation de la Comissió Europea. És un moviment estratègic: el periodista com a filtre de qualitat, no com a simple transmissor.

Amb tot, el nou codi parteix d’una idea que potser resumeix l’esperit de la reforma: el periodisme no es defensa proclamant que és indispensable, sinó demostrant-ho amb la pràctica. En un panorama saturat de soroll, el valor diferencial torna a ser el rigor. No la velocitat, sinó la credibilitat. No la quantitat, sinó la responsabilitat.

Per això aquest codi no és només un text intern del Col·legi; és un missatge cap a la societat. El periodisme català diu: “Som aquí per servir la ciutadania, no per alimentar algoritmes”.

En un temps d’opinions instantànies, de rumors disfressats de notícies i de continguts fabricats per IA generativa, el nou Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya crec que és una peça important per reconstruir confiança. No n’hi ha prou amb fer bé la feina: cal explicar com i per què es fa. La confiança no és un valor que es reclama, és una percepció que es guanya.

Aquest codi, evidentment, no soluciona tots els reptes, però marca un camí. I és un camí que diu que el periodisme no només necessita llibertat: necessita ètica. Benvingut el nou codi i enhorabona al Col·legi!.- El Bloc de l’Estanis / Comunicació 360º (Il·lustració: Fundació AGI)