Per ESTANIS ALCOVER i MARTÍ, periodista i consultor

Un article de Jean M. Twenge “Quan la pantalla entra a l’aula: educació, distracció i responsabilitat col·lectiva”, convida a la reflexió i a ponderar el seu contingut amb la realitat catalana. Un excel·lent exercici. Per cert, Twenge és professor de psicologia a la San Diego State Universit i l’article que inspira aquest text a El Bloc de l’Estanis va ser publicat a The New York Times el 16 de novembre de l’any passat.

Durant dècades, el rendiment acadèmic dels estudiants als països occidentals havia seguit una trajectòria ascendent. Les proves estandarditzades mostraven millores constants, fruit d’una escolarització cada vegada més universal i d’un accés creixent al coneixement. Però aquesta tendència es va trencar. Primer de manera subtil, cap al 2012; després, de forma abrupta, amb la pandèmia. Avui, la pregunta ja no és si els resultats han empitjorat, sinó per què.

Jean M. Twenge assenyala un factor incòmode però cada cop més evident: la presència massiva de pantalles a la vida dels infants i adolescents, també —i sobretot— a l’escola. El seu diagnòstic no és tecnòfob ni nostàlgic, sinó empíric: quan l’atenció es fragmenta, l’aprenentatge se’n ressent.

Un problema global… i també català

Catalunya no és una excepció. Els resultats de les proves PISA mostren una davallada sostinguda en matemàtiques, lectura i ciències des de fa més d’una dècada, amb una caiguda especialment pronunciada en l’edició del 2022. La pandèmia hi va tenir un impacte clar, però no n’explica l’origen: el descens ja havia començat molt abans.

Paral·lelament, l’edat d’accés al primer telèfon intel·ligent s’ha avançat, i el temps diari dedicat a pantalles entre menors s’ha disparat. Les enquestes sobre hàbits digitals a Catalunya indiquen que una part significativa d’adolescents passa més de quatre hores diàries davant de pantalles fora de l’horari lectiu, sovint consumint vídeo o xarxes socials. L’escola, lluny de ser un espai de desconnexió, s’ha convertit en un altre escenari digital.

Digitalitzar no és educar

Durant anys, la digitalització educativa s’ha presentat com un progrés indiscutible. Ordinadors portàtils i tauletes han entrat a les aules amb la promesa de modernitzar l’aprenentatge, personalitzar-lo i reduir desigualtats. Però l’experiència real és més ambigua.

Com descriu Twenge als Estats Units, molts dispositius escolars permeten accés gairebé il·limitat a continguts no educatius. El que havia de ser una eina de treball esdevé una font constant de distracció. A Catalunya, docents i famílies expressen una preocupació similar: alumnes que segueixen la classe amb una pestanya oberta a YouTube, videojocs o plataformes de streaming.

La recerca internacional és clara: com més temps es dedica a usos recreatius dels dispositius durant la jornada escolar, pitjor és el rendiment acadèmic. No per manca de capacitat, sinó per manca d’atenció sostinguda.

L’atenció, el bé més escàs

Aprendre requereix concentració. Llegir un text complex, resoldre un problema matemàtic o entendre un fenomen científic implica temps, silenci mental i absència d’estímuls competidors. Les pantalles, dissenyades per captar i retenir l’atenció, juguen just en sentit contrari.

Diversos estudis mostren que llegir en paper afavoreix una millor comprensió lectora que la lectura en pantalla, especialment en edats escolars. Passa el mateix amb la presa de notes: escriure a mà obliga a sintetitzar i processar la informació, mentre que teclejar facilita una còpia gairebé mecànica.

No és casual que alguns sistemes educatius que havien apostat decididament per la digitalització —com el finlandès— estiguin revisant aquestes polítiques després d’anys de caiguda en els resultats.

Famílies desarmades, escoles desbordades

Un dels punts més crítics és la responsabilitat compartida —i sovint diluïda— entre escola i família. Molts pares no poden instal·lar controls parentals als dispositius escolars, ni supervisar què fan els seus fills durant les hores de classe o quan fan els deures.

Alhora, les escoles tendeixen a traslladar aquesta responsabilitat a les llars, tot i que són elles qui proporcionen els dispositius i en defineixen l’ús. El resultat és una sensació d’impotència generalitzada: tothom sap que hi ha un problema, però ningú no sembla tenir les eines per afrontar-lo.

Menys pantalles, més criteri

La solució no passa necessàriament per eliminar tota tecnologia de l’aula, però sí per repensar-ne l’ús. Menys dispositius en les etapes inicials, restriccions clares en secundària, més treball en paper i una aposta decidida per metodologies que protegeixin l’atenció.

També cal coratge polític i educatiu per admetre que algunes decisions preses amb bones intencions no han donat els resultats esperats. Rectificar no és retrocedir; és aprendre.

El paper de la premsa: informar, contextualitzar, educar

En aquest debat, sovint oblidat, hi ha un actor clau: la premsa, i molt especialment la premsa local i de proximitat. En un ecosistema informatiu accelerat i dominat per titulars alarmistes, els mitjans locals poden jugar un paper essencial.

Són els millor situats per explicar què està passant a les escoles del territori, donar veu a docents i famílies, traduir informes tècnics a llenguatge entenedor i obrir debats serens, allunyats de la polarització de les xarxes.

El periodista de proximitat no és només un notari de la realitat. Pot ser —i ha estat sovint— un agent pedagògic, capaç d’ajudar la comunitat a entendre problemes complexos i a pensar solucions col·lectives. Davant d’un excés de pantalles, la informació pausada, contextualitzada i crítica és també una forma de servei públic.

Una qüestió de justícia educativa

Demanar a infants i adolescents que aprenguin envoltats de distraccions constants és injust. Sabem que l’atenció és fràgil, especialment en edats en què el cervell encara s’està formant. Ignorar-ho no és modernitat; és negligència.

Replantejar el paper de les pantalles a l’educació no és una batalla contra la tecnologia, sinó una defensa de l’aprenentatge. I en aquesta defensa, escola, famílies, administracions i mitjans de comunicació tenen una responsabilitat compartida que ja no es pot ajornar.- ESTANIS ALCOVER i MARTÍ