L’informe recent de FT Strategies i Knight Foundation, titulat Un marc pràctic per construir notícies locals financerament resilients i arrelades a la comunitat, arriba en un moment en què la paraula “resiliència” ha deixat de ser retòrica per convertir-se en necessitat estructural.
El document es basa en una enquesta transversal a organitzacions considerades exemplars i en el treball acumulat amb més de 1.000 empreses de mitjans arreu del món.
No sabem —almenys en la documentació pública— si hi ha participació espanyola o catalana entre els casos analitzats. Però el marc conceptual que proposa mereix una lectura atenta des de casa nostra. Perquè, si bé el model nord-americà de premsa local ha patit una devastació sense precedents, la idiosincràsia empresarial catalana juga en una altra lliga: menys capitalització, més dependència publicitària, més arrelament històric i una tradició associativa singular.
El “playbook”: disciplina empresarial sense perdre l’ànima
L’informe proposa un “playbook” —un manual operatiu— amb quatre eixos centrals:
- Claredat d’estratègia i proposta de valor.
- Diversificació d’ingressos més enllà de la publicitat tradicional.
- Connexió profunda amb la comunitat (no només audiència, sinó pertinença).
- Excel·lència operativa basada en dades.
Res de radicalment nou, però sí sistematitzat amb rigor. El document insisteix que els mitjans locals resilients comparteixen una obsessió per entendre a qui serveixen i quin problema resolen. Aquesta idea, aparentment òbvia, és especialment rellevant en entorns com el català, on moltes capçaleres comarcals i locals han sobreviscut per tradició i fidelitat generacional, més que per una redefinició constant del seu valor diferencial.
Segons el meu criteri, aquí hi ha un primer advertiment: la inèrcia no és estratègia.
Diversificació: la gran frontera
El model nord-americà ha empès molts mitjans locals cap a fórmules de subscripció digital, membresies, filantropia i donacions. En alguns casos, el pes de la filantropia és determinant. Aquesta realitat és difícilment extrapolable a Espanya i, encara més, a Catalunya, on la cultura del mecenatge periodístic és molt menys estructurada.
El “playbook” defensa que la diversificació no és només sumar línies d’ingrés, sinó reduir vulnerabilitats. Per a la premsa local catalana, això planteja un dilema:
- Les capçaleres històriques impreses continuen depenent fortament de la publicitat local, la institucional i la comercial.
- El mercat de subscripció digital és limitat en territoris petits.
- Els esdeveniments, serveis B2B o continguts patrocinats poden oferir marge, però requereixen professionalització comercial i recursos.
Aquí el risc és clar: voler importar models nord-americans sense tenir en compte la dimensió del mercat i la cultura de pagament. Però també hi ha oportunitat: l’arrelament comunitari català pot facilitar fórmules de membresia si s’articulen amb intel·ligència i transparència.
Comunitat: avantatge competitiu català
Un dels punts més interessants de l’informe és la idea que els mitjans locals resilients no es limiten a informar, sinó que estructuren comunitat. Organitzen trobades, escolten activament, creen canals bidireccionals.
En aquest aspecte, la premsa comarcal i local catalana potser “menja a part”. La proximitat no és una estratègia, és una condició de naixement. Moltes capçaleres formen part de la vida cívica del territori des de fa dècades. La pregunta no és si tenen comunitat, sinó si la gestionen estratègicament.
El risc? Confiar massa en la relació històrica i no convertir-la en proposta de valor tangible per a noves generacions.
L’oportunitat? Capitalitzar aquest capital social amb eines digitals, dades i segmentació que el model tradicional no havia necessitat.
Dades i cultura de gestió: la baula feble
El “playbook” és contundent en un punt: sense cultura de dades no hi ha resiliència, és a dir, la capacitat humana per assumir amb flexibilitat situacions límit, superar-les i, fins i tot, sortir-ne enfortit. Les editores analitzades mesuren conversió, retenció, engagement i costos amb una disciplina quasi industrial.
Aquí topem amb una realitat incòmoda: moltes empreses locals catalanes —especialment les petites i mitjanes, que són la majoria— no disposen ni de recursos humans ni d’estructura tecnològica per desplegar aquesta sofisticació analítica. La gestió sovint continua sent intuïtiva i personalista.
La diferència amb els EUA és també de dimensió: allà la crisi ha estat tan brutal que ha forçat transformacions radicals. A Catalunya, la resistència ha estat més orgànica, menys traumàtica, però potser també menys disruptiva.
Dependència institucional: equilibri delicat
Un element que el document no tracta amb profunditat —per context nord-americà— és el paper de la publicitat institucional. A Catalunya, aquesta línia d’ingressos pot ser clau per a la supervivència local.
El manual de procediments (o “playbook”) insisteix en la independència editorial i en la diversificació per evitar dependències excessives. Aquesta recomanació és especialment pertinent aquí: una excessiva concentració d’ingressos institucionals pot generar fragilitat política i reputacional.
Però també és cert que, a diferència del model filantròpic nord-americà, el suport públic estructurat que la Generalitat (de la ma de Marc Melillas) intenta actualitzar i millorar, pot ser una eina de política comunicativa legítima si està ben regulada i transparent.
Què pot beneficiar (i què pot perjudicar) el model català?
Beneficis potencials:
- Sistematitzar estratègia i cultura de dades.
- Impulsar membresies i relació comunitària estructurada.
- Professionalitzar la diversificació d’ingressos.
Riscos o friccions:
- Sobredimensionar expectatives de subscripció en mercats petits.
- Intentar copiar models filantròpics inexistents aquí.
- Desplaçar massa recursos cap a tecnologia sense base econòmica sòlida.
Mirar el món sense deixar de mirar el territori
L’informe de FT Strategies i Knight Foundation no és un receptari màgic, però sí un mirall exigent. Per a la premsa local i comarcal catalana —amb la seva tradició associativa, el seu arrelament cultural i la seva dimensió sovint familiar— la resiliència no passarà per convertir-se en un clon digital d’un newsroom texà.
Passarà, probablement, per combinar tres factors: 1) Professionalització empresarial real. 2) Innovació adaptada a escala territorial. 3) Reivindicació del valor cívic del periodisme de proximitat.
La crisi nord-americana ens mostra el precipici. El nostre ecosistema, menys exposat però igualment tensionat, encara és a temps d’aprendre sense haver de caure.
Potser aquesta és la gran lliçó del “playbook”: la resiliència no és resistir; és anticipar-se.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: FT)