La Fundació Gabo ha publicat recentment un article suggerent, El periodismo en la era de la desconexión humana (abril de 2026), signat per Valery Taborda Vargas, que posa nom a una paradoxa central del nostre temps: mai no havíem estat tan connectats i, alhora, tan desconnectats.
El punt de partida és clar i incòmode: “més connexió no sempre implica major proximitat”. Aquesta idea, aparentment intuïtiva, té implicacions profundes per al periodisme. En un ecosistema digital saturat, la funció informativa (tradicionalment central) ja no garanteix ni l’atenció ni, sobretot, la comprensió.
L’economia de l’atenció i la pèrdua de sentit
Les dades que recull l’article són eloqüents: passem més de sis hores diàries connectats a internet, amb una part significativa dedicada a les xarxes socials.
Aquest temps no és neutre. Respon a una arquitectura dissenyada per retenir-nos: scroll infinit, personalització algorítmica, estímuls constants. El resultat és una economia de l’atenció en què el recurs escàs ja no és la informació, sinó el temps de l’usuari.
En aquest context, el periodisme competeix en un terreny advers: el de la distracció. I això té conseqüències. La informació es fragmenta, es consumeix sense context i sovint es dilueix en un flux continu de continguts.
Saturació i evasió: el nou comportament de les audiències
Un dels elements més rellevants de l’anàlisi és la idea de “hiperconnexió selectiva”. Les audiències no desapareixen, però canvien.
D’una banda, creix la saturació informativa i l’evitació de notícies. De l’altra, augmenta el consum de continguts lleugers o emocionals, més alineats amb les lògiques de les plataformes.
Això implica que el problema no és tant la manca d’informació com la seva digestibilitat. El consum esdevé passiu, fragmentat i sovint desconnectat d’una visió coherent de la realitat.
Quan el periodisme també contribueix al soroll
El text de la Fundación Gabo no estalvia autocrítica. En el nou ecosistema, alguns mitjans han acabat adoptant les mateixes lògiques que erosionen la qualitat informativa:
- priorització de la viralitat per damunt del context
- espectacularització de temes complexos
- amplificació de polèmiques superficials
- ús especulatiu d’eines d’IA
Aquestes pràctiques, lluny de reforçar el paper del periodisme, contribueixen a la seva desorientació. El risc és evident: que el periodisme perdi la seva capacitat d’“orientar, explicar i connectar” amb la realitat.
Més tecnologia, menys vincle?
Un altre dels punts forts de l’article és la connexió amb estudis sobre benestar i relacions humanes. La recerca citada apunta que l’ús intensiu de xarxes socials no equival a relacions més sòlides, sinó que sovint s’associa amb més solitud.
Aquesta tensió és clau per entendre el moment actual: la tecnologia amplia el contacte, però no garanteix el vincle. I aquí el periodisme té un espai potencial —i una responsabilitat— que va més enllà de la simple transmissió d’informació.
Cap a un periodisme que reconnecti
L’article proposa diverses línies d’acció que, més que receptes, apunten cap a un canvi de mirada:
- fomentar la conversa pública i la participació
- informar sense alimentar la fatiga emocional
- prioritzar la curadoria i el context per damunt del volum
- construir memòria i continuïtat informativa
- evitar narratives polaritzadores
En el fons, es tracta de recuperar una idea clàssica amb una nova exigència: el periodisme no només ha d’explicar el món, sinó ajudar a habitar-lo.
Del soroll a la connexió
El diagnòstic de la Fundació Gabo és tan senzill com exigent. En un ecosistema dissenyat per dispersar l’atenció, el periodisme només serà rellevant si és capaç de generar sentit. Per això, la seva conclusió és contundent: “en la era de la hiperconexión, informar ja no es suficient”.
La qüestió, doncs, no és només com informar millor, sinó com reconnectar millor: amb els fets, amb el context i, sobretot, amb les persones.- EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º (Il·lustració: Diaris Línia)