Insisteixo en la qüestió dels ajuts als mitjans en llengua catalana perquè el debat sobre el sistema d’ajuts ha tornat al centre arran de l’informe elaborat pel professor Joan Corbella per a la Generalitat de Catalunya (juliol 2025) que de manera molt gentil m’han fet arribar. La revisió no només planteja ajustos tècnics; obliga a formular una pregunta de fons: el model català és una singularitat europea o una variant dins una tradició consolidada de polítiques públiques de suport als mitjans?

La resposta, si es compara amb els països avançats del nostre entorn, és menys excepcional del que sovint es proclama.

Catalunya no és l’únic cas plurilingüe.- La coexistència de dues llengües en un mateix espai comunicatiu no és una singularitat catalana. Finlàndia, Suècia o Itàlia, per citar-ne només tres, gestionen realitats similars.

A Finlàndia, el suec —parlat per aproximadament el 5% de la població— disposa de mitjans propis i accedeix a suport públic dins l’arquitectura general de pluralisme. A Suècia, les llengües minoritàries reconegudes (com el sami o el finès) poden rebre suport específic dins el sistema reformat el 2024. A Itàlia, mitjans en alemany, francès, català o ladí tenen accés a fons destinats a minories lingüístiques territorials.

Per tant, la protecció pública de llengües minoritàries o minoritzades en l’àmbit mediàtic és una pràctica europea consolidada.

La diferència catalana no és l’existència de dues llengües. És l’arquitectura del sistema.

El nucli català: llengua com a eix estructural.- El sistema català es fonamenta primordialment en la necessitat de garantir la viabilitat competitiva dels mitjans en català en un mercat compartit amb mitjans en espanyol que operen a escala estatal i disposen d’economies d’escala superiors.

En molts països europeus, la llengua minoritària és una línia específica dins un sistema general orientat al pluralisme. A Catalunya, en canvi, el sistema d’ajuts estructurals està construït sobre el criteri lingüístic com a eix central. Això respon a una realitat de mercat: el català competeix amb una llengua majoritària que disposa d’un ecosistema mediàtic estatal completament desenvolupat.

Neutralitat tecnològica: convergència amb el nord d’Europa.- Quan s’analitzen les reformes proposades pel professor Corbella, s’observa una clara convergència amb tendències europees.

Dinamarca va reformar el seu sistema el 2014 per introduir neutralitat tecnològica: el suport es concedeix per funció editorial i producció pròpia, no pel suport (paper o digital). Suècia ha aprofundit aquesta línia el 2024, reforçant criteris de professionalitat i contingut original.

L’informe català apunta en la mateixa direcció: reforçar el pes de la plantilla professional, exigir producció pròpia mínima als digitals i revisar el pes de mètriques d’audiència que poden incentivar pràctiques sensacionalistes.

En aquest punt, Catalunya no divergeix d’Europa; s’hi alinea.

Protecció dels petits: paral·lelismes amb Noruega.- Noruega manté un sistema que protegeix especialment mitjans secundaris i locals, amb subvencions directes i IVA zero. L’objectiu és garantir competència i evitar deserts informatius.

El sistema català, amb un ajut fix bàsic que proporcionalment comença a beneficiar més els mitjans petits, presenta un patró similar. La diferència és que a Noruega el criteri és competencial i territorial; a Catalunya és lingüístic i territorial.

França: marca periodística i volum pressupostari.- França disposa d’un sistema molt més dotat pressupostàriament, amb ajuts a la difusió, innovació, transport postal i pluralisme. França ha avançat cap al còmput per marca periodística i no estrictament per suport, un element que també apareix com a possible evolució en el cas català.

Aquí la diferència no és conceptual sinó de dimensió: el pressupost francès multiplica el català, però la lògica de sostenir l’ecosistema informatiu és compartida.

On és realment la diferència?.- La comparació permet ajustar el diagnòstic:

1. Catalunya no és una excepció pel fet lingüístic. Diversos estats europeus protegeixen mitjans en llengües minoritàries o minoritzades.

2. És singular per la centralitat d’aquest criteri. El sistema català està estructurat primordialment al voltant de la llengua, mentre que en altres països la llengua és una variable dins un model més ampli de pluralisme.

3. Opera amb limitacions institucionals pròpies. A diferència de Finlàndia o Suècia, Catalunya no disposa d’un estat propi que integri política lingüística, fiscal i mediàtica sota una mateixa sobirania normativa.

Una qüestió de coherència sistèmica.- El debat europeu ja no és si s’han de donar ajuts, sinó com s’han de dissenyar per evitar distorsions i incentivar qualitat i professionalitat.

L’informe del professor Joan Corbella per a la direcció general de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya no planteja un gir radical, sinó una actualització: ajustar barems, reforçar estructura professional, introduir coherència entre segments i preparar el terreny per a una neutralitat tecnològica progressiva. De fet, aquest estudi (fet l’any passat) ja apunta en aquesta direcció i contrasta diferents models europeus.

Avui, els eixos dels ajuts estructurals van just en la direcció dels països europeus més avançats en aquests suports: reforç (70–80%), donar més pes al nombre de professionals, revisió dels indicadors d’audiència per evitar distorsions i focus en la producció i l’activitat editorial. Ara cal avançar cap a una neutralitat tecnològica real, posant al centre la funció periodística i la sostenibilitat de les redaccions, més enllà del suport o del format.

Com bé diu el director general, Marc Melillas, l’horitzó és clar, però perquè sigui viable cal tenir més ben resolts alguns prerequisits (cens de mitjans, transparència i eines de mesura robustes i comparables). Melillas també comparteix que el foment no és només una política econòmica: és una política de pluralisme i benestar comunicatiu, adaptada a la realitat lingüística i territorial, i sustentada en un compromís deontològic exigent (bones pràctiques, transparència i responsabilitat editorial).

Ara bé, arribats aquí la pregunta estratègica no és si el sistema és excepcional —no ho és en el context europeu, com hem vist— a més de necessari, sinó si aconsegueix equilibrar tres dimensions ineludibles: sostenibilitat empresarial, pluralisme informatiu i protecció lingüística.

A aquestes tres dimensions cal afegir encara un quart element sovint absent del debat tècnic i que en el cas català té una importància estructural: el paper dels mitjans locals i de proximitat com a infraestructura democràtica i cultural del país. La premsa comarcal i local no només garanteix el dret a la informació en territoris que sovint queden fora del radar dels grans mitjans; també és l’espai on es construeix bona part de la conversa pública quotidiana, on es formen lideratges municipals i on es vehicula amb naturalitat la llengua i la cultura pròpia. En períodes electorals —especialment en l’àmbit municipal però també en el debat polític català— aquests mitjans esdevenen plataformes decisives de deliberació i de contacte directe entre institucions, candidats i ciutadania. Aquesta funció de vertebració territorial i cultural explica, en part, la persistència i la vitalitat relativa de la premsa de proximitat a Catalunya en comparació amb altres ecosistemes europeus. Per això, quan el Parlament de Catalunya abordi la futura llei de la Comunicació, seria coherent que el sistema d’ajuts reconegués explícitament aquest patró diferencial: el valor dels mitjans de proximitat no només com a actors econòmics del sector, sinó com a peces clau en la preservació del pluralisme democràtic, la cohesió territorial i la continuïtat de l’espai comunicatiu en llengua catalana.

I aquest equilibri, en un ecosistema comunicatiu cada vegada més tensionat per plataformes globals, concentració publicitària i canvis tecnològics accelerats, és el veritable repte de país. Perquè, al capdavall, el sistema d’ajuts als mitjans no és només una política sectorial destinada a sostenir empreses informatives: és també una eina per preservar el pluralisme democràtic, la cohesió territorial i la continuïtat d’un espai comunicatiu propi en llengua catalana. I és precisament en aquesta intersecció entre economia dels mitjans, cultura i democràcia on es decidirà la solidesa del model català en els anys vinents.-  EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: Athesia)