He pogut llegir amb calma el “Marco General de los Medios en España 2026” de la AIMC (Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació. Es tracta d’una radiografia anual del consum mediàtic a l’estat espanyol basada en l’EGM (Estudi General de Mitjans) amb dades de 2025.

Certament, és un document de referència que recopila audiències i hàbits de consum dels mitjans al conjunt d’Espanya: penetració, consum diari, evolució històrica, equipament de les llars, estils de vida, etc. Es publica anualment des de 1996 i és clau per veure tendències generals en mitjans tradicionals i digitals.

En realitat es tracta d’una síntesi quantitativa global, però no fa un enfocament específic per comunitats autònomes ni desagrega dades detallades de mitjans i/o locals catalans (almenys no a la informació pública disponible sense desagregacions específiques). En canvi, és rellevant que es mostrin mapes de penetració per CC. AA., però en la versió pública, insisteixo, no es destaquen dades locals concretes.

Fem un breu desglossament de l’informe:

1. El marc general: digital i televisió, els grans protagonistes.- L’informe reafirma que el consum de mitjans a Espanya és cada vegada més digital. Internet continua sent el mitjà amb major penetració històrica, impulsat per smartphones, accés multidispositiu i consum sota demanda.

Davant d’això, la televisió encara manté el seu paper central en temps de consum diari, especialment entre les audiències adultes i sènior, gràcies al model híbrid que combina emissió lineal i visionats posteriors en smart TVs.

Aquestes dues evidències configuren un escenari on els grans mitjans d’abast estatal evolucionen, però no desapareixen, i on el digital s’ha convertit en eix fonamental del consum mediàtic.

Però… on són els mitjans catalans en tot això?

2. Premsa digital: una evolució compartida.- En el global estatal, els mitjans de premsa tradicional continuen ajustant-se; el consum digital de notícies guanya pes però no compensa del tot la caiguda del paper tradicional.

A Catalunya, aquest relat el veiem reflectit a través de mitjans com Ara, El Periódico, La Vanguardia o NacióDigital, que han apostat per subscripcions digitals i continguts de pagament per fidelitzar audiències. Tot i això, no hi ha dades concretes al Marco General que mostrin un salt qualitatiu clar en penetració comparada amb mitjans estatals generals.

El que sí podem inferir és que la digitalització obliga tots els mitjans de premsa a competir en un mercat saturat, i la capacitat d’adaptació amb models de pagament, newsletters o àrees de contingut exclusiu serà clau pel futur.

3. Ràdio: forta, però hi ha lloc per a la proximitat?.- Una de les peces més sòlides del panorama és la ràdio. El consum es manté estable, amb xifres de temps diari i penetració que fan de la ràdio un mitjà de confiança i companyia constant.

L’EGM del 2025, que alimenta el Marco, ja mostrava rècords històrics d’audiència pel mitjà: més de 32,8 milions d’oients mensuals, increments interanuals i dades elevades de confiança en la informació radiofònica.

A Catalunya, les emissores de proximitat (com les locals de SER Catalunya, RAC1 o les emissores municipals) juguen un paper doble: mantenen audiències fidelitzades i configuren espais d’informació local que no sempre es reflecteixen en els grans informes estatals.

Allà on el Marco General confirma valors globals —la fidelitat al mitjà— és on la ràdio local pot ser realment diferencial, amb proximitat, agenda de territori i comunitat com a avantatge competitiu. El fet totalment negatiu és que el Marco no deixa lloc per aprofundir en els mitjans radiofònics locals. No hi ha lloc per a la proximitat!

4. Televisió: convivència de formats, però reptes locals.- El consum televisiu manté un rol destacat. Tot i la fragmentació, la televisió lineal i la connexió amb plataformes híbrides continuen sent rellevants, especialment per a continguts d’abast massiu.

Però el que l’informe no desglossa és el comportament de les televisions autonòmiques o locals —una limitació important si volem parlar de Catalunya.

Tot i això, sabent que TV3 i les televisions regionals mantenen audiències significatives i comunitats molt vinculades (per exemple, TV3 supera habitualment la mitjana de quota a Catalunya i ha augmentat la seva presència en visions digitals), podem intuir que l’ecosistema audiovisual català té múscul tot i no emergir clarament en un informe estatal sense desagregacions.

És a dir, tot i la seva importància territorial (que és molta!) la televisió catalana no es dilueix, però tampoc pot competir emissió a emissió amb les grans cadenes estatals i globals dins del panorama digital dominat per plataformes.

5. Mitjans de proximitat: oportunitats i riscos.- Aquest informe anual —que és molt útil per a tendències globals— no ofereix una radiografia de proximitat (comarques, mitjans locals, silencis mediàtics de municipis, etc.). Aquest buit posa de manifest un problema cultural i metodològic: els grans estudis encara no incorporen suficientment indicadors granulars dels mitjans locals.

Per a mitjans com La Vanguardia de Catalunya, El Punt Avui, Regió7, Diari de Girona, Segre, etc., això vol dir que la seva aportació al consum mediàtic no es reflecteix en la mateixa mesura que els grans mitjans estatals, i això pot dificultar avaluar la seva salut real.

Amb tot, l’ecosistema global de mitjans indica que hi ha espai per a formats de proximitat que ofereixin informació territorial i servei específic, i aquest espai no està saturat per hegemonies digitals globals.

I doncs, cap a on anem?

Anem bé… però amb reptes:

• El consum digital creix i no hi ha marxa enrere, però això no ha eliminat els mitjans tradicionals: conviuen i es transformen.

• La ràdio es reforça com a mitjà de confiança i proximitat emocional, un actiu que els mitjans locals poden aprofitar.

• La premsa escrita segueix ajustant el seu model, amb repte clau en la monetització digital i l’abonament.

• La televisió nacional i local catalana té un espai de forta identificació territorial, però necessita recursos i visibilitat per competir en un món dominat per continguts multiplataforma.

• La principal limitació metodològica és la falta de visibilitat específica dels mitjans de proximitat a un informe general com aquest, cosa que dificulta que es puguin prendre conclusions més fines sobre salut local del sector, malauradament.

En resum: el panorama de mitjans és més dinàmic que mai, i la clau per als mitjans catalans —especialment de proximitat— serà combinar identitat territorial, models digitals sostenibles i llenguatge adaptat a audiències multiplataforma.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: AIMC)