En un moment en què el periodisme local i comarcal lluita per reforçar el seu relleu generacional i adaptar-se a un ecosistema comunicatiu cada vegada més complex, qualsevol iniciativa que aposti per la formació específica en informació de proximitat mereix ser observada amb atenció. A França, per exemple, una escola de periodisme ha fet un pas que, vist des d’aquí, resulta tan lògic com inspirador: formar periodistes locals, sense complexos.

Es tracta de l’École Supérieure de Journalisme de Lille (ESJ Lille, de la Universitat de Lille), una de les escoles de periodisme amb més prestigi del país, que imparteix el curs Periodisme Local –premsa escrita i web-, un programa anual orientat explícitament a preparar professionals per treballar en mitjans de proximitat. No com una sortida de segon ordre, sinó com una especialització amb identitat pròpia.

I a Catalunya, què fem? Fa temps que els estudis de periodisme a les universitats catalanes han incorporat, amb més o menys convicció, les virtuts del periodisme local —o de proximitat, en la terminologia avui habitual— dins el relat formatiu. Se’n destaquen la funció social, l’arrelament comunitari o la capacitat de construir cohesió. Tot això és cert, però potser insuficient. El que sovint falta és anar un pas més enllà i ensenyar amb claredat que no parlem només d’un àmbit temàtic, sinó d’una pràctica periodística amb lògiques pròpies, diferenciades tant del periodisme generalista com del periodisme especialitzat.

La distinció no és menor. No es tracta únicament d’una qüestió d’escala o de territori, sinó de mirada, de responsabilitat i de condicions materials d’exercici. Explicar el periodisme de proximitat com una simple aplicació reduïda dels grans models informatius equival a buidar-lo de sentit. I és precisament en la formació on cal posar-hi remei.

La mirada i el context

Un mateix fet estrictament local pot ser explicat des d’un mitjà nacional, estatal o des d’una capçalera local. Però el relat resultant difícilment serà el mateix. El mitjà generalista tendeix a integrar-lo en una narrativa més àmplia, a contextualitzar-lo dins l’agenda política o social global, i a prioritzar-ne els elements d’interès general. El mitjà local, en canvi, parteix del coneixement acumulat del territori, de les relacions prèvies i de la continuïtat informativa. Allò que per a uns és una peça puntual, per als altres forma part d’un procés viscut i seguit en el temps.

No és només una qüestió de volum d’informació, sinó de significat. El periodista local sap què hi ha darrere d’un acord municipal, d’una entitat cultural o d’un conflicte veïnal perquè n’ha narrat els antecedents i en seguirà les conseqüències. La informació no es consumeix aïllada, sinó inserida en un ecosistema relacional compartit amb la comunitat lectora. Aquest factor altera la manera d’explicar, d’escollir les fonts i fins i tot de titular.

Exercir des d’on passen les coses

Encara més evident és la diferència entre el periodisme fet des del mateix municipi o comarca i el produït des d’una macroredacció situada a la capital. La distància geogràfica és també distància cognitiva i emocional. Treballar “in situ” implica compartir espais, ritmes i referents amb els protagonistes de la informació; fer-ho des de lluny comporta inevitablement una mediació que tendeix a simplificar i homogeneïtzar el relat.

El contingut no pot ser tractat, expressat ni jerarquitzat de la mateixa manera. La proximitat permet captar matisos que sovint s’escapen a la mirada externa, però també exigeix una gestió més complexa de l’equilibri entre implicació i distància professional. En canvi, la producció des d’una gran redacció aporta múscul tècnic i capacitat de contrast, però pot caure en lectures superficials o excessivament esquemàtiques del territori.

Aquesta tensió entre immersió i distància hauria de ser objecte d’anàlisi sistemàtica en la formació periodística. No per establir jerarquies, sinó per entendre les implicacions reals de cada posicionament.

Responsabilitat i exposició

Hi ha també una dimensió personal sovint obviada: la responsabilitat —i el risc— associats a la pràctica professional. El periodista local es troba pel carrer amb els protagonistes de les seves cròniques, comparteix espais socials amb les fonts i viu immers en el mateix teixit relacional que explica. Aquesta proximitat pot enriquir la informació, però també incrementa la pressió, l’exposició i la necessitat d’una ètica professional sòlida.

La situació contrasta amb la del periodista que treballa des de més lluny, emparat per estructures empresarials robustes, equips jurídics i entorns professionals amplis. No és millor ni pitjor: és diferent. Però aquesta diferència condiciona la presa de decisions, la gestió del conflicte i la percepció del risc. I, novament, és una dimensió que cal abordar pedagògicament si es vol preparar els futurs professionals per a contextos diversos.

Proximitat o simulacre de proximitat

La irrupció de capçaleres digitals pretesament locals impulsades per grans grups mediàtics ha introduït un nou element en aquest debat. Aquestes iniciatives amplien cobertura territorial, però sovint ho fan a partir de fonts indirectes i del treball generat per les autèntiques capçaleres locals. El resultat és, en molts casos, una informació parcial, centrada en episodis puntuals —sovint negatius— que no reflecteixen la complexitat del territori.

Aquesta dinàmica planteja interrogants sobre la sostenibilitat del sistema informatiu local i sobre el reconeixement del valor del treball arrelat. També evidencia que la proximitat no es pot simular únicament amb segmentació digital: requereix presència, continuïtat i compromís amb la comunitat.

Recursos, escala i pràctica professional

Finalment, cal pensar amb claredat les diferències entre exercir el periodisme “in situ”, sovint en publicacions modestes, i fer-ho des de capçaleres generalistes amb recursos abundants -humans, tècnics i econòmics-. Les condicions materials influeixen en els processos productius, en la capacitat d’investigació i en el marge per innovar. Però també en la manera d’establir prioritats i d’entendre la relació amb l’audiència.

La modèstia de recursos pot fomentar la polivalència, la creativitat i la connexió amb el territori; l’abundància pot garantir profunditat analítica i abast de difusió. Cap de les dues realitats és autosuficient, i totes dues formen part del mateix ecosistema informatiu. Comprendre-les és essencial per evitar visions simplificadores.

En aquest contrast tampoc es pot ignorar una dimensió material que sovint queda fora del debat acadèmic: les condicions laborals. El periodista que exerceix des d’una capçalera de proximitat acostuma a fer-ho amb estructures més fràgils i amb retribucions sensiblement inferiors a les dels professionals integrats en grans redaccions metropolitanes. Aquesta asimetria no és només econòmica; condiciona el temps disponible, la capacitat d’especialització i, en definitiva, les possibilitats de pràctica professional. Reconèixer-ho no implica establir jerarquies, sinó assumir que les diferències entre escales periodístiques també es construeixen des de la realitat material en què s’exerceix l’ofici.

Més enllà del relat idealitzat

Si els estudis de periodisme volen preparar professionals per al món real, cal superar el relat idealitzat del periodisme local i abordar-lo com el que és: una pràctica amb especificitats pròpies, amb avantatges i tensions, amb responsabilitats diferenciades i amb contextos materials desiguals. No es tracta només d’ensenyar-ne les bondats, sinó d’analitzar-ne les condicions d’exercici i les implicacions narratives, socials i professionals.

Només així es podrà entendre que el periodisme de proximitat no és una categoria menor dins el sistema mediàtic, sinó una forma particular d’exercir l’ofici que exigeix competències específiques i una consciència clara del lloc des d’on s’explica el món. I és en aquesta comprensió on es troba, probablement, la clau per formar periodistes capaços d’habitar amb solvència qualsevol escala informativa.

L’experiència de l’ESJ Lille, a França, demostra que formar periodistes locals de manera explícita, amb exigència i amb orgull, és viable i dona resultats. Adaptar aquest esperit formatiu a Catalunya seria una manera intel·ligent de passar del diagnòstic a la proposta.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: INSM)