La innovació tecnològica aplicada a la comunicació fa temps que apunta cap a la inclusió, però de tant en tant apareixen avenços que marquen un abans i un després. És el cas de l’eina presentada recentment a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que permet, per primer cop, que persones sordes signants puguin fer ràdio amb una veu sintètica personalitzada. Més que una curiositat tecnològica, es tracta d’un canvi de paradigma amb implicacions educatives, socials i mediàtiques de gran abast.

L’eina s’anomena SignarIA i l’ha creat un equip d’investigadors de la Universitat Pompeu Fabra, juntament amb la consultora tecnològica Sorensen. L’eina la van presentar els dos investigadors principals, Marcel Mauri i Roger Cassany (ambdós doctors en Comunicación Social por la UPF); els enginyers del projecte, Xavi Vinaixa i Inés Broto, i la presentació dels resultats qualitatius del projecte a càrrec de la lingüista i investigadora Gemma Barberà i la coordinadora del projecte i també investigadora Cecilia Barba.

El repte de la sordesa, també a les aules

La sordesa continua sent un dels grans reptes invisibles del sistema educatiu. Segons diferents estudis europeus, molts alumnes sords —especialment aquells que tenen la llengua de signes com a llengua principal— es troben amb barreres importants en l’accés a continguts orals. Aquest dèficit no és només lingüístic, sinó també cultural: la llengua de signes té una estructura pròpia que no sempre es correspon amb les llengües parlades.

A les aules, això es tradueix en dificultats per seguir explicacions, participar en debats o desenvolupar habilitats comunicatives en entorns majoritàriament orals. I si ho traslladem al món dels mitjans, el buit és encara més evident: la ràdio, per definició, ha estat un territori pràcticament vetat per a les persones sordes signants.

Una veu sintètica pròpia per entrar a la ràdio

La proposta desenvolupada en el marc de la UPF trenca aquesta barrera amb una idea tan simple com potent: convertir la llengua de signes en veu. Mitjançant sistemes d’intel·ligència artificial, l’eina és capaç d’interpretar els signes d’una persona i generar una veu sintètica personalitzada, que no només verbalitza el contingut, sinó que ho fa mantenint certa identitat pròpia.

A diferència d’altres sistemes de text a veu, aquí no es parteix d’un text escrit, sinó del gest. Això és clau, perquè respecta la manera natural de comunicar-se de les persones sordes signants i evita la necessitat de traduccions intermèdies que sovint distorsionen el missatge.

Aquest desenvolupament no només obre la porta a la participació en programes de ràdio, sinó també a la creació de continguts propis, pòdcast o espais educatius accessibles. En altres paraules, permet passar de ser receptors a ser emissors.

Més enllà de la tecnologia: inclusió i representació

L’impacte potencial de la iniciativa va molt més enllà de la innovació tècnica. En un ecosistema mediàtic on la diversitat encara és una assignatura pendent, facilitar que persones sordes puguin “tenir veu” —literalment— suposa avançar cap a una representació més plural.

A més, la personalització de la veu sintètica és un element clau. No es tracta d’una veu neutra o estandarditzada, sinó d’una aproximació a la identitat vocal de l’usuari. Això connecta amb un dels grans debats actuals sobre la intel·ligència artificial: fins a quin punt les tecnologies han de preservar la identitat i l’autenticitat de les persones.

Altres línies de recerca en marxa

La iniciativa de la UPF no sorgeix en el buit. En els darrers anys, diverses universitats i laboratoris han treballat en la intersecció entre intel·ligència artificial, llengua de signes i síntesi de veu.

Per exemple, equips del Massachusetts Institute of Technology (MIT) han explorat sistemes de reconeixement de llengua de signes mitjançant visió per computador, mentre que projectes vinculats a la Universitat de Cambridge han investigat la traducció automàtica entre llengües de signes i llenguatge escrit.

En l’àmbit europeu, iniciatives com les impulsades per la RWTH Aachen University han avançat en models de deep learning capaços d’interpretar gestos amb un alt grau de precisió. Tanmateix, la majoria d’aquests projectes s’han centrat en la traducció o la comprensió, no tant en la generació d’una veu personalitzada per a usos mediàtics.

És aquí on la proposta de la UPF introdueix un element diferencial: la seva orientació directa a la comunicació pública i, en concret, a la ràdio.

Una oportunitat per al periodisme i l’educomunicació

Per al sector dels mitjans —i especialment per a projectes de proximitat i educomunicació— aquesta eina obre escenaris fins ara impensables. Imaginem emissores escolars on alumnes sords poden participar en igualtat de condicions, o ràdios locals que incorporen noves veus i perspectives.

En un moment en què el periodisme busca reconnectar amb les audiències i reforçar la seva funció social, iniciatives com aquesta aporten valor en dos sentits: amplien la base de participants i reforcen el compromís amb la inclusió.

Mirant endavant

Encara és aviat per mesurar l’impacte real d’aquesta tecnologia, però el seu potencial és evident. Com passa sovint amb la innovació, el repte no serà només tècnic, sinó també d’implementació: caldrà veure com s’integra en entorns educatius, mediàtics i socials, i fins a quin punt esdevé accessible per al conjunt de la comunitat sorda.

En tot cas, la iniciativa de la Universitat Pompeu Fabra apunta en una direcció clara: la tecnologia pot —i ha de— servir per reduir barreres i ampliar drets. I, en aquest cas, per fer possible una idea que fins fa poc semblava contradictòria: que qui no pot sentir, també pugui fer ràdio.

Podeu llegir la nota informativa de la Universitat Pompeu Fabra-Focus UPF en aquest enllaç.- EL BLOC DE L’ESTANIS – Comunicació 360º- (Il·lustració: UPF.edu)