La llibertat d’expressió s’està convertint en la pitjor enemiga de la llibertat de premsa? Aquesta incòmoda pregunta serveix de títol i eix central a l’assaig-plaidoyer que Thibaut Bruttin, director general de Reporters sense fronteres (RSF), ha llançat aquesta tardor. A les portes d’un escenari polític global hiperpolaritzat, el llibre ha esdevingut una lectura de referència per entendre una paradoxa contemporània de dimensions aclaparadores: com l’absolutisme del free speech —brandat com a bandera ideològica per magnats digitals i líders populistes— s’ha transformat en l’arma més eficaç per triturar el periodisme tradicional i el dret de la ciutadania a una informació fiable.

Durant dècades hem assumit de manera natural que la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa eren dues branques del mateix arbre democràtic. Es protegien i s’alimentaven mútuament. L’assaig de Bruttin, però, ens avisa que el panorama digital ha capgirat les regles del joc. Avui, la llibertat d’expressió sense frens ni codis ètics s’ha convertit en l’escut ideal de pseudomitjans, intoxicadors i grans corporacions digitals per llançar corrents massius de desinformació i odi. No és un debat abstracte sobre censura; és la imposició de la «llei del més fort» a l’espai públic, on el soroll dels algoritmes i els interessos espuris acaben asfixiant la informació veraç i el pluralisme.

L’ofensiva que descriu RSF no ens queda lluny. Si passem la tesi francesa pel mirall de la realitat a Espanya i Catalunya, trobem de manera immediata que aquesta mateixa tensió està marcant l’agenda política, judicial i mediàtica d’avui. Com es materialitza aquesta col·lisió a casa nostra? En podem identificar cinc fronts claríssims.

1. El cas de La Directa i la burocràcia sancionadora

El periodisme d’investigació d’arrel local sap perfectament què significa fiscalitzar el poder i rebre’n la resposta. El procediment sancionador obert per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) contra la revista cooperativa La Directa s’ha consolidat aquestes setmanes com l’exemple més pur d’aquesta col·lisió a casa nostra. Arran de les denúncies de policies nacionals infiltrats de manera il·legal en moviments socials, el mitjà s’enfronta a una proposta de multa de 7.000 euros.

L’Estat utilitza ressorts legals —teòricament dissenyats per protegir els drets civils dels ciutadans, com la intimitat— per castigar la publicació de rostres i dades d’agents en exercici de pràctiques d’espionatge sense ordre judicial. Quan els mecanismes de l’administració se situen contra els mitjans que aporten veritats incòmodes d’evident interès públic, s’activa el temut chilling effect (efecte intimidatori): l’amenaça econòmica forçada per silenciar la premsa que investiga.

2. Lawfare penal contra el dret a informar: La querella contra elDiario.es

El segon front es lliura a les trinxeres judicials de l’Estat. Amb la recent querella penal per injúries i calúmnies interposada pel cantant Julio Iglesias contra cinc periodistes d’elDiario.es (incloent-hi el seu director, Ignacio Escolar) arran d’una investigació internacional, el debat ha saltat de ple a les nostres redaccions. Aquest ús de la via penal per part del poder econòmic i de la fama busca desplaçar el conflicte del terreny periodístic al terreny de la por judicial. RSF España va haver de sortir ràpidament a emparar els redactors. És el clàssic pols de forces: fer servir la llibertat de defensar l’honor per forçar un silenci preventiu en les redaccions que gosen posar el focus sobre les elits.

3. El setge als periodistes de tribunals

No només els grans poders privats pressionen; també ho fa la pròpia judicatura quan se sent observada. La investigació judicial oberta contra diversos periodistes de tribunals pel simple fet d’haver informat amb rigor sobre la causa del Fiscal General de l’Estat va provocar una forta contestació professional, materialitzada en un manifest conjunt de més de cinquanta periodistes d’aquest àmbit. Quan un jutge col·loca sota sospita els periodistes que revelen informacions d’interès general, posa en risc el secret professional, que és la clau de volta de la llibertat de premsa. Sense fonts protegides, la societat queda a mercè de les versions oficials o de les filtracions anònimes i intencionades a les xarxes.

4. L’escut dels ‘pseudomitjans’ davant el Pla de Regeneració

Aquest diagnòstic és el que ha portat el Govern central a aprovar el seu recent «Pla d’Acció Democràtica», fortament inspirat en el Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans. La intenció d’obligar els digitals a transparentar la seva propietat i el finançament públic que reben ha desfermat una tempesta política. Per què? Perquè els operadors d’aquests anomenats pseudomitjans —estructures digitals creades exclusivament per fabricar campanyes de difamació i generar clics— invoquen la llibertat d’expressió per blindar la seva impunitat, qualificant qualsevol control com a «censura». Heus ací el nus de la paradoxa de Bruttin: el dret d’expressió total utilitzat per sabotejar l’obligació de veracitat de la premsa.

5. Les clavegueres de l’Estat i la fabricació de relats

L’últim front, potser el més pervers, prové del llegat de l’anomenat Procés català. Les auditories judicials i periodístiques sobre l’Operació Catalunya i el cas Catalangate van evidenciar com determinades clavegueres policials monitoritzaven periodistes de mitjans públics (TV3, Catalunya Ràdio) i digitals crítics (com el col·lectiu Crític), infectant telèfons amb el programari Pegasus.

Però la clau d’aquella estratègia no era només l’espionatge; era l’ús de la llibertat d’expressió d’una xarxa de capçaleres afins a Madrid per injectar informes falsos o tergiversats a l’espai informatiu. La desinformació organitzada des dels aparells de l’estat per erosionar la credibilitat de periodistes incòmodes.

Cap a un “New Deal” per protegir la veritat

Com diu l’informe de Thibaut Bruttin, el periodisme professional —aquell que contrasta dades, que manté el secret de les fonts i que es deu a uns deures deontològics— està perdent la batalla de la visibilitat econòmica i algorísmica en un ecosistema desregulat on tot contingut val el mateix.

Setmanes després de la sacsejada inicial de la seva publicació, la lliçó que ens deixen tant l’assaig de RSF com el dia a dia de La Directa o elDiario.es és que la passivitat ja no és una opció. La solució no passa per censurar la veu del ciutadà a la xarxa, sinó per blindar i diferenciar estructuralment la professió periodística. Europa ja ha mogut fitxa amb la Llei de Llibertat dels Mitjans (EMFA), però la crua realitat de casa nostra ens recorda que necessitem exigir un marc de protecció que garanteixi el dret de la societat a rebre informació realment lliure, entesa com un bé públic no negociable i com el veritable escut de la nostra democràcia.

ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º – l·lustració: estanis.cat (generada amb IA)