La intel·ligència artificial podria obrir una nova etapa favorable al periodisme. Fins i tot una època daurada, segons Alejandro Laso, director general d’El Confidencial. La seva afirmació, feta durant una jornada celebrada aquest 10 de novembre al CaixaForum Madrid, pot semblar agosarada en un moment en què les empreses informatives afronten dificultats econòmiques, canvis en els hàbits de consum i una competència tecnològica que no deixa de créixer. Però conté una idea que mereix ser considerada: si la IA assumeix una part de les feines rutinàries de les redaccions, els periodistes podrien recuperar temps per dedicar-lo a allò que justifica la seva professió. Investigar, contrastar, buscar informació pròpia i explicar què passa amb criteri i independència.
La qüestió és saber si aquesta oportunitat acabarà fent-se realitat. Perquè una cosa és disposar d’eines capaces d’agilitzar la feina i una altra, força diferent, és que les empreses decideixin aprofitar aquest avantatge per reforçar les redaccions. La mateixa tecnologia que pot facilitar una investigació també pot servir per produir més continguts amb menys professionals. I aquí, més que davant d’un problema tecnològic, ens trobem davant d’una decisió empresarial.
Aquesta contradicció va planar sobre la jornada anual de l’Observatori de Mitjans i Informació Responsable, celebrada sota el lema «Veracitat i credibilitat en l’era de la IA». La trobada va reunir directius de mitjans, periodistes, investigadors, anunciants i representants d’organismes reguladors. La crònica publicada per Dircomfidencial i les aportacions difoses per alguns assistents permeten identificar un debat que va més enllà de les possibilitats de la tecnologia: com es pot preservar la confiança dels ciutadans quan cada vegada resulta més fàcil fabricar i distribuir continguts aparentment informatius?
La credibilitat no es pot automatitzar
Ana Pastor, fundadora de Newtral, va defensar que la credibilitat i la capacitat de rectificar continuen essent els principals actius dels mitjans. No és una afirmació nova, però adquireix una dimensió diferent quan els sistemes d’intel·ligència artificial poden generar textos, imatges i vídeos que imiten amb una precisió creixent els continguts periodístics.
Pastor va explicar que Newtral utilitza aquestes eines per facilitar les tasques de verificació; per exemple, transcrivint declaracions polítiques i identificant afirmacions que requereixen comprovació. És una aplicació que ajuda a entendre la diferència entre posar la tecnologia al servei del periodista i deixar que sigui la tecnologia qui faci de periodista.
Una de les assistents a la jornada, Elena Marcos Bueno, va recollir a LinkedIn un exemple exposat per Pastor que em sembla especialment interessant. Segons aquest testimoni, Newtral havia detectat amb tres dies d’antelació determinats moviments en xarxes socials i canals de Telegram vinculats a Blocus. L’anàlisi de patrons i connexions entre canals hauria permès anticipar que s’estava preparant alguna cosa; posteriorment, segons la mateixa explicació, membres de les forces de seguretat haurien consultat Newtral per conèixer el procediment emprat.
És un cas que caldria documentar amb més detall abans d’extreure’n conclusions generals, però il·lustra una possibilitat realment interessant: utilitzar les eines digitals no tan sols per comprovar informacions que ja circulen, sinó també per descobrir indicis que mereixen una investigació periodística. La diferència és important; la màquina pot detectar coincidències o comportaments anòmals, però interpretar-los, verificar-los i decidir si tenen interès públic continua exigint criteri professional.
I és aquí on la promesa d’una nova etapa per al periodisme comença a tenir sentit. No perquè la IA substitueixi les qualitats del periodista, sinó perquè pot ampliar-ne la capacitat de treball. Naturalment, sempre que hi hagi professionals preparats i empreses disposades a invertir-hi.
No tot ús de la IA és igual
Una altra qüestió abordada al CaixaForum va ser la transparència. Cal advertir el lector o l’espectador cada vegada que s’utilitza intel·ligència artificial? La resposta no és tan senzilla com podria semblar.
Santiago Cid, subdirector d’Antena 3 Noticias, va defensar que cal identificar clarament els continguts quan la IA intervé en la recreació o alteració d’imatges que podrien confondre el públic. En canvi, va considerar innecessari advertir de cadascuna de les tasques auxiliars en què participa aquesta tecnologia, com ara la documentació o la preparació d’idees.
Em sembla una distinció assenyada. No té el mateix significat utilitzar un programa per transcriure una entrevista que presentar una imatge generada artificialment com si fos el testimoni visual d’un fet real. El problema no és només si s’ha utilitzat IA; és què s’ha fet amb aquesta eina i fins a quin punt el resultat pot alterar la percepció dels fets.
Alejandro Laso va explicar que El Confidencial disposa d’un decàleg intern per orientar els periodistes en l’ús de la IA. També va defensar la transparència, encara que informar sobre la intervenció d’aquestes eines pugui tenir conseqüències sobre el trànsit de les publicacions. És una observació significativa, perquè reconeix que les decisions editorials poden entrar en conflicte amb interessos comercials immediats.
Per la seva banda, Teresa Quirós, presidenta de la Comissió de Sostenibilitat de Prisa, va exposar que el grup disposa des del 2024 d’una política sobre intel·ligència artificial i d’un comitè encarregat de supervisar-ne les aplicacions. Entre les preocupacions principals hi ha el control humà, els possibles biaixos i la responsabilitat editorial.
No tots els mitjans tenen els recursos d’aquests grans grups, però el principi és aplicable a qualsevol redacció. Una empresa periodística ha de saber quines eines utilitza, per a què les utilitza i qui respon dels errors. No cal convertir cada publicació en un tractat sobre intel·ligència artificial; cal que el lector tingui garanties que darrere de la informació hi ha una responsabilitat identificable.
De les expectatives a la realitat de les redaccions
La jornada també va reservar un espai a la Universitat de Navarra, amb la presentació de les conclusions del projecte NEXTDIGIMEDIA, a càrrec del professor Alfonso Vara. La investigació estudia com els mitjans digitals espanyols incorporen la intel·ligència artificial, amb atenció a la generació automatitzada de continguts, l’anàlisi de dades i la personalització de la informació.
La seva presència al programa és pertinent perquè el debat no es pot resoldre únicament amb les opinions dels directius. Convé conèixer què està passant efectivament a les redaccions; quines aplicacions funcionen, quines dificultats apareixen i com canvia l’organització del treball. No disposem, però, de prou resultats detallats d’aquesta presentació per atribuir al projecte conclusions que no hem pogut contrastar.
En qualsevol cas, la qüestió que plantejava Laso continua oberta. Si un periodista pot dedicar menys temps a ordenar documents, transcriure enregistraments o consultar grans quantitats de dades, disposarà potencialment de més hores per fer entrevistes, buscar fonts i treballar informacions pròpies. Però aquest guany només es traduirà en millor periodisme si l’organització de la feina ho permet.
No seria la primera vegada que una innovació tecnològica prometés facilitar el treball de les redaccions. Els qui hem viscut altres transformacions de l’ofici sabem que les millores tècniques no sempre han anat acompanyades de més temps per elaborar la informació. De vegades han comportat, senzillament, més feina i més exigències de producció.
Per això considero que la discussió sobre la IA no hauria de quedar limitada a la formació dels professionals. També hauria d’incloure les condicions en què treballen i les prioritats de les empreses que els contracten. La qualitat informativa necessita tecnologia, certament; però també necessita temps, recursos i una direcció editorial que la consideri una inversió.
La transparència també s’ha de demostrar
La trobada del CaixaForum incorporava una iniciativa que mereix atenció: la presentació d’un segell de transparència i bona governança informativa, promogut per l’Observatori de Mitjans i Informació Responsable, impulsat per les fundacions Haz i Ethosfera.
Segons el programa de la jornada, l’acreditació és el resultat d’un treball per establir criteris comuns que permetin identificar mitjans compromesos amb unes pràctiques verificables. La proposta vol oferir als ciutadans, anunciants i organismes reguladors una referència per distingir les empreses que assumeixen compromisos de transparència i responsabilitat.
És una iniciativa interessant, encara que caldrà conèixer-ne amb detall els requisits, els mecanismes d’avaluació i la manera com s’aplicarà. Un segell no garanteix per si mateix la qualitat de totes les informacions publicades; el seu valor dependrà del rigor dels criteris i de la independència amb què es comprovi que es compleixen.
Aquesta qüestió també afecta la relació entre els mitjans i els anunciants. Durant la jornada, representants del món empresarial van defensar la necessitat de disposar d’entorns informatius fiables per a les seves campanyes. Alberte González Patiño, director de Comunicació d’Acciona, va remarcar el valor que continuen tenint els mitjans creïbles; César Tello, director general d’Adigital, va insistir que la transparència ha d’anar més enllà de les declaracions d’intencions.
No és un assumpte menor. La publicitat contribueix a sostenir una part important de l’activitat periodística i les decisions dels anunciants poden afavorir els mitjans que treballen amb criteris professionals o, contràriament, alimentar circuits de continguts de procedència dubtosa. En un mercat cada vegada més automatitzat, saber on van a parar els diners de la publicitat també forma part del problema.
El debat és igualment pertinent per a les empreses periodístiques petites i mitjanes. No necessiten reproduir les estructures de supervisió dels grans grups, però sí establir criteris clars i comprensibles. La transparència no hauria de convertir-se en un privilegi de les organitzacions que disposen de més recursos.
Una oportunitat que depèn dels periodistes i dels editors
La jornada del CaixaForum deixa una impressió que considero esperançadora, però que convé administrar amb prudència. Per primera vegada en molt de temps, una tecnologia que amenaça de transformar profundament les redaccions també podria ajudar a recuperar algunes de les activitats que havien quedat arraconades per la pressió de la immediatesa i la producció constant.
No comparteixo del tot l’entusiasme d’anunciar una època daurada del periodisme. Encara és massa aviat. La intel·ligència artificial pot facilitar moltes tasques, però no resoldrà per si sola les dificultats econòmiques dels mitjans, ni recuperarà la confiança dels lectors, ni garantirà que les empreses contractin més professionals o dediquin més recursos a investigar.
Ara bé, tampoc no seria raonable ignorar les possibilitats que ofereix. Ben utilitzada, la IA pot ajudar a trobar informació, detectar irregularitats, examinar documents i fer més eficient una part del treball periodístic. El que no pot assumir és la responsabilitat de decidir què mereix ser explicat, com s’ha de contrastar i amb quina independència s’ha de publicar.
Potser la millor notícia de la trobada de Madrid és que alguns directius comencen a plantejar la intel·ligència artificial no únicament com una manera de reduir costos o augmentar la producció, sinó també com una oportunitat per reforçar el periodisme. Si aquesta voluntat es tradueix en decisions concretes, benvinguda sigui.
Al capdavall, recuperar l’essència del periodisme no exigeix inventar un ofici nou. Exigeix disposar dels mitjans necessaris per continuar fent bé el que sempre li ha donat sentit.
ESTANIS ALCOVER i MARTÍ / EL Bloc de l’Estanis – Comunicació 360º – l·lustració: OMD.
