A Los Angeles hi ha una mena d’“explosió” de nous esforços per revitalitzar el periodisme local, descriu Sophie Culpepper a NiemanLab. És una ciutat gegant amb més de deu milions de persones només al comtat, i tot i que sembla que hi ha molts mitjans locals (es comptabilitzen més de 100 mitjans segons un informe), la realitat és que hi ha un dèficit de periodistes locals per habitant: només 3,6 periodistes locals per cada 100.000 persones.

Aquest escenari paradoxal -abundància d’outlets, però escassetat de recursos- ha atret l’atenció de diversos tipus d’actors: institucions filantròpiques, periodistes veterans, nous emprenedors i mitjans ja establerts que veuen oportunitat de fer més i millor cobertura local.

Tres camins per intentar omplir el buit.- Culpepper destaca tres iniciatives representatives que mostren com s’està jugant aquesta nova carta del periodisme local a L.A.:

The LA Local: una coalició molt ben finançada. Aquesta iniciativa va néixer amb el suport de l’American Journalism Project i de líders de comunitats locals. La seu és a Los Angeles, i el seu objectiu és doble: fer periodisme de barri, però també vertebrar la ciutat amb cobertura de temes que travessen municipis i barris. Ja han invertit més de 18 milions de dòlars i es vol treballar per barris que no han estat prou coberts, com Koreatown, Inglewood, Westlake o Pico Union.

També preveuen crear redaccions de barri amb periodistes professionals, però implicant joves -treballen amb estudiants de batxillerat per formar-los com a periodistes-.

Ofereixen butlletins setmanals i comptes a xarxes. Per exemple, han llançat un newsletter “The LA Local” que reuneix notícies de diferents mitjans associats.

Pel model de sostenibilitat, volen quatre fonts d’ingressos: donacions de fundacions, donacions importants, membres i ingressos propis (esponsorització, esdeveniments). El seu periodisme serà gratuït perquè tothom el pugui llegir i diuen que, a finals de 2025 esperen tenir un equip d’uns 18 periodistes.

El missatge d’aquesta iniciativa és clar: molts barris han estat menystinguts o només apareixen quan hi ha desgràcies. The LA Local vol canviar això aportant cobertura periòdica, de servei i amb arrel comunitària.

The Southland: una newsletter de SFGate. SFGate, mitjà ja establert, ha creat una newsletter setmanal específica per L.A., anomenada The Southland. L’equip vol fer arribar les seves històries locals (feature, cultura, reportatges) a un públic que no sempre les troba: “hi ha coses que escrivim cada setmana que sé que la gent de L.A. voldria llegir i, simplement, no les està veient”, diu el responsable.

L’objectiu de subscripció és modest però realista: apuntar a més de 10.000 lectors per setmana. També reconeix una paradoxa: SFGate ve de San Francisco (“SF”) i vol superar que la gent no assumeixi automàticament que el mitjà és rellevant per a L.A. perquè comenci per “SF”.

El seu plantejament editorial: cobrir el “missing middle” de L.A., és a dir, no només grans notícies dramàtiques, sinó també històries quotidianes, de barri, que afecten la vida diària de la gent. En paraules del seu editor: cal escriure per diversos públics, construir una comunitat que confiï en el mitjà i que busqui les seves històries.

Los Angeles Public Press (L.A. Public Press): una ONG que trenca amb el periodisme tradicional. Aquesta redacció sense ànim de lucre, amb seu a L.A., ha viscut un “any de trencament” el 2025. Segons Culpepper, ha guanyat tracció, especialment entres els joves, i ha demostrat que pot fer periodisme de responsabilitat social altament rellevant.

Una part molt significativa del seu trànsit ve de les xarxes, especialment Instagram, i el públic és majoritàriament menor de 45 anys. En situacions de crisi (incendis, redades d’ICE, etc.) han sabut publicar contingut propi de manera molt ràpida i directa a les plataformes socials, aconseguint molt d’abast.

Tensió i preguntes: és tot or el que lluu?

Culpepper no eludeix les dificultats. Aquesta explosió de noves veus i mitjans —coals enfilades, newsletters, ONG, cooperatives— podria generar competència per recursos: finançament, audiencia, atenció. Com apunta un expert citat en l’article: “potser veurem algunes col·lisions entre ells”.

Però, en la seva visió, això no és dolent: d’una certa competència pot sorgir més qualitat, més diversitat i, sobretot, més informació per a la població. “Necessitem més de tot”, afirma un entrevistat: més periodistes, més cobertures específiques, més relats comunitaris.

A més, el model de sostenibilitat és molt clau. The LA Local, per exemple, no depèn exclusivament de fundacions poderoses: vol construir una base més àmplia (membres, anunciants, esdeveniments) i ha planificat amb cura.

Què pot aprendre la premsa local catalana d’aquest cas de LA?

És inevitable mirar cap a nosaltres quan veiem un moviment tan potent a L.A. I sí, hi ha lliçons, però també límits en la comparació. Quelcom inspirador:

Model de col·laboració: La idea d’una gran coalició (The LA Local) que reagrupa actors diversos (ONG, mitjans ja existents, nous projectes) pot ser una gran inspiració per Catalunya. Editors de proximitat es podrien organitzar en xarxa per compartir recursos, formació i contingut.

Periodisme de barri + jovent: Incloure periodistes joves (per exemple, estudiants) no només contribueix a formar talent sinó que permet una mirada fresca dels barris menys coberts. En molts municipis catalans, hi ha barris que no reben atenció regular; podria ser una bona fórmula per donar-los veu.

Diversificació econòmica: No dependre només de subvencions sinó combinar-les amb membres, patrocinadors i, fins i tot, esdeveniments pot ser una aposta més sostenible.

Periodisme orientat a les xarxes: L.A. Public Press demostra que fer servir Instagram, TikTok o altres plataformes no és només una moda: pot ser la porta d’entrada per a públics que no llegeixen mitjans convencionals.

Allò menys traslladable (o amb matisos):

Escala i volum de finançament: 18 milions de dòlars per una iniciativa local com The LA Local és una quantitat difícil de replicar en un mercat català petit, especialment per a mitjans de proximitat que operen amb pressupostos molt més modestos.

Mercat publicitari i d’audiència: L.A. és una metròpoli gegant amb molts potencials anunciants i usuaris. En canvi, la premsa local catalana té un volum d’audiència i anunciants molt més limitat segons la demografia i la competència (digital i tradicional).

Diversitat comunitària: L.A. té barris amb identitats molt fortes i poblacions molt diverses (ètnicament, culturalment), cosa que fa que el periodisme de barri tingui una raó de ser molt clara i rendible socialment. En molts municipis catalans, els barris poden ser més homogènies, o pot haver-hi altres dinàmiques que condicionin la necessitat real d’un periodisme hiperlocal.

Cultura filantròpica: El pes de les grans fundacions i donacions és crucial en aquest cas. En el context català, la cultura de la filantropia en mitjans locals no sempre és tan forta o estructurada, o depèn més de subvencions públiques que de donacions privades potents.

En resum, l’article de Sophie Culpepper ofereix una visió instructiva: no és només que hi hagi “més periodisme”, sinó que es produeix un redisseny, una multiplicació amb estratègia. La combinació de mitjans nous, xarxes, coalicions i models econòmics diversificats podria inspirar molt la premsa de proximitat catalana.

Però no hauríem de caure en l’optimisme fàcil: la realitat local, les escales, el finançament i el context social són molt diferents. Adaptar no significa copiar servilment, sinó prendre lliçons que encaixin amb la realitat catalana i amb els recursos que tenim.

Sí, crec que val molt la pena reflexionar sobre aquest article: il·lustra tant oportunitats com reptes, i pot ser un punt de reflexió molt útil per a editors, periodistes i institucions que treballen per enfortir el periodisme de proximitat a Catalunya.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: LA County Cities)