L’informe anual de Nic Newman per al Reuters Institute, sobre tendències i prediccions en periodisme, mitjans i tecnologia s’ha convertit, amb els anys, en una mena de baròmetre del sector. No perquè encerti sempre el detall, sinó perquè recull amb força precisió les inquietuds reals dels qui prenen decisions als mitjans d’arreu del món. L’edició de 2026 no és una excepció. Més aviat al contrari: respira un cert clima de fi d’etapa i d’entrada en un terreny encara poc cartografiat.

El treball es basa en una enquesta a prop de 280 directius de mitjans de 51 països, combinada amb dades de consum i anàlisi de tendències tecnològiques. El resultat no és un manual d’instruccions, sinó una fotografia bastant nítida d’on som i, sobretot, d’on intueixen que anem.

La fi de l’era del trànsit

Un dels missatges més contundents de l’informe és que el model de creixement basat en el trànsit procedent de cercadors entra en una fase de declivi estructural. No es tracta d’una davallada conjuntural ni d’un canvi puntual d’algoritme. Els editors assumeixen que el pes de Google —i de la cerca clàssica en general— com a porta d’entrada a les notícies continuarà reduint-se de manera significativa els pròxims anys.

La raó principal és coneguda però ara pren una altra dimensió: la incorporació de resums automatitzats i respostes generades per intel·ligència artificial directament a les pàgines de resultats o a interfícies conversacionals. L’usuari obté una resposta “suficient” sense necessitat de clicar. El clic deixa de ser imprescindible, i amb ell trontolla una part important del model econòmic que ha sostingut el periodisme digital durant dues dècades.

L’informe recull una percepció àmpliament compartida: el trànsit caurà, i força. Davant d’això, molts mitjans assumeixen que cal deixar de pensar el creixement només en termes de volum i començar a fer-ho en termes de relació directa, recurrència i valor percebut.

La intel·ligència artificial: entre la por i la utilitat

Si hi ha un concepte omnipresent en l’edició 2026 és la IA generativa. No com a moda, sinó com a infraestructura que ja està modificant rutines, productes i expectatives. Newman mostra un sector dividit: d’una banda, por a la desintermediació i a la pèrdua de control sobre la distribució; de l’altra, una adopció creixent d’eines d’IA per millorar processos interns.

La majoria d’editors coincideixen que la IA és especialment útil en tasques com transcripcions, resums, etiquetatge, suport a l’edició o adaptació de continguts a diferents formats. És a dir, en tot allò que no constitueix el nucli del valor periodístic, però que consumeix temps i recursos.

Ara bé, l’informe també és clar en un punt: la IA, per si sola, no resol els problemes de fons del periodisme. No crea confiança, no genera criteri editorial ni construeix relacions amb les comunitats. En aquest sentit, el discurs és més sobri que triomfalista: molta experimentació, alguns resultats útils, però encara pocs impactes transformadors en ingressos o estructures de redacció.

Menys quantitat, més sentit

Un dels girs més interessants que detecta Newman és el canvi de prioritats editorials. Davant la dificultat de competir en volum i immediatesa -terreny on la IA i les plataformes juguen amb avantatge- molts editors aposten per reforçar allò que consideren menys substituïble.

Això es tradueix en una revalorització clara de:

• el periodisme original i d’investigació;

• l’anàlisi i el context, més enllà del titular ràpid;

• les històries centrades en persones, amb mirada pròpia i arrelament.

No és un descobriment nou, però sí una constatació que ara ja no és només discursiva, sinó estratègica. El missatge implícit és clar: si el periodisme no aporta sentit, algú altre -o alguna màquina- omplirà l’espai.

Models de negoci: menys fe en la publicitat

En l’àmbit econòmic, l’informe confirma una tendència sostinguda: la publicitat digital ja no és percebuda com el pilar central del futur. Les subscripcions, els models de membresia i els ingressos directes de l’audiència continuen guanyant pes, especialment en mitjans que han aconseguit construir una proposta editorial clara i reconeixible.

Alhora, creix l’interès per fonts complementàries d’ingressos, com ara esdeveniments, serveis, formació o productes especialitzats. No tant com a solucions miraculoses, sinó com a peces d’un mosaic cada cop més divers.

Pel que fa a possibles acords amb empreses d’IA per llicenciar continguts, el to és prudent. Hi ha expectatives, però també molt escepticisme. La majoria d’editors no confien que aquests ingressos compensin, a curt termini, la pèrdua de trànsit i de control sobre la distribució.

Plataformes, creadors i pèrdua de centralitat

Un altre element que travessa tot l’informe és la pèrdua de centralitat dels mitjans tradicionals en l’ecosistema informatiu. Les audiències -especialment les més joves- accedeixen a les notícies a través de plataformes, formats audiovisuals i creadors que no sempre s’identifiquen amb el periodisme clàssic.

Davant d’això, alguns mitjans opten per adaptar-se: més vídeo, més presència en plataformes externes, més personalització. D’altres assumeixen que aquesta dependència té un cost elevat i intenten reforçar canals propis, encara que siguin més petits.

L’informe no dona receptes úniques. Més aviat posa sobre la taula una tensió difícil de resoldre: com guanyar visibilitat sense perdre identitat.

Un cert pessimisme… amb matisos

Potser una de les dades més reveladores és que menys de la meitat dels directius es mostren optimistes sobre el futur del periodisme com a institució. No és tant una falta de fe en la professió com la consciència que el context és cada cop més hostil: políticament, tecnològicament i econòmicament.

Curiosament, aquest pessimisme no és tan acusat quan parlen del futur del seu propi mitjà. Molts confien que, amb ajustos i redefinicions, podran sobreviure. El dubte és si el conjunt del sistema serà capaç de mantenir el seu paper democràtic i social.

Mirant cap al 2026

El treball de Nic Newman per al Reuters Institute no anuncia cap col·lapse imminent, però sí un canvi profund de fase. El periodisme entra en una etapa en què el volum deixa pas al valor, la distribució fàcil deixa pas a la relació directa, i la tecnologia obliga a redefinir què vol dir informar.

En aquest context, la pregunta clau ja no és com recuperar el trànsit perdut, sinó quin periodisme mereix ser buscat, llegit i, sobretot, sostingut. Per als mitjans que no tenen escala global -i aquí hi entren molts projectes locals i de proximitat- això implica assumir que el futur no passa per competir en velocitat o abundància, sinó per construir sentit, criteri i confiança.

La tecnologia pot ajudar, i la IA pot alleugerir processos, però no substituirà el vincle entre un mitjà i la seva comunitat. Si alguna lliçó travessa tot l’informe és que el valor del periodisme no vindrà donat pels algoritmes, sinó per la capacitat de fer rellevant allò que expliquem i responsable la manera com ho fem.

No hi ha solucions simples ni camins garantits. Però una cosa sembla clara: continuar fent el mateix, esperant resultats diferents, ja no és una opció realista. El repte -i també l’oportunitat- és decidir quina part del periodisme val la pena preservar, reforçar i defensar en aquest nou escenari.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: MuyCanal)