“Quan els mitjans locals expliquen la història de França”. Així titula François-Xavier Lefranc, president del consell d’administració d’Ouest-France, una crida a favor de la premsa regional i local en un article publicat a la revista Mermoz. I el seu missatge, tot i venir de l’altra banda dels Pirineus, ressona perfectament a Catalunya.

Perquè aquí també existeix aquesta paradoxa: mitjans de proximitat amb una funció democràtica enorme, però sovint tractats com si fossin periodisme de segona divisió. Lefranc ho diu clar: la premsa nacional, centralitzada a París, és considerada “generalista”, mentre que la regional queda relegada a un paper menor simplement perquè és “de províncies”, en un context de “profund menyspreu per allò local”.

A Catalunya, aquest menyspreu també existeix, encara que adopti formes més subtils: menys visibilitat, menys inversió, menys prestigi institucional… i, sovint, menys atenció dels grans debats mediàtics. Aquí, qui xucla és Barcelona.

Una erosió lenta però constant.- La premsa regional i departamental francesa perd lectors a un ritme del 2 al 4% anual. No és una caiguda sobtada, sinó una erosió persistent. I aquí ens passa exactament el mateix: la premsa local catalana manté una presència notable, però viu una etapa d’envelliment del públic i dificultats per renovar la base social.

Durant anys, molts mitjans comarcals van sobreviure gràcies a un model fidel: subscriptors de paper, lectura habitual, una relació gairebé familiar amb el periòdic. Però aquest mateix model, que els protegia, també va retardar la transformació digital.

No és que no es volgués innovar. És que sovint no hi havia recursos.

El gran repte: el relleu generacional.- Lefranc assenyala un problema central: el lector tradicional s’ha fet gran. L’edat mitjana de la premsa no estatal supera sovint els 65 anys, i no ha estat substituïda per una nova generació.

A Catalunya, el repte és semblant, però l’edat, afortunadament, baixa als 45-50 anys. Els joves s’informen, sí, però no ho fan entrant cada dia al web del setmanari comarcal o local. Ho fan per Instagram, per TikTok, per WhatsApp, per titulars dispersos. I això obliga els mitjans de proximitat a repensar el seu paper: no només informar, sinó tornar a ser presents en la vida quotidiana.

La proximitat torna a ser moderna.- Malgrat tot, Lefranc és optimista. Defensa que el territori ha tornat a ser un espai d’innovació i confiança. I això és una idea potent: el local no és antic, és futur, afirma.

Perquè en un món saturat de soroll, desinformació i discursos globals impersonals, el periodisme de proximitat pot oferir el que més falta avui: context, comunitat i credibilitat.

Els estudis ho confirmen: aquest vincle amb el territori és un actiu clau. El mitjà local no pot ser només “el periòdic que explica el ple municipal”. Ha de ser una plataforma compartida, una guia de vida local, un punt de trobada informatiu i cívic.

Recuperar el lloc que les xarxes han ocupat.- Un dels punts més interessants del text és quan diu que els mitjans han de “recuperar el control” de les xarxes socials, que els han usurpat el lloc en la vida quotidiana de la gent.

Això és essencial. Les xarxes han ocupat l’espai de la conversa local, però no tenen ni responsabilitat editorial, ni continuïtat, ni compromís democràtic. Ni mereixen la mateixa confiança. El repte dels mitjans comarcals catalans és mantenir o tornar a ser, si cal, la font de referència, “sempre a la butxaca de l’usuari”, com diu Lefranc.

No es tracta només de ser a Instagram. Es tracta de ser útils.

Sense suport ciutadà no hi ha premsa local.- La conclusió de Lefranc és clara: reinventar-se exigeix inversió. I la inversió només funciona si el públic s’hi implica. Subscriure’s al diari local no és només consumir informació. És contribuir a la vida democràtica de la comunitat.

Aquí també hauríem de repetir-ho més sovint: no hi ha periodisme de proximitat sense una comunitat que el valori i el sostingui.

Menys periodistes locals, menys democràcia.- El text acaba amb una advertència contundent, basada en els estudis de l’economista Julia Cagé (especialitzada en economia del desenvolupament, economia política i història econòmica): com menys periodistes locals hi ha en un municipi, menys gent vota. I quan baixa la participació, l’extrema dreta avança.

Pot semblar exagerat, però no ho és. El periodisme de proximitat, local, comarcal o fins i tot de demarcació és infraestructura democràtica. Quan desapareix, no només perdem notícies i informació: perdem control, debat, cohesió i responsabilitat pública.

La premsa local i comarcal catalana, com la francesa, viu temps difícils. Però també viu un moment decisiu. Pot resignar-se a una previsible decadència lenta o pot aprofitar aquest nou valor del territori per reinventar-se.

El local no és el passat. És el lloc on encara es pot reconstruir la confiança.

I això, avui, és més necessari que mai.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: icgc.cat)