Els debats sobre el futur de la premsa de proximitat sovint ens arriben filtrats per estudis nord-americans. És el cas de l’informe publicat pel Local Media Industry (Local Media Consortium), que analitza l’estat del sector als Estats Units i apunta cap a una estratègia clara: optimitzar el creixement publicitari multiplataforma davant l’estancament de les subscripcions. La lectura és suggerent — i útil — però només si es contextualitza. Les diferències entre editors americans i catalans continuen sent profundes.

Monetitzar més, experimentar menys

Segons l’enquesta anual del consorci, el 72% dels editors locals nord-americans van registrar ingressos digitals estables o a l’alça el 2025, i el 85% esperen continuar en aquesta línia el 2026. Alhora, el model de subscripció s’ha convertit en una preocupació creixent: només el 15% dels consumidors declaren estar disposats a pagar per notícies, fet que empeny les empreses a reforçar la publicitat, l’explotació de dades i l’audiència com a eixos estratègics.

Vídeo, newsletters i campanyes multiplataforma apareixen com a palanques prioritàries, mentre la intel·ligència artificial s’incorpora sobretot com a eina operativa. La conclusió és clara: el sector local americà ha entrat en una fase menys experimental i més pragmàtica, marcada per la necessitat de sostenibilitat immediata.

El context americà: crisi i mecenatge

Aquest pragmatisme s’explica per la magnitud de la crisi viscuda: desertificació informativa, tancaments massius i transformacions de propietat que han normalitzat el paper del mecenatge i les fundacions en el finançament periodístic.

La dimensió del mercat també ajuda a entendre-ho: el consorci agrupa empreses que arriben a centenars de milions d’usuaris mensuals i milers de capçaleres, una escala difícilment comparable amb la catalana. Aquest context explica una cultura empresarial més orientada a la supervivència comercial.

Catalunya: adaptació sense trauma equivalent

Transplantar aquesta lectura al nostre entorn exigeix matisos. La premsa catalana ha patit tensions estructurals, però no una ruptura sistèmica equiparable. L’ecosistema continua sustentant-se en una combinació de proximitat comunitària, publicitat local i suport institucional o associatiu.

Les dades d’audiència mostren aquesta particularitat. L’univers mediàtic català manté una forta presència d’actors públics i locals: el grup audiovisual públic registra abasts digitals que arriben al 40% dels internautes del país, amb milions d’usuaris únics mensuals en els seus continguts digitals. En paral·lel, la premsa i els digitals territorials continuen exhibint vitalitat.

Ara bé, és cert que les cifres catalanes no són comparables amb les plataformes nord-americanes, però reflecteixen una densitat territorial i una funció social que segueixen sent determinants.

Audiències i ecosistemes diferents

També divergeixen les lògiques de consum. El mercat català està travessat per factors lingüístics i culturals que condicionen l’oferta i la demanda: milions de ciutadans consumeixen habitualment mitjans en català, i els mitjans produïts al país lideren històricament audiències en televisió, ràdio i premsa.

Això conviu amb una competència digital intensa — capçaleres generalistes superen els tres milions d’usuaris únics mensuals — i amb un pes rellevant dels grans grups editorials en l’espai digital.

La conclusió és que les tendències globals (multiplataforma, dades, monetització) són transferibles com a orientació, però no com a intensitat: la dimensió del mercat, la llengua i el rol institucional modulen qualsevol translació mecànica.

Una lectura útil, però no mimètica

El document nord-americà confirma una direcció general: el futur immediat passa per optimitzar ingressos digitals i consolidar relacions d’audiència híbrides. Però també evidencia una diferència estructural: els editors dels Estats Units operen després d’una crisi devastadora que ha reforçat la dependència del mecenatge i la cultura de supervivència comercial.

Els editors catalans —amb menys escala i recursos— treballen en un ecosistema més arrelat territorialment i socialment. Aquesta diferència de context explica una divergència de prioritats: allà domina la urgència empresarial; aquí persisteix l’equilibri entre negoci, servei públic i cohesió comunitària.

Mirar fora per entendre’s millor

Llegir aquestes prospectives no és un exercici de mimetisme, sinó d’autoavaluació. La premsa local catalana probablement no seguirà la trajectòria nord-americana, però tampoc n’és aliena. El repte és incorporar eines —diversificació publicitària, dades, estratègies multiplataforma— sense diluir el capital relacional que continua essent el seu principal avantatge competitiu.

Al capdavall, la prospectiva no serveix per predir el futur, sinó per interpretar el present -especialment quan es construeix en diàleg amb altres ecosistemes mediàtics.- EL BLOC DE L’ESTANIS / COMUNICACIÓ 360º (Il·lustració: Premsa Comarcal Valenciana)